Ens cal entusiasme (i expertesa!)

A la imatge: Cadira Sedia. Disseny d’Enzo Marí. Construida pels mestres de cicle superior durant el programa Tàndem, a l’escola LaCarpa de l’Hospitalet

Per Artur Muñoz

Com molts de vosaltres sabeu, la Fundació Arranz-Bravo i l’escola La Carpa fa 4 anys que treballen en comú en el projecte Tàndem. Normalment, aprofitem aquesta secció del blog tant per informar de la tasca que fem des d’aquest petit espai d’art, com per agrair a totes aquelles persones que ens ajuden a fer que el projecte avanci dia a dia. Seguint aquesta línia, voldria destacar la feina que hem fet amb les mestres del cicle superior durant els últims mesos i, en particular, amb la Micaela Guevara, coordinadora del projecte Tàndem a l’escola. Avançar-vos, també, que estem acabant la redacció del nou programa d’educació visual i plàstica i que estem preparant ja el disseny de la publicació que reunirà tota la feina acumulada durant els últims 4 anys, amb la intenció que pugui arribar a totes les escoles de l’Hospitalet. He d’admetre que estem molt contentes. Avui, però, m’agradaria escriure quatre ratlles per exposar-vos alguna de les reflexions que em plantejo ara, després de 4 anys com a director del projecte i d’uns 10 treballant amb escoles.

Fa un parell de dies escoltava el pedagog Ken Robinson parlant sobre el sistema escolar nord americà i dels problemes que té. Va ser durant aquesta xerrada que vaig pensar que, a l’escola, necessitem més passió, que l’escola necessita de més entusiasme. Però deixeu-me començar pel principi. Crec que la base del problema rau en el que tradicionalment s’ha considerat que ha de ser l’educació: un espai de traspàs de coneixement. Les docents, explicava el pedagog, s’han considerat com unes transmissores de coneixements i les alumnes com unes receptores. Pel que fa als coneixements, val a dir que n’hi ha de molts tipus i que són els governs els encarregats de triar quins són els que s’han de transmetre, així com de decidir quins són els més significatius (normalment, amb la previsió de com serà el mon futur). Així, proposen primer el coneixement en matemàtiques i llengua, després les ciències naturals, seguides de les socials, i, per últim, les arts. Dins d’aquestes, la música té més importància que les arts visuals, que alhora tenen més importància que la dansa o el teatre, que no tenen una cabuda  sistematitzada. La docència consisteix, doncs, a omplir els alumnes -com si fossin un pot vuit- amb els continguts que els governs decideixen.  Per a tothom el mateix i de la mateixa manera.

Ara, però, que sabem que les intel·ligències són distintes, dinàmiques i unipersonals entenem que no té gaire sentit intentar fer passar a tots els estudiants pels mateixos llocs i, encara menys, de la mateixa manera. Ara que sabem que cadascú de nosaltres té una mescla d’intel·ligències que el fa ser diferent i únic, sembla que la funció de l’escola -de nou segons Robinson- seria també la de trobar aquest conjunt d’habilitats i potenciar-lo. Això, com veiem, destrossa qualsevol iniciativa governamental d’introduir i amalgamar uns continguts comuns i la teoria de l’emissor i el receptors gairebé unidireccionals s’aguanta poc. Pensar que les matemàtiques tenen més importància que les arts, pretén marcar unes intel·ligències com de primera i unes altres com de segona, cosa que ni és certa, ni té sentit, ni es correspon amb la realitat laboral. En la mateixa línia, sabem que el model de mestra lectora s’ha demostrat ineficient, però cal que ens adonem també que algunes noves pedagogies tot sovint es centren en dotar a les docents de millors estratègies que permetin que aquest fluid de coneixements entri millor dins l’estudiant. El model de nou es perpetua i el com pren importància sobre el què, que queda en un espai indefinit.I així ens trobem amb molts alumnes que no els interessa gaire anar a l’institut, que són massa els que abandonen els estudis i que el nivell que assoleixen els que arriben a la universitat és cada cop més baix, com puc comprovar any darrere any.

Potser la tasca principal de les mestres no hauria de ser la de transmetre, sinó la de trobar i cultivar aquesta intel·ligència distinta, dinàmica i unipersonal. Potser les mestres haurien de ser una mena de caçadores-potenciadores de talent o potser una sort de curadores o llevadores dels interessos dels infants. Podrien ser les encarregades d’ajudar a trobar aquell espai del coneixement pel qual cada alumne/a realment sent passió. Tot sovint les coses que ens agraden ens surten bé i, tot sovint, el plaer que sentim quan les fem, ens impulsa a saber-ne més i més. Guiant amb entusiasme, amb l’expertesa i el coneixement adequat, sembla que podríem ajudar a formar nens i nenes que serien adults més feliços. A més, aquesta seria una tasca més noble que la d’omplir un mercat laboral. Per assolir aquesta fita però -i ara vaig al principi del text- necessitem unes mestres que no només tinguin coneixements de matemàtiques, llengües, ciències naturals i socials i arts (cosa que sembla imprescindible), sinó que necessitem que s’apassionin amb cada una d’aquestes disciplines. Així, quan trobin el talent de (i amb) les seves alumnes, podran compartir la capacitat per emocionar-se davant un teorema matemàtic, un fòssil, una teoria socioeconòmica, una suite de Bach, una obra de Castellucci, una intervenció de Turrell o una coreografia de la Pina Baush.

I si no podem aconseguir aquesta mestra total, potser l’única solució serà tenir especialistes en les diferents àrees de l’escola (no cal que siguin estandarditzades, podem tenir una especialista en matemàtica, art i educació física, per exemple) perquè, molt em sembla, que la passió es pot expressar, però no es pot transmetre. I aquest és l’atzucac amb el que no deixem d’ensopegar.

El servei educatiu i el COVID

La COVID-19 ha paralitzat l’activitat epidèrmica de les nostres vides. Com tots sabem a partir del 13 de març ens vam tancar a ‘cal i canto’ a les nostres llars; dos mesos i mig llargs i angoixants. La por a emmalaltir o ha poder contagiar ha estat un pes que tots hem hagut de suportar i al que se li suma a la por a perdre la feina -o a haver perdut la feina-, als crits de crisi i sobretot a la incertesa.

Infrogmation of New Orleans CC BY (https- creativecommons.org licenses by 2.0)

Aquesta crisi ha aturat l’activitat però no ha estat quietud tot el que hem viscut. I és que darrere de l’angoixa i la incertesa les maquinàries mentals, profundes i reflexives han tingut una oportunitat poc corrent: la d’aturar-se per poder pensar. I és que els llargs silencis que s’esdevenien entre vídeo trucada o correu electrònic ens han permès adonar-nos de quant d’epidèrmic tenia el nostre esdevindre. Hores de transport, de fum i d’espera per reunions estèrils ens obligaven a dinars eixuts en llòbrecs  i solitaris bars que no volem recordar. L’estop ens ha brindat la oportunitat de posar en dubte les inèrcies cerebrals i de pas les ciutats han tornat a fer bona olor i els ocells han cantat com mai.

 

Però és que el Covid 19 ho ha paralitzat tot, i els infants no van a l’escola i les professores, heroïnes com les sanitàries, porten quasi tres mesos intentant que la formació dels seus estudiants continuï. No és però una situació fàcil; a l’Hospitalet del Llobregat no tots els infants disposen de dispositius electrònics, els pares no sempre estan qualificats per ajudar a fer les tasques, els pisos són petits i els nuclis familiars nombrosos. La tasca de les professores és sens dubte titànica. Si sumem quant d’important és el contacte físic i el llenguatge corporal en la comprensió dels infants fàcilment ens adonem de les dificultats a les que s’han sotmès les nostres educadors.

Pic Pedro Ribeiro Brillo Box (1964-1968) – Andy Warhol (1928-1987)

I ten aquest context el nostre servei educatiu també ha tingut temps per pensar primer i per actuar després.  Així vam proposar a l’escola la Carpa intensificar la nostra relació. Recordem al lector que fa 6 anys que hi tenim una relació estreta i que treballem de la mà per tal de singularitzar i repensar la manera de fer la visual i plàstica. Aquest objectiu s’ha anat afinant i fa tres anys que estem dissenyant una programació d’art per a tota l’escola. Es tracta d’una feina complexe i feixuga que realitzem colze a colze amb els professors; pensant, desenvolupant i validant totes les activitats que els infants realitzaran en el seu pas per la educació primaria. Una tasca agosarada que de tant en tant no ens deixa dormir.

 

I és que en aquest confinament també hem rebut bones noticies: la resposta que vam obtenir per part dels professors de 5^è i de 6^è (són amb els cursos que estem treballant enguany)  va ser molt més que la esperada. La Micaela, l’Eva, l’Elisenda, l’Atabara i la Núia s’han bolcat a preparar les activitats que vertebraran l’última etapa dels infants a l’escola La Carpa brindant-nos una de les millors experiències educatives que hem tingut. Normalment la feina que fem amb les escoles és complexe. No deixem de ser externs que pertorben les dinàmiques de les escoles. Aquest paper distorbador ens encanta i entronca amb l’esperit revel de l’Eduard, però no deixa de ser en moltes ocasions esgotador i de vegades frustrant.

 

Enzo Mari Puzzle 16 animals

Aquest cop però, hi hem pensat fort, hem tingut temps per pensar i discutir i hem plantejat més de 18 activitats vinculades a comprendre de la figuració a la fotografia, l’art a la vida: la Bauhaus, el pop art, el dada i el surrealisme, grafiti, postgrafiti i escultura pública i art conceptual. Les propostes van des de construir i viure l’experiència lumínica de la cambra fosca fins a omplir l’escola de missatges  com els de Laurence Weiner. Passant per construccions de mobles com ho fa Enzo Marí, visites al supermercat cercant a nostra Brillo box, entrar en transit a ritme de música tecno i visitar així el nostre subconscient, taquejar el pati o fer una intervenció de postgrafiti.

 

Potser però la cirereta del pastís l’han posada l’Aina i la Carla, professores de musica, que s’han apuntat al nostre programa i ens ajudaran a comprendre l’art també a través de la música dels moments que van viure els artistes. Cada cop el projecte és més complet i al servei educatiu hi ha més felicitat.

 

Benvingut sigui sempre el silenci i el pensament, encara que sigui de la mà de la maleïda Covid.

 

Servei educatiu :

 La carpa un projecte de boutique
Artur M.

Escric aquestes línies des d’una fugida a l’exili intel·lectual al país Francès. Jo vinc d’un lloc copejat recentment per enumerables tristos esdeveniments i Biarritz m’ofereix la pau necessària per agafar distància i afrontar de nou estratègies que ens permetin transformar el nostre país en un lloc millor per viure; més endreçat, més net, més educat i més lliure. És per això que em dedico a l’educació. Què m’inspira d’aquest territori? És una qüestió de pell.

Som una fundació d’art d’un país petit i d’una ciutat complexa. La fundació és petita, no ho podem negar; la nostra infraestructura és poca i el nostre equip humà també. No ens podem comparar amb els grans museus ni amb els nostres ni amb els estrangers. Però penso també en Bourdeax on fa anys vaig trobar una petita botiga de pedals d’efecte per baix i guitarra, en una sabateria artesanal del barri del born o aquell petit text d’en Kiko amat parlant de la mítica banda de punk rock de Barcelona, Aina

Espais petits, per fer accions petites i contundents. Potser aquest és un bon model, podem ser una fundació de Boutique? On es prima la qualitat per sobre de la quantitat? El servei educatiu és ambiciós, els resultats estan allà; més de deu intervencions de gran format a diferents escoles i centres de formació de la nostra ciutat ens avalen. Clarament el nostre és un model que funciona, som indefectiblement un espai on es fa un producte innovador, amb aspiracions a l’excel·lència.

Projecte “Rastres de grafit”, Servei educatiu FAB-Escola La Carpa, 2015″

 

Un dels nostres projectes més potents és, sens dubte, el Tàndem que hem establert amb l’escola La Carpa. Enguany hem decidit amb l’equip directiu i el suport dels mestres dissenyar tota la programació de l’assignatura de visual i plàstica de l’escola. Des de fa anys la idea de contra programar l’assignatura dels divendres a la tarda ha sigut un dels objectius que m’ha motivat a seguir treballant en l’àmbit de l’educació escolar.

Volem un món millor, i l’art ha estat sempre un bon mecanisme per a discrepar i destorbar. Però hi ha una distància entre l’art i la societat. L’art s’ha explicat poc i malament. La ciutadania en general no entén res del que ha passat des de Van Gogh. Quan no comprenem què veiem, apareix el rebuig. El problema és de paradigma, no podem entendre l’art del s.XX si pensem que l’art ha de ser representació o simbolització i que ha de tenir implícit una gran dificultat tècnica. Cal canviar el paradigma, on millor que a l’escola?

Com ho fem per tal que aquest canvi encaixi en el currículum escolar? El currículum al meu entendre no és clar, ni fàcil, i té problemes de categorització. Després d’un estudi exhaustiu durant una de les activitats que vàrem dur a La carpa vam arribar a la conclusió que hi ha tres grans blocs que s’articulen a través d’aquest currículum: el coneixement del patrimoni social i cultural, la comunicació no verbal i la creativitat.

La creativitat

La creativitat és una mica com Déu tothom en parla, però ningú sap ben bé de què va. Seguint tant el pensament de Ken Robinson, com les xerrades amb Joan González (Can Sisteré) explico la creativitat com aquella estratègia que ens permet fer-nos preguntes noves i respondre de forma nova. Tant per les velles preguntes com per les noves. La creativitat està doncs a les ciències i a les arts. A les lletres i als nombres i és allò que ens permet millorar l’estat actual de les coses.

Entenc doncs que la millor manera de treballar la creativitat és a través de la resolució de problemes. L’infant aprèn a ser creatiu resolent i plantejant problemes. La nostra programació utilitza seguint aquest plantejament l’assoliment de continguts a través de pràctiques creatives.

Patrimoni social i cultural

El pilar de continguts és, com he apuntat, el coneixement del patrimoni social i cultural. Dins l’assignatura de visual i plàstica entenem que el que s’ha d’assolir és que els infants tinguin suficients eines per assumir qualsevol peça d’art sense perjudicis i amb recursos que els permetin copsar el seu sentit. És per això que la nostra programació de continguts es basa en la història de l’art des de finals del s.XIX fins a l’actualitat. Com hem dit, el mètode que usem és la resolució de problemes i per tant, l’aprenentatge de la creativitat.

Projecte “Rastres de grafit”, Servei educatiu FAB-Escola La Carpa, 2015″

És en aquest bloc on hem pensat que podem explicar el paradigma de l’art modern. Hem dividit el programa en tres grans línies de pensament artístic: figuració, abstracció i conceptual. La proposta és que durant els 6 cursos de primària al primer trimestre tota l’escola treballi el paradigma de la figuració, durant el segon es treballi l’abstracció i durant el tercer es desenvolupin idees vinculades a l’art conceptual.

El coneixement tant del patrimoni cultural proper com llunyà es desenvolupa dins d’aquests grans blocs. Centrem coneixement del patrimoni cultural llunyà en els grans artistes de l’art universal en totes les seves disciplines. Pel que fa a l’entorn proper, la Fundació Arranz-Bravo centra l’atenció. Tant en la vida i obra d’Eduard Arranz-Bravo com a impulsora del talent jove de l’Hospitalet i del país.

El dibuix i la comunicació no verbal

Per acabar la tríada que ens marca el currículum, cal recordar que els nostres infants han d’assolir habilitats que els permetin comprendre i realitzar la comunicació no verbal. És evident que conèixer la història de l’art a través de pràctiques creatives és una eina essencial i eficaç per assolir coneixements de comunicació no verbal, o més ben dit no textual. La nostra aposta per tractar aquest apartat és centrar-nos en un antic i oblidat amic (o enemic) de la visual i plàstica: el dibuix.

Recordo una xerrada que vaig tenir amb una amiga meva, una joiera brillant: la Marta Boan. Si parles amb la Marta sobre dibuix, ho té molt clar; ella no dibuixa, pensa a través del dibuix. És semblant a l’ideari de Focault, que entenia l’escriptura com una pràctica activadora de pensament i no com a una plasmació del pensament. La dualitat platònica ens persegueix inexorablement, quan el que sembla més plausible és pensar que tot és pell –com bé explica en Toni Marí.

Projecte “Rastres de grafit”, Servei educatiu FAB-Escola La Carpa, 2015″

Així, hem pensat d’enfocar una part important de la nostra proposta educativa entenent el dibuix com a una palanca activadora del pensament. El dibuix com a eina per a pensar. Per al desenvolupament d’aquesta tasca comptem amb la total implicació del Dr. Enric Font, professor de didàctica a la facultat d’educació de la UB i de tècniques d’il·lustració a EINA, Centre Universitari de Disseny i Art (UAB).

En definitiva, el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo es consolida i es focalitza la seva activitat en les relacions de llarga duració i intensitat amb els centres educatius de L’Hospitalet. El nostre objectiu és encara més ambiciós: proposar un nou model de visual i plàstica per l’escola la Carpa i exportar, perquè no, aquest model a les diferents facultats de Barcelona i així a les màximes escoles del territori. Català i estranger.

Servei educatiu a la FAB: passat recent i futur (possible)

Artur Muñoz

La idea de servei educatiu als centres d’art és relativament recent i ha anat agafant força. Ara bé, el model ha de canviar cap a relacions on es prima la qualitat i la capacitat d’influència. És per això que en aquest 2017, al servei educatiu de la Fundació Arranz Bravo estem canviant la manera de relacionar-nos amb la resta de la societat. Si el pilar d’entrada va establir-se en les visites taller, ràpidament el curs apropa’t a l’art de formació de professors, va ser una marca de la casa que ens ha portat on som: relacions a mida i de llarga duració. Bona mostra són el projectes tàndem amb l’escola la Carpa, l’APS art als murs amb l’escola Gornal i una interessant col·laboració amb l’associació JAPI.

Per entendre què ha passat comencem pel principi. L’aparició dels serveis educatius als centres i museus d’art d’arreu del territori va ser un fenomen destacat entre 2008 i 2014. La crisi econòmica que va sacsejar –i de fet encara ho fa– els ciments de totes les llars catalanes durant els últims 10 anys és un factor important a tenir en compte. En un moment en què no hi havia diner circulant –que no volia dir que o n’hi hagués– calia mesurar on es posaven els recursos. Molts espais d’art van veure la seva activitat en risc; el model imperant d’inauguracions sense públic i d’exposicions sense visitants tenia els dies comptats.

És innegable que l’art contemporani està desconnectat de la societat. L’art després de la recerca ontològica avantguardista queda orfe de funció. Què ha de fer l’art si art pot ser qualsevol cosa, vist des d’un punt de vista determinat? En aquest entorn tan complex l’art ha passat a mans d’unes elits que han viscut de les subvencions mentre la gran majoria de la societat no tenia gens d’interès en la tasca que es feia als museus. En aquest context de falta d’interès social i d’escassetat de recursos apareix amb força la idea del servei educatiu; genera públic a curt i a llarg termini. Els i les nenes venen al museu ara i són formats per tal que vinguin en un futur. Possibilitant l’interès social i en conseqüència la supervivència de les institucions de l’art. Una maniobra se’ns dubte brillant.

Així les direccions dels museus es van bolcar sobre les xifres. Calia fer entrar el màxim nombre d’alumnes per poder justificar la injecció de capital. Si podem fer entrar a dos grups de 25 alumnes + 2 mestres cada matí, la ràtio de visitants augmenta en més de 500 visitants al mes!
Si bé això que expliquem és del tot plausible, les coses no són tan Marxistes com he descrit fins ara. Els serveis educatius estan plens de grans professionals que creuen en la seva feina i la fan de manera excel·lent. El problema és la quantitat que porta a actuacions molt curtes, ja que els recursos en educació són escassos al nostre país. Som molts els que creiem ferventment en els serveis educatius dels centres i museus d’art, ara però que ja existim cal replantejar la nostra tasca. Cal cercar la manera de generar la incidència més gran possible a la nostra societat.

En aquest espai de replantejament el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo fa eclosió amb tota la seva potència. La nostra voluntat sempre ha estat la de posar-nos al costat d’escoles, instituts, associacions i institucions per a respondre a les necessitats i preguntes que se’ns feien. El nostre no és un model vertical, no és un model de poder. Ens sentim servidors públics, per això el que fem és escoltar les demandes i reaccionar en conseqüència. La nostra feblesa és alhora la nostra força: som un servei educatiu petit, però això ens permet funcionar com una guerrilla. Ens movem despresa i podem adaptar-nos a les necessitats del moment amb molta facilitat. Enguany mantenim i augmentem l’oferta dels tallers, i com ja hem explicat, treballem un projecte tàndem amb l’escola la carpa, un projecte APS a l’escola Gornal i una incipient col·laboració amb diversitas.

Els tallers educatius

Aquest curs comencem a treballar amb la Naiara Garcia, graduada en disseny que és l’encarregada de portar a la pràctica la major part dels tallers i activitats del servei educatiu. A la programació actual mantenim els tallers: “Dibuixem la música, l’automatisme psíquic” en el que els infants aprenen com s’ho fa l’Eduard Arranz-bravo per pintar com pinta, “Grans idees petites escultures” basat en l’exposició d’Arranz-Bravo ‘Escultures’ i “Esprai, estencil, murs” que segueix sent un dels tallers d’èxit del nostre servei educatiu. Amb un treball sobre el post-grafiti entès com una continuïtat del treball de l’Eduard. Com a innovacions afegim a la nostra bateria de tallers “Equilibris, construccions i escultures” un taller basat en la peça de Fischli&Weiss ‘the way things go’ que no ens deixa indiferents. Per acabar aquest any hem dissenyat també “el gest performatiu i la màquina” un taller que veu de les experiències performatives de l’Eduard i ens endinsa en el significat de l’art d’acció.

 

Projecte Tàndem a la Carpa

Pel que fa a les relacions de llarga durada, el projecte estrella és, sens dubte, el Tàndem que hem establert amb l’escola La Carpa. Els passos són lents però segurs i la relació cada cop és més estreta més. Aquest curs és el tercer any de la col·laboració entre escola i fundació. Durant el primer any, vam realitzar un curs d’apropa’t a l’art que va acabar amb la peça ‘Rastres de grafit, per totes les aules a totes les taules’ que jo mateix vaig tenir el plaer de signar. L’escola
va quedar per sempre més intervinguda de textos que des de la seva materialitat ens empenyien tant a comprendre com a posar en dubte el model educatiu. Durant el segon any vam dedicar els nostres esforços a desenvolupar mètodes d’innovació pedagògica que permetessin un aprenentatge més efectiu a través de l’art.

El que vam fer va ser buscar models d’excel·lència i adaptar-los a les realitats i necessitats de l’escola la Carpa. Per tal de testar aquestes experiències vam dissenyar unes jornades d’intensificació; durant dues setmanes les classes van alterar el seu funcionament. El resultat va ser molt profitós doncs va afavorir un entorn de recerca únic. Si bé és cert que hi ha idees que van resultar errònies, a nivell global l’experiència va servir per proposar un nou model de visual i plàstica que va ser àmpliament acceptat per la comunitat de mestres de l’escola. Seguint aquestes demandes aquest any tenim l’encàrrec de dissenyar tota la programació, amb mètodes inclosos de l’assignatura de visual i plàstica a l’escola la carpa. A més a més s’afegeix una col·laboració amb EINA centre Universitari de Disseny i Art que utilitzaran l’escola com a entorn d’APS.

 

Projecte APS

Cal destacar també la relació i projecte d’APS amb l’escola Gornal. La relació entre escola I Fundació va començar fa 5 anys quan vam realitzar ja un projecte d’APS en el que pintàvem un mural sobre la violència de gènere. Fa un parell d’anys que l’escola ens va demanar que es repintés el mural de nou, ja que l’anterior estava molt deteriorat per la seva exposició al sol. Refer el mural ens va semblar pedagògicament poc atractiu i vam decidir dissenyar una nova proposta, recolzant-nos en l’actuació anterior. Per tal de desenvolupar el projecte, el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo es va reunir amb l’equip directiu de l’escola per tal de trobar la millor manera d’acarar el projecte. D’aquelles reunions va sortir una idea troncal: la comunitat gitana –majoritària a l’escola Gornal– entén segons quins comportaments o canvis com a pèrdua d’identitat.

Per tal de lluitar contra aquest model i poder oferir alternatives vam localitzar una membre de la comunitat que mantenia la seva arrel ètnica sense renunciar en l’avançament cap a societats on el gènere no sigui un element de desigualtat. Aquesta persona és la Nieves Heredia a la que des d’aquí agraïm la seva col·laboració. Es tractava doncs de dissenyar unes activitats destinades a mostrar als infants com la igualtat de gènere no és una pèrdua d’identitat. Tant per dissenyar els tallers com per dur-los a terme també vam comptar amb l’ajuda del coca German Jurado i el clown Oh Félix. Durant l’experiència-taller les nenes i nens -a través de transformar-se en clowns- establien una relació lliure amb la Nieves doncs prèviament havien passat per una sèrie d’exercicis d’alliberació.

El leitmotiv era que un pallasso o clown no té sexe, ni ètnia, és un clown, així tots els exercicis es van centrar en el cos, la intenció era eliminar en la mesura del possible tots els condicionants socioculturals que ens fan comprendre el món de la manera en què ho fem. El projecte recordem-ho, és mural i l’he inserit en un altre projecte propi: “the talking walls project”.
Un projecte que estic desenvolupant a diferents parts del territori i que faig amb col·laboració dels directors tècnics  Xavi Saucedo i Víctor Jiménez, l’enginyer en sistemes Gerard Castillo i la dissenyadora gràfica Gemma Villegas. Es tracta de barrejar la idea de mur i l’experiència sonora, generant murs que parlen. La inauguració serà aquest divendres dia 24 a les 10 h, l’escola Gornal. Carrer Carmen Amaya núm. 44 de l’Hospitalet del Llobregat.

Per acabar, des del servei educatiu ens agradaria parlar d’una relació que hem establert recentment i que sembla que serà llarga i profitosa. L’associació JAPI de l’Hospitalet es va posar en contacte amb nosaltres per tal que col·laboréssim amb el projecte diversitas de diversificació curricular. Alumnes de 3r i 4t de l’ESO surten dos dies a la setmana del centre educatiu per tal de fer un aprenentatge per projectes. En el nostre cas interessava que col·laboréssim en el projecte d’audiovisuals. És per això que hem desenvolupat un taller de 4 hores sobre el grafiti. La nostra intenció ha estat interessar-los quelcom molt proper a ells i de la qual cosa n’havien reflexionat poc i que ens porta a reflexions i coneixements interessants tant d’art contemporani com de plantejaments més clàssics.

En definitiva, el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo es consolida i focalitza la seva activitat en les relacions de llarga duració i intensitat. Els projectes que realitzem estan dirigits a la comunitat educativa de l’Hospitalet del Llobregat i tenen com a punt en comú la recerca i la innovació pedagògica. A través de la nostra tasca volem trobar noves formes i formats que permetin a través de l’art contemporani enriquir la nostra societat.

Mirar la llum tocar les coses

Alejandro Palacín i Mònica Planes

El paisatge és una idea apresa. A occident ha costat molts anys arribar a concebre’l. És una relació subjectiva entre l’ésser humà i el medi en el que viu que s’estableix a través de la mirada. Els pagesos treballaven la terra, feien el paisatge, però com que hi eren immersos, en contacte, no el percebien. Perquè el paisatge fos possible, va caler separar-se’n i veure’l des de fora per poder contemplar-lo com objecte de plaer estètic.

Però la concepció del paisatge no només es forma a través de la mirada sinó també a través dels altres sentits, sobretot del tacte, del contacte amb la pell. Perquè encara que siguin invisibles, les condicions atmosfèriques són una part determinant a l’hora de percebre i concebre un paisatge. Entre aquestes condicions hi ha la llum: la llum et pot tocar però tu no la pots tocar a ella. I en el moment en que toca les coses, les coses existeixen, es fan visibles. En canvi, la llum sense objecte és invisible, com a l’univers. Pot il·luminar-ho tot menys a ella mateixa.

 

L’Aïda fa visible la llum. Utilitza diferents medis i estratègies per relacionar-s’hi i registrar com aquesta entra en contacte amb els cossos per tal de materialitzar-la. Captura l’atmosfera de llocs i de moments concrets a partir de donar cos a tots aquells elements intangibles i passatgers que conformen els entorns. No la produeix ni la reprodueix, la registra. Vivim tancats en construccions que ens aïllen de l’exterior: de la temperatura, del soroll, dels altres… però la llum es filtra en aquests espais i els modifica. El terra de casa o les cortines, per exemple, al llarg del dia són de mil colors diferents a mesura que la llum els toca. La llum, però, no només modifica el color sinó que amb el pas del temps, també transforma els materials, provocant marques i senyals de diferents tonalitats.

 

Per percebre aquesta mena d’incisions infralleus cal ser allà, conviure-hi. És per això que per a l’Aïda casa seva és una localització essencial per al desenvolupament de les seves pràctiques. És allà on, immersa en el dia a dia, va registrant aquestes modificacions que nota com una activitat més de la seva quotidianitat. Com si coporoduís totes les obres amb el temps, la seva part consisteix bàsicament en contemplar: contemplar com una forma d’afecció davant el que mira i sentir com un forma de conèixer. Com el paper fotosensible dins de la càmera, l’Aïda es predisposa i s’exposa a captar i absorbir tot allò que l’envolta. Es per aquesta raó que, encara que l’escenari habitual sigui la casa, de cara a la seva investigació, contraposa l’espai quotidià a paratges inòspits i salvatges com l’Antàrtida o el desert d’Atacama en els que el cos només pot ser allò que sent i es deixa afectar.

Això és el que podem veure en les darreres peces que presenta per a aquesta exposició. Corbant el mateix paper amb el que ja havia treballat per a les estampes, ara produeix espais tancats en forma de cilindres i ovals que concentren la llum i el color creant entorns propers al camp de visió humà. D’aquesta manera, no només envolta la llum sinó que també ens envolta a nosaltres amb ella. És així com l’Aïda Andrés ens deixa entrar en els seus paisatges convertint-nos en subjectes afectats pels entorns que crea, i ens fa veure l’interior de la Fundació Arranz Bravo tintada dels seus colors.