Arxius | Descobreix l’Art d’Arranz-Bravo RSS feed for this section

“Anem enfilant-nos paret amunt”

29 maig

DSC09943

El arte vive de límites y muere de libertad
Leonardo da Vinci

La pintura, en dansa i fuga, avança a velocitats frenètiques, apoderant-se del blanc, escampant contrast. Misteriosament, com per un estrany atzar, el color i la vida d’Arranz-Bravo van il·luminant les parets de l’escola Ramón i Cajal (c/ Albereda, 2) de l’Hospitalet de Llobregat. Un cant a la llibertat, a la vida, a la joia de viure, un camí en constant canvi s’imposa sinuós damunt les parets nues del pati.

El negre, el roig, el blanc, el blau i el verd, s’enfilen en ascensió constant, paret amunt, formant ocells, persones, formes. Creant vida a través del moviment, la línia, en constant metamorfosi, i la forma deformada s’ordenen en harmònica anarquia. Els pinzells d’Arranz-Bravo distribueixen amb intel·ligència i sensibilitat la composició i els colors. Els cossos vermells i negres donen solidesa al conjunt, la línia negra, ritme, en consonància amb els grocs, plens de dinamisme. Com un miracle, la vida s’obre camí.

El mural s’estén en un total de gairebé vuitanta metres lineals de paret. Neix arran del pati amb grans aus, hereves de Matisse, emprenent el seu camí de llibertat per damunt les parets, a través la rampa fins el carrer, fins la plenitud. Damunt la rampa, el negre i el vermell prenen protagonisme, són camí per a éssers alats que volen buscant la llum al final del mur, on s’agrupen i dansen en senyal de llibertat.

Llibertat, plenitud, destí, culminació, paraules diverses per a idees diverses. Diverses idees equivalents a un mateix concepte: fi. Totes elles alhora alfa i omega, principi i final d’aquesta obra. Vol ser, potser, una metàfora de l’home? Potser una metàfora de la vida? Potser un cant alentador dirigit als alumnes d’aquesta escola, una crida perquè aprenguin a fer camí, a ser camí, a seguir un camí cap a la plenitud, un camí que els ensenyi i els faci ser lliures. Un camí potser erràtic però ferm, segur i decidit, com la pintura d’Arranz-Bravo.

Bernat Puigdollers

1. Fragment d’un poema de Francesc Parcerisas extret de PARCERISAS, Francesc, Et. Alt., “Arranz Bravo – Bartolozzi. Fiesta de la confusión”, Editorial Lumen, Barcelona, 1974.

Anuncis

Visita del Centre Educatiu FAX.

3 des.

Dept Edu FAB 01

Visita del Centre Educatiu FAX. (Breu) crònica en tres actes.

1r acte: Dilluns 21 pel matí.

Arribo a la Fundació lleugerament inquiet: m’han informat que existeix la possibilitat que coincideixin les visites amb el muntatge de la nova exposició temporal dedicada a la producció escultòrica d’Arranz-Bravo. Això suposaria canvis de sala, espais inaccessibles, tècnics transportant peces d’un lloc a un altre… i eventuals intervencions amb trepants elèctrics a les parets, i el conseqüent espectacle sonor que comporta la utilització d’aquesta mena d’eines, i… És fàcil d’entendre, doncs, part de la incertesa que em turmentava i de la qual em resultava tan complicat desfer-me’n.

Són aproximadament les 9:30. Els dos grups d’estudiants –5è i 6è de primària del Centre Educatiu FAX- han arribat puntuals. La canalla es distreu jugant al pati de la Fundació. Saludo els nois i els seus professors i comprovo, de reüll, que les previsions s’han acomplert: el muntatge ja ha començat.

Iniciem la visita al pati, com fem sempre que el temps ens ho permet. Ràpidament puc constatar que els estudiants saben perfectament on estem i qui és Arranz-Bravo. Que el professorat prepari la visita –amb ajuda o no del dossier que hem editat– ens facilita la feina perquè ens resulta més senzill mantenir l’interès de l’alumnat i ens possibilita dedicar una part del temps a reflexionar sobre alguna de les obres o conceptes que els resulten més interessants.

Apareix en escena una furgoneta. Aparca marxa enrere davant  l’entrada. Aprofito per explicar als nois per què hi ha tant moviment a les instal·lacions. Els estudiants prenen consciència de l’excepcionalitat de la situació… i això es tradueix en nervis i més interès per una visita que tot just acaba de començar.

Per si això no fos suficient, minuts després apareixeran diferents personalitats de la Fundació, entre elles el mateix Eduard Arranz-Bravo, que ha vingut a col·laborar en el muntatge. Amablement l’Eduard dedica uns minuts a saludar i a parlar amb els estudiants. Es fotografien amb ell i li traslladen alguns interrogants. Les preguntes són divertides i una mica ingènues, probablement les mateixes que hauríem acabat fent nosaltres mateixos en una situació tan inesperada com aquesta.

Accedim a les instal·lacions de la Fundació. S’han produït molts canvis, però encara resten algunes obres en el seu lloc. Mentalment torno a organitzar l’ordre de la visita per poder analitzar aquestes peces abans no siguin desmuntades. En acabat, aprofito l’interès que demostra la canalla per les escultures de petit format –recordem, en procés d’instal·lació– per valorar les característiques que ens resulten més suggeridores. Ens trobem en igualtat de condicions, car aquestes obres són tan noves per a ells com per a mi mateix.

La instal·lació de l’exposició avança a bon ritme. No em sorprèn pas comprovar que, quan accedeixo novament amb el segon grup d’estudiants, les obres de la col·lecció permanent ja han estat traslladades al magatzem. Això no em preocupa, perquè he pogut constatar amb el grup anterior l’interès que desperta en els estudiants aquesta producció. A més, des d’un punt de vista estrictament didàctic, resulten molt adequades per a il·lustrar alguns dels conceptes previstos per a aquesta visita-taller.

Com de costum, després de la visita accedim al taller on es porta a terme una activitat inspirada en l’automatisme psíquic, una de les metodologies de treball que eventualment utilitza Arranz-Bravo en el seu procés creatiu. Els estudiants han entès en què consisteix aquesta metodologia de treball, de manera que comencen a treballar tan bon punt creuen el llindar de la sala.

Es produeixen algunes peces molt interessants, com la que hem seleccionat per il·lustrar aquesta entrada. Els professors, conscients del valor del treball realitzat pels seus alumnes, m’avancen que tenien intenció d’exposar-los en el centre educatiu juntament amb altres activitats proposades en el dossier educatiu.

Un cop fora del taller, coincidim novament amb Arranz-Bravo. Els nois s’acomiaden d’ell mentre l’Eduard mira encuriosit les obres resultants del taller. No sense resistència, els professors convencen el grup d’alumnes que és hora de tornar al centre. Marxen animadament. M’han convidat a veure l’exposició un cop la tinguin enllestida. Tinc ganes d’anar a l’escola per poder documentar el procés de treball realitzat per aquests estudiants i conduïts per un professorat captivat per la capacitat formativa de l’art i l’expressivitat plàstica.

David Roca.

%d bloggers like this: