Ens cal entusiasme (i expertesa!)

4 maig

A la imatge: Cadira Sedia. Disseny d’Enzo Marí. Construida pels mestres de cicle superior durant el programa Tàndem, a l’escola LaCarpa de l’Hospitalet

Per Artur Muñoz

Com molts de vosaltres sabeu, la Fundació Arranz-Bravo i l’escola La Carpa fa 4 anys que treballen en comú en el projecte Tàndem. Normalment, aprofitem aquesta secció del blog tant per informar de la tasca que fem des d’aquest petit espai d’art, com per agrair a totes aquelles persones que ens ajuden a fer que el projecte avanci dia a dia. Seguint aquesta línia, voldria destacar la feina que hem fet amb les mestres del cicle superior durant els últims mesos i, en particular, amb la Micaela Guevara, coordinadora del projecte Tàndem a l’escola. Avançar-vos, també, que estem acabant la redacció del nou programa d’educació visual i plàstica i que estem preparant ja el disseny de la publicació que reunirà tota la feina acumulada durant els últims 4 anys, amb la intenció que pugui arribar a totes les escoles de l’Hospitalet. He d’admetre que estem molt contentes. Avui, però, m’agradaria escriure quatre ratlles per exposar-vos alguna de les reflexions que em plantejo ara, després de 4 anys com a director del projecte i d’uns 10 treballant amb escoles.

Fa un parell de dies escoltava el pedagog Ken Robinson parlant sobre el sistema escolar nord americà i dels problemes que té. Va ser durant aquesta xerrada que vaig pensar que, a l’escola, necessitem més passió, que l’escola necessita de més entusiasme. Però deixeu-me començar pel principi. Crec que la base del problema rau en el que tradicionalment s’ha considerat que ha de ser l’educació: un espai de traspàs de coneixement. Les docents, explicava el pedagog, s’han considerat com unes transmissores de coneixements i les alumnes com unes receptores. Pel que fa als coneixements, val a dir que n’hi ha de molts tipus i que són els governs els encarregats de triar quins són els que s’han de transmetre, així com de decidir quins són els més significatius (normalment, amb la previsió de com serà el mon futur). Així, proposen primer el coneixement en matemàtiques i llengua, després les ciències naturals, seguides de les socials, i, per últim, les arts. Dins d’aquestes, la música té més importància que les arts visuals, que alhora tenen més importància que la dansa o el teatre, que no tenen una cabuda  sistematitzada. La docència consisteix, doncs, a omplir els alumnes -com si fossin un pot vuit- amb els continguts que els governs decideixen.  Per a tothom el mateix i de la mateixa manera.

Ara, però, que sabem que les intel·ligències són distintes, dinàmiques i unipersonals entenem que no té gaire sentit intentar fer passar a tots els estudiants pels mateixos llocs i, encara menys, de la mateixa manera. Ara que sabem que cadascú de nosaltres té una mescla d’intel·ligències que el fa ser diferent i únic, sembla que la funció de l’escola -de nou segons Robinson- seria també la de trobar aquest conjunt d’habilitats i potenciar-lo. Això, com veiem, destrossa qualsevol iniciativa governamental d’introduir i amalgamar uns continguts comuns i la teoria de l’emissor i el receptors gairebé unidireccionals s’aguanta poc. Pensar que les matemàtiques tenen més importància que les arts, pretén marcar unes intel·ligències com de primera i unes altres com de segona, cosa que ni és certa, ni té sentit, ni es correspon amb la realitat laboral. En la mateixa línia, sabem que el model de mestra lectora s’ha demostrat ineficient, però cal que ens adonem també que algunes noves pedagogies tot sovint es centren en dotar a les docents de millors estratègies que permetin que aquest fluid de coneixements entri millor dins l’estudiant. El model de nou es perpetua i el com pren importància sobre el què, que queda en un espai indefinit.I així ens trobem amb molts alumnes que no els interessa gaire anar a l’institut, que són massa els que abandonen els estudis i que el nivell que assoleixen els que arriben a la universitat és cada cop més baix, com puc comprovar any darrere any.

Potser la tasca principal de les mestres no hauria de ser la de transmetre, sinó la de trobar i cultivar aquesta intel·ligència distinta, dinàmica i unipersonal. Potser les mestres haurien de ser una mena de caçadores-potenciadores de talent o potser una sort de curadores o llevadores dels interessos dels infants. Podrien ser les encarregades d’ajudar a trobar aquell espai del coneixement pel qual cada alumne/a realment sent passió. Tot sovint les coses que ens agraden ens surten bé i, tot sovint, el plaer que sentim quan les fem, ens impulsa a saber-ne més i més. Guiant amb entusiasme, amb l’expertesa i el coneixement adequat, sembla que podríem ajudar a formar nens i nenes que serien adults més feliços. A més, aquesta seria una tasca més noble que la d’omplir un mercat laboral. Per assolir aquesta fita però -i ara vaig al principi del text- necessitem unes mestres que no només tinguin coneixements de matemàtiques, llengües, ciències naturals i socials i arts (cosa que sembla imprescindible), sinó que necessitem que s’apassionin amb cada una d’aquestes disciplines. Així, quan trobin el talent de (i amb) les seves alumnes, podran compartir la capacitat per emocionar-se davant un teorema matemàtic, un fòssil, una teoria socioeconòmica, una suite de Bach, una obra de Castellucci, una intervenció de Turrell o una coreografia de la Pina Baush.

I si no podem aconseguir aquesta mestra total, potser l’única solució serà tenir especialistes en les diferents àrees de l’escola (no cal que siguin estandarditzades, podem tenir una especialista en matemàtica, art i educació física, per exemple) perquè, molt em sembla, que la passió es pot expressar, però no es pot transmetre. I aquest és l’atzucac amb el que no deixem d’ensopegar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: