Archive | Activitats RSS feed for this section

Carlos Valverde. Ser en l’espai.

20 set.

 

 

El topos – es decir el espacio-lugar- parece algo importante y difícil de captar.

Aristòtil

 

El espacio, espacia

Martin Heidegger

[Carlos Valverde. Stronghold. Fundació Arranz-Bravo. Del 8 de juny al 25 de setembre 2016]

[Descarrega la versión en castellano]

Des de la presentació pública del projecte Adyton, l’any 2013, Carlos Valverde ha mostrat en diferents espais del circuit artístic barceloní la seves contundents propostes creatives que comuniquen, d’una manera inèdita i penetrant, una nova forma d’entendre i relacionar-se amb l’espai, l’escultura i el misteri de la creació artística. La seva obra ha sabut tocar la diana estètica del nostre temps, que demana l’assumpció de tres principis artístics: el relacional -vinculació a escala 1:1 amb el cos social; l’eròtica -diàleg dilatat amb el misteri de l’obra d’art; i finalment, espacial: l’experiència transitiva de l’espai -en el seu cas a través de l’escultura.

 

El projecte Stronghold (fortalesa), dut a terme entre la fundació Arranz-Bravo, l’espai Homesession del poble sec, i l’escola de sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet, l’hem d’entendre com la variant més ambiciosa dels principis rectors que guiaren el projecte Adyton de 2013. En aquell primer treball Valverde resolia l’equació social-eròtica-espacial convocant l’espectador en un espai des institucionalitzat del Poble Sec, al qual s’hi accedia només sota una codificada inscripció prèvia. Arribat al lloc expositiu, i desxifrats els codis pertinents, s’invitava el públic a recòrrer un laberint de trampes escultòriques i barreres estètiques per arribar a la descoberta del tresor artístic final, ben acorassat en la darrera càmera expositiva. Per a l’artista, el menys decisiu era la descoberta del tresor final. L’important era la triple transformació que experimentava l’usuari en el trànsit expositiu: en la relació activa amb l’obra; en l’esforç cognitiu per a des ocultar el misteri de la recompensa; i finalment, en el contacte performàtic amb l’espai -les escultures-fortalesa elaborades pel projecte.

 

A Stronghold Valverde amplia l’àmbit d’exploració espacial i relacional de l’obra d’art, obrint el seu projecte a tres espais distants en el territori: una escola i dos centres d’art. Tres indrets que amplien, al seu torn, la diversitat del públic que interacciona amb el projecte: agents artístics (fundació Arranz-Bravo), estudiants universitaris (espai Homesession) i alumnes de batxillerat (escola Sant Jaume de la Fep). A cadascun dels sectors, organitzats en els tres grups -vermell, negre i blau-, se’ls convida a participar en els tallers de construcció dels espais escultòrics que configuren el projecte. Com a Adyton, els espais a construir són fortaleses, i l’objectiu del treball col·lectiu és crear tot un seguit de topalls i trampes estructurals que dificultin la troballa dels codis i les claus que permetran obrir el tresor final, emplaçat a la fundació Arranz-Bravo. Així, el dia de la inauguració -que va tenir lloc el 10 de juny- cadascun dels grups van organitzar-se per atacar i defensar cadascuna de les tres fortaleses ideades, amb l’objectiu d’arribar a la càmera secreta final. Hi va haver grup vencedor -el vermell-, el qual va ser convidat a compartir un banquet Stronghold amb la resta del grups, en un acte lúdico festiu organitzat per Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda) al pati de la fundació Arranz-Bravo.

Continua llegint

Arranz-Bravo. Després del dibuix

5 febr.

per defecte 2016-02-05 a les 13.13.47

Si hi ha una disciplina autònoma que ha sobreviscut a la iconoclàstia postmoderna aquesta és el dibuix. Pel camí han quedat desubicades altres arts històriques, però en canvi el dibuix, el disegno, segueix essent un art vigent i interpel·lador. Aquesta realitat també és aplicable a l’art d’Eduard Arranz-Bravo. El nostre artista ha passat per diferents etapes i actituds artístiques: des de l’art poètic dels primers seixanta a l’art més experimental i compromès dels setanta, o el més simbòlic monumental de l’actualitat. I en totes elles el dibuix s’ha mantingut com el seu recurs artístic més preuat i lleial. Segueix sent el “trampolí de l’art”, el laboratori íntim d’experimentació utòpica imprescindible per poder alçar, ulteriorment, la gran metàfora artística.
L’exposició Arranz-Bravo. El dibuix en acció, vol revisar els usos, les tècniques i modalitats emprades pel nostre artista des dels inicis de la seva trajectòria, en una selecció que aplega peces escollides provinents dels fons de la Fundació Arranz-Bravo, dibuixos procedents de la col·lecció del Museu de L’Hospitalet, carpetes inèdites d’obra sobre paper provinents de la col·lecció Monteiro Soares del Brasil i, finalment, obra sobre paper contemporània realitzada per Arranz-Bravo per a l’ocasió. Tota una simfonia d’obra sobre paper que pretén emplaçar a Arranz-Bravo al lloc que per molts crítics i historiadors li correspon, com a un dels grans dibuixants vius de l’art contemporani català.

Arranz-Bravo és un virtuós del dibuix, fet que no suposa cap mèrit ni avantatge en el nostre temps artístic. És més aviat una rèmora que l’artista intenta negar en cada traçada. Durant la seva formació escolar i universitària demostrà amb escreix la seva capacitat de captar amb mimetisme la realitat que l’envoltava, però també les seves primeres obres demostren la necessitat de rebatre aquest do. Més aviat, les seves creacions íntimes són un dibuix després del dibuix: un intent per tornar al gest ingenu i innocent de l’infant que amb només 10 anys va ser capaç de traçar la primera obra que cronològicament conservem a la col·lecció de la Fundació: El Tatano. Que el dibuix va ser el protagonista del seu debut artístic ho demostra la portada del primer catàleg sobre Arranz-Bravo que va escriure Baltasar Porcel el 1966, i també el premi de dibuix Ynglada-Guillot del 1968 que Arranz-Bravo guanyà i que es conserva als fons del MNAC. Després arriba el temps fecund d’experimentació de finals dels seixanta: és el moment de la fàbrica Tipel, de la Sala Gaspar, del tàndem amb Bartolozzi, dels happenings, d’Eivissa i les desfilades de la confusió a Granollers.

Però les carpetes de 1968 localitzades a la col·lecció Monteiro Soares del Brasil130 obres sobre paper entre dibuixos, aquarel·les i gravats– demostren que la subversió plàstica que Arranz-Bravo estava portant al carrer, naixia del treball diari i la introspecció de taller. En ells percebem la seva obsessió per a la figura humana i el seu ànim de portar en un estadi inexplorat les primeres experimentacions biomòrfiques de Pablo Picasso o les fabulacions oníriques i punxants de Joan Miró.
I és clar, el dibuix en acció. Ja sabem que per Arranz-Bravo l’art és una disciplina gimnàstica. Però també l’ha fet servir d’una manera nòmada, especialment durant els seus anys de més frenesí experimental. A l’exposició en són prova dos projectes: els esbossos de la Tauromàquia (projecte amb Rafael Bartolozzi que té com origen acompanyar al torero Antonio Ordóñez a moltes de les places espanyoles i que s’exposà a l’Spanish Institute de Nova York), i el projecte Zahara-22 amb Xavier Guardans, que realitzaren en un viatge a Zahara de la Sierra. Arranz-Bravo. El dibuix en acció és una de les exposicions més complexes que hem realitzat a la Fundació des dels seus inicis el 2009 perquè és la que ha comptat amb més sinèrgies i col·laboracions.

En primer lloc volem fer especial menció d’agraïment a la família Monteiro Soares per la seva generositat filantròpica alhora d’exposar i emmarcar les 130 obres sobre paper que s’exposen en aquesta mostra i que s’han editat en un altre catàleg, en una edició especial. En segon lloc, al Museu de L’Hospitalet i al seu director, Josep Maria Solias, per haver-nos deixat els dibuixos matriu de L’Acollidora i El Pont de la Llibertat, i acabar d’il·lustrar així la bonica història d’entusiasme i treball conjunt entre la ciutat i l’artista. I finalment, com sempre, a l’Ajuntament de L’Hospitalet,a la Generalitat de Catalunya i a tots els col·leccionistes d’Arranz-Bravo que any rere any ens donen suport a la Fundació, precisament per poder preparar exposicions de l’envergadura i qualitat com la que hem volgut presentar-vos. A tots ells, moltes gràcies.

Albert Mercadé
Director artístic de la Fundació Arranz Bravo

 

Arxius descarregables:

ArranzBravo. Dibuijo en acción

ArranzBravo After drawing

 

La Nit dels museus a la FAB

5 maig
La Nit dels museus a la FAB

La Nit dels Museus és una iniciativa promoguda pel Consell d’Europa. L’experiència permet visitar mostres i participar d’activitats organitzades: sales obertes, visites guiades, activitats, jocs de taula i rutes urbanes fins a la matinada.

Accés gratuït
Dissabte de 19 h. a 1 h

EXPOSICIÓ:«Arranz-Bravo. Magnus»
Una selecció de les quaranta obres en gran format més reeixides dels darrers deu anys de trajectòria del pintor català Eduard Arranz-Bravo. Aquesta etapa es caracteritza per l’assumpció de nous reptes artístics, entre els quals es troba la pintura sobre tela en gran format: tríptics, políptics, gran quadrants pictòrics que acullen la simbologia clàssica del pintor, sotmesa ara a una nova revisió. La qualitat i l’envergadura del projecte fan d’aquesta mostra una exposició insòlita i d’excepció.

Els museus 2.0

Twitter

Apunta’t l’etiqueta #nitmuseusLH i #bcnesmuseu i utilitza-la per piular sobre la Nit dels Museus. Seguint-la, i seguint el compte @bcncultura, estaràs al dia de tota l’actualitat de la vetllada.

Instagram

Concurs de fotografia #bcnesmuseu

Explica’ns la teva Nit de Museus (com et prepares, les teves experiències, quins museus visites, etc.) mitjançant fotografies i guanya un carnet BCNcultural, que dóna accés a més de 400 activitats exclusives o amb descomptes especials. Només cal que etiquetis les imatges amb #bcnesmuseu a Twitter o Instagram, i que t’inscriguis a www.bcn.cat/fotomobil.

A l’Hospitalet oarticipa també amb #‎nitmuseusLH‬ i ‪#‎bcnesmuseu‬

“Koresmena” és la nova proposta de la FAB a la plaça Europa de #LH (Sculpture’s corner)

19 oct.

És difícil quedar indiferent davant l’obra de la jove escultora Laura Ariño (Barcelona, 1991). Aquesta escultura és un avís, un crit d’alerta, un clam a la vida. Reclama un retorn a l’origen, a l’essència de viure. A través de la matèria interpel·la a la matèria, adormida i feble, que circula atrafegada pels carrers

de les ciutats.

L’essència d’aquesta obra és precisament la pèrdua de l’essència: l’home buit amb una vida buida. L’home esdevingut només carn. Una carn greixosa i sense ossos, mòrbida, latent, encara amb vida, però ben morta. Vol ser l’home que ha oblidat que és home. Ofegat per la rutina i falses necessitats, queda reduït a la més bàsica de les existències. Només un melic enmig del ventre i la fragilitat del seu viure recorden allò que un dia fou.

 

Arinyo

[CAST]

Es difícil quedar indiferente delante la obra de la joven escultura Laura Ariño (Barcelona, 1991). Esta escultura es un aviso, un toque de atención, una apuesta por la vida. Pide un retorno al origen, a la esencia de vivir. A través de la materia interpela la materia, dormida y débil, que circula ajetreada por las calles de la ciudad.

La esencia de esta obra es, precisamente, la pérdida de la esencia: hombre vacío con una vida vacía. El hombre transformado sólo en carne. Una carne grasienta y sin huesos, mórbida, latente, aún con vida, pero muy muerta. Quiere ser el hombre que ha olvidado que es hombre. Ahogado por la rutina y las falsas necesidades,  queda reducido a la más básica de las existencias. Sólo un ombligo en el centro del vientre y la fragilidad de su vivir recuerdan aquello que un día fue.

[ENG]

The work of the young sculptor Laura Ariño (Barcelona, 1991) is unlikely to leave any viewer indifferent. This is sculpture that acts as a warning, an alarm call, an appeal to life. Ariño suggests a return to the origins, to the essence of living. Through her material, she portrays that other material, weak and sleepy, that hustles and hurries around our city streets.

The essence of Ariño’s work is, precisely, the loss of essence: empty people with empty lives. Fatty, boneless flesh, soft, latent, still alive, yet completely dead. This is Man that has forgotten that he is Man. Snowed under by routine and false needs, reduced to the most basic of existences. Only a navel in the middle of the belly and an aura of fragility remain to remind us of what once was.

“Anem enfilant-nos paret amunt”

29 maig

DSC09943

El arte vive de límites y muere de libertad
Leonardo da Vinci

La pintura, en dansa i fuga, avança a velocitats frenètiques, apoderant-se del blanc, escampant contrast. Misteriosament, com per un estrany atzar, el color i la vida d’Arranz-Bravo van il·luminant les parets de l’escola Ramón i Cajal (c/ Albereda, 2) de l’Hospitalet de Llobregat. Un cant a la llibertat, a la vida, a la joia de viure, un camí en constant canvi s’imposa sinuós damunt les parets nues del pati.

El negre, el roig, el blanc, el blau i el verd, s’enfilen en ascensió constant, paret amunt, formant ocells, persones, formes. Creant vida a través del moviment, la línia, en constant metamorfosi, i la forma deformada s’ordenen en harmònica anarquia. Els pinzells d’Arranz-Bravo distribueixen amb intel·ligència i sensibilitat la composició i els colors. Els cossos vermells i negres donen solidesa al conjunt, la línia negra, ritme, en consonància amb els grocs, plens de dinamisme. Com un miracle, la vida s’obre camí.

El mural s’estén en un total de gairebé vuitanta metres lineals de paret. Neix arran del pati amb grans aus, hereves de Matisse, emprenent el seu camí de llibertat per damunt les parets, a través la rampa fins el carrer, fins la plenitud. Damunt la rampa, el negre i el vermell prenen protagonisme, són camí per a éssers alats que volen buscant la llum al final del mur, on s’agrupen i dansen en senyal de llibertat.

Llibertat, plenitud, destí, culminació, paraules diverses per a idees diverses. Diverses idees equivalents a un mateix concepte: fi. Totes elles alhora alfa i omega, principi i final d’aquesta obra. Vol ser, potser, una metàfora de l’home? Potser una metàfora de la vida? Potser un cant alentador dirigit als alumnes d’aquesta escola, una crida perquè aprenguin a fer camí, a ser camí, a seguir un camí cap a la plenitud, un camí que els ensenyi i els faci ser lliures. Un camí potser erràtic però ferm, segur i decidit, com la pintura d’Arranz-Bravo.

Bernat Puigdollers

1. Fragment d’un poema de Francesc Parcerisas extret de PARCERISAS, Francesc, Et. Alt., “Arranz Bravo – Bartolozzi. Fiesta de la confusión”, Editorial Lumen, Barcelona, 1974.

%d bloggers like this: