Mirar la llum tocar les coses

22 nov.

Alejandro Palacín i Mònica Planes

El paisatge és una idea apresa. A occident ha costat molts anys arribar a concebre’l. És una relació subjectiva entre l’ésser humà i el medi en el que viu que s’estableix a través de la mirada. Els pagesos treballaven la terra, feien el paisatge, però com que hi eren immersos, en contacte, no el percebien. Perquè el paisatge fos possible, va caler separar-se’n i veure’l des de fora per poder contemplar-lo com objecte de plaer estètic.

Però la concepció del paisatge no només es forma a través de la mirada sinó també a través dels altres sentits, sobretot del tacte, del contacte amb la pell. Perquè encara que siguin invisibles, les condicions atmosfèriques són una part determinant a l’hora de percebre i concebre un paisatge. Entre aquestes condicions hi ha la llum: la llum et pot tocar però tu no la pots tocar a ella. I en el moment en que toca les coses, les coses existeixen, es fan visibles. En canvi, la llum sense objecte és invisible, com a l’univers. Pot il·luminar-ho tot menys a ella mateixa.

 

L’Aïda fa visible la llum. Utilitza diferents medis i estratègies per relacionar-s’hi i registrar com aquesta entra en contacte amb els cossos per tal de materialitzar-la. Captura l’atmosfera de llocs i de moments concrets a partir de donar cos a tots aquells elements intangibles i passatgers que conformen els entorns. No la produeix ni la reprodueix, la registra. Vivim tancats en construccions que ens aïllen de l’exterior: de la temperatura, del soroll, dels altres… però la llum es filtra en aquests espais i els modifica. El terra de casa o les cortines, per exemple, al llarg del dia són de mil colors diferents a mesura que la llum els toca. La llum, però, no només modifica el color sinó que amb el pas del temps, també transforma els materials, provocant marques i senyals de diferents tonalitats.

 

Per percebre aquesta mena d’incisions infralleus cal ser allà, conviure-hi. És per això que per a l’Aïda casa seva és una localització essencial per al desenvolupament de les seves pràctiques. És allà on, immersa en el dia a dia, va registrant aquestes modificacions que nota com una activitat més de la seva quotidianitat. Com si coporoduís totes les obres amb el temps, la seva part consisteix bàsicament en contemplar: contemplar com una forma d’afecció davant el que mira i sentir com un forma de conèixer. Com el paper fotosensible dins de la càmera, l’Aïda es predisposa i s’exposa a captar i absorbir tot allò que l’envolta. Es per aquesta raó que, encara que l’escenari habitual sigui la casa, de cara a la seva investigació, contraposa l’espai quotidià a paratges inòspits i salvatges com l’Antàrtida o el desert d’Atacama en els que el cos només pot ser allò que sent i es deixa afectar.

Això és el que podem veure en les darreres peces que presenta per a aquesta exposició. Corbant el mateix paper amb el que ja havia treballat per a les estampes, ara produeix espais tancats en forma de cilindres i ovals que concentren la llum i el color creant entorns propers al camp de visió humà. D’aquesta manera, no només envolta la llum sinó que també ens envolta a nosaltres amb ella. És així com l’Aïda Andrés ens deixa entrar en els seus paisatges convertint-nos en subjectes afectats pels entorns que crea, i ens fa veure l’interior de la Fundació Arranz Bravo tintada dels seus colors.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: