Arxius | exposicions RSS feed for this section

Arranz-Bravo 75/75. Un assaig de crítica expandida.

24 gen.

75 aniversari Arranz-Bravo

Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75 aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. 75 personalitats del món de la cultura i de la societat civil han estat convidats a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hi hem proposat una selecció de 75 peces, formada per a 59 obres inèdites de l’Arranz-Bravo, 6 objectes de la seva col·lecció personal i 10 obres provinents del fons de la fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics de l’Arranz-Bravo hi estan representats. Les 75 obres amb les seves 75 interpretacions seran exposades a la seu de la fundació -que inaugurarem el 9 de febrer, amb un sopar creatiu a mans de Forever Blowing Bubbles-, i recollides en una edició especial feta per a l’ocasió.

Aquest és un projecte que va més enllà de l’homenatge. Des de la fundació Arranz-Bravo ens prenem l’efemèride no com a finalitat, sinó com a mitjà per a seguir treballant en les nostresconviccions fundacionals. Una d’elles, potser la principal, no és altra que la de la comunicació artística. Considerem que massa sovint l’art contemporani viu d’esquenes a la societat. La ciutadania trepitxa a penes els espais d’art, que adressen la seva activitat als sospitosos habituals del sector. Fins i tot molts protagonistes de la cultura -poetes, escriptors, pensadors- no se senten interpel·lats per l’art dels nostres dies. L’exposició Arranz-Bravo 75/75 és una nova temptativa per a mirar de capgirar aquesta realitat.

I ho hem intentat inspirats en la fòrmula que el crític d’art canadenc Stephen Wright anomena Art a escala 1:1. La institució es posa a la mateixa latitud de l’espectador, el qual per la seva participació activa, ja no és espectador, si no usuari (usership). El canvi d’escala implica també un canvi de metodologia de treball. És el que Wright anomena UIY (Use it Your Self). Així, a Arranz-Bravo 75/75 és l’usuari el protagonista en l’elaboració del relat expositiu. Des de la fundació fa temps que estem intentant aplicar aquest canvi de praxis museística -més propera, més participativa-, que d’altra banda creiem que és reflex del que està passant en altres esferes de la societat: en l’economia, en el pensament, en la política, i esclar, també, en l’art, en la seva responsabilitat humanitzadora i transmissora de coneixement.

És per tot aquest convenciment que considerem aquesta exposició com un assaig de crítica expandida. L’art no només el fa l’artista. L’art és una extraordinària afirmació de col·lectivitat. Hi ha molta veritat també en la mirada verge de l’infant, en la intel·ligència espacial de l’arquitecte, en la sensibilitat del poeta, en la frescor del pintor emergent, en la sofisticació del consagrat, en l’espontaneïtat naïf del pintor amateur, en la senectud del retirat, en la curiositat de l’estudiant, en el compromís de l’associassonista, en la fe del col·leccionista, en la confiança del governant, en la lleialtat del seguidor ras de la fundació.

L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz-Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Lluis Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (Pepe Corredor-Matheos); L’esbogerrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluis Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés, Beth Galí), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); La creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de l’Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; L’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nordamericans vinculats a la galeria Franklin Bowles de Sant Francisco i Nova York; La connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Silvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jessica Jacques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González, Lluis Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez); i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els més joves artistes (Marcel Rubio, Raul Paez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz, Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo, Roser Massip); I finalment, l’estret vincle amb la ciutat de L’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la fundació, amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

Com a assaig de crítica expandida que és, tots els interessats en exercir el seu ull crític estan convidats a la fundació Arranz-Bravo a interpretar in situ l’obra que més els saccegi, fins la clausura de la mostra, el 23 d’abril.

Anuncis

Anna Dot i “I didn’t know i was collecting” de Francesc Ruiz

21 set.
  1. Present

El cineasta italià Pier Paolo Pasolini va descriure en un text meravellós titulat “Observaciones sobre el plano-secuencia” (1967) una sèrie de paral·lelismes entre el temps present –la vida visquent-se ara- i el pla seqüència.

(…) la realidad vista y oída en su acaecer siempre es en tiempo presente. El tiempo del plano-secuencia, entendido como elemento esquemático y primordial del cine –o sea, como una subjetiva infinita- es, así, el presente.[i]

L’autor parla d’una subjectiva perquè és innegable que la mirada que percep cada pla seqüència pot veure només una única perspectiva de l’acció de la realitat en cada moment. Amb això, m’imagino que el temps esdevé l’eina d’edició de tot el que ha passat abans, la memòria limita els continguts de la narració que anirem elaborant i el contacte amb els altres ens permet afegir retalls de plans capturats des d’altres enfocs. D’aquesta manera, a vegades, aconseguim donar sentit a accions que, en percebre-les des del nostre angle únic, d’entrada enteníem poc. Tot i així, quan una acció pot ser explicada és perquè ja ha passat. De la mateixa manera, qualsevol vida, mentre s’estigui vivint, serà inexpressable, ens diu Pasolini.

(…) el lenguaje de nuestra vida (con el que nos expresamos, y al cual por lo tanto atribuimos la máxima importancia) es intraducible: un caos de posibilidades, una búsqueda de relaciones y significados sin solución de continuidad.[ii]

El present és intraduïble. Més o menys això és en el que penso el desembre de 2015 quan Francesc Ruíz Abad (en Fran, pels amics), artista de Calonge, i Albert Mercadé, el director artístic de la Fundació Arranz Bravo, em proposen escriure un text sobre la mostra que es farà de l’obra de’n Fran a l’espai expositiu fundat per l’artista Eduard Arranz Bravo a l’Hospitalet de Llobregat, la tardor d’aquest mateix any. Una mostra individual del treball de l’artista. Pensar en Pasolini i el seu text m’ajuda a entendre que el que anem a fer és un muntatge de representació dels seus processos de treball. Un muntatge que en cap cas pot presentar-se com a definitiu, com a única descripció possible de les seves pràctiques, ja que no estem parlant d’una acció passada i resolta, sinó d’una vida activa les accions futures de la qual són completament imprevisibles. Encara incògnites.

 This Was Forever Until Now. Francesc Ruiz

Projecte “This Was Forever Until Now” Francesc Ruiz

Mentre escric això en Fran és a Cuba.

O potser a Mèxic.

Potser està volant, ja, de tornada a Calonge.

  1. Les coses i les capses

En una visita al seu estudi de Calonge, en Fran em fa un recorregut per les seves obres, pels seus mètodes de treball, els seus espais, ritmes i trànsits. Allà surten algunes paraules en les quals l’artista troba el suport de la seva narració. O potser sóc jo, que en escoltar-lo, retinc als meus apunts uns mots concrets que m’ajuden a explicar-me a mi mateixa què és el que l’artista fa i a apuntalar les meves pròpies impressions.

COL.LECCIONAR

APRENDRE A PINTAR

SIMULAR DESCONEIXEMENT

SUBVERSIÓ

RARESA

PERSONATGES

HUMOR

LLIBRETES

CAPES

POST-IT

CAIXES

ACUMULACIÓ

VIATGE

DISFRESSES

MAPES

COSES

ANÈCDOTES

VIVÈNCIES

NUESA

TRASPÀS

FRONTERES

 

I anoto:

febrer 2016: un quadre estrany m’inquieta.

No era la primera vegada que em passava. L’obra de’n Fran ja m’havia inquietat abans, especialment quan va fer l’exposició “Elefants, sabates i paper”[iii]. Allà vaig fullejar per primera vegada les seves llibretes: publicacions de butxaca que penjaven del sostre amb pàgines en les quals personatges somrients, repetitius, anònims, habitaven l’entorn de paper rodejats del que semblaven notes quotidianes. Llibretes que podien ser agendes que podien ser diaris que podien ser blocs d’esbossos, que podien ser catàlegs. De fet, des d’aquell primer contacte amb l’obra de l’artista, han estat poques les vegades en què la paraula inquietud no s’ha passejat pel meu voltant, rodejant-me com un gat de mirada seductora i mai directa, mai transparent, un personatge estrany, fantasmagòric, de presència constant. Va ser encara millor quan vaig saber que, en certa manera, és una sensació buscada per l’artista, que en un moment donat d’aquella visita em va parlar del seu desig de fer imatges estranyes. La recerca de l’imatge més rara que pugui haver-hi. Desig que, per com l’anomena, per com el posa en paraules, em recorda al d’un altre cineasta, en aquest cas l’alemany Werner Herzog, parlant no pas de raresa, sinó de transparència.

In Bar Heliogàbal Francesc Ruiz Abad

In Bar Heliogàbal Francesc Ruiz Abad

It’s simply a fact: there are only a few images left.

When I look out here I see everything is cluttered up. There are hardly any images to be found. One has to dig deep down, like an archeologist; one has to search through this violated landscape to find something. Naturally, there is a risk involved, one that I wouldn’t avoid. I see only a few people who take risks in order to change this misery –the misery of having no images left, none that are adequate. We desperately need images, those images that are relevant and adequate to our level of civilization–ones that correspond to those deep inside ourselves.

(…)

And I would never complain that it’s sometimes difficult, that one has to -let’s say- climb 8000m up a high mountain to still get images that are clear and transparent. Here’s hardly anything possible. You therefore really have to search. I would even fly to Mars or to Saturn with the next rocket that I could board. (…) I would go anywhere.[vi]

 

No sé si la raresa que busca en Fran i la transparència de Herzog tenen alguna cosa en comú. Diria que més aviat són idees oposades però es relacionen perquè es basen en una percepció similar del que són les imatges. Mentre que Herzog ha dedicat la seva vida a córrer món buscant la puresa, la imatge nua, sense capes, la imatge incívica, neta de la manipulació humana –com si això fos possible-, en Fran també ha viatjat i segueix viatjant, movent-se d’un lloc a l’altre recollint tota mena de coses, col·leccionant-les, fent-los-hi fotos, dibuixant-les, guardant-les dins de capses que s’envien per correu, que pugen a avions, vaixells, furgonetes, camions, i que es traslladen a un altra banda fins que arriben a Calonge, havent creuat Europa o Àsia o l’oceà Atlàntic i que un dia, més tard, m’ensenya, com fragments de temps passats. Una imatge mai és nua, conté el testimoni ocular –subjectiu- d’algun fet. En Fran acumula una sèrie d’elements que es superposen sobre el llenç, com si aquest fos una capsa que guarda coses i, com diu Herzog, una ha de ser com una arqueòloga, però no perquè no hi hagi imatges sinó perquè n’estem rodejades i cal explorar les capes que es juxtaposen, cal intuir les profunditats, la multiplicació de presents sobre la tela, dins una capsa, entre les pàgines de les seves llibretes o en qualsevol de les col·leccions de l’artista.

En resum, podríem dir, que

ara mateix,

en aquests moments exactes,

en Fran viatja i recull.

Ves a saber què farà a la tardor.

Ves a saber què estarà fent quan aquest text acabi.

 

PD: Demanaré a en Fran una llibreta de les seves, de les que es fa per a ell mateix. Escriuré el text en les seves pàgines i així, potser, limitada pel mateix tamany del paper que s’emporta quan viatja, pel mateix pes, podré escriure alguna cosa sobre les coses que està fent. Alguna cosa que sigui només part d’alguna altra de les coses que està fent. Ara.

  1. Tornar

El diumenge 13 de març

torno a Calonge,

rebo una llibreta.

En una de les pàgines en Fran ha escrit:

A JOURNEY DOES NOT NEED REASONS. TU TÍO. BEFORE LONG, IT PROVES TO BE A SORT OF REASON ENOUGH IN ITSELF. ONE MAY, – MAYBE THINKS THAT ONE IS GOING TO MAKE EI A JOURNEY. BUT, FUCKING YET SOON IT IS THE JOURNEY THAT MAKES OR UNMAKES YOU, SOMETHING AND EVERY SINGLE PIECE OF IT.

Descarrega’t el text sencer.

  1. [i]       Pasolini, P. P. (1967). “Observaciones sobre el plano-secuencia”. A: Empirismo eretico (1977). Milà: Garzanti (Trad. Pinto, Raffaele)
  2. [ii]      íb.
  3. [iii]    L’exposició “Elefants, sabates i paper”, elaborada amb la col·laboració de Jordi Erra, va tenir lloc de forma simultània a L’Indiscret i a l’Heliogàbal, dos espais del barri de Gràcia, a Barcelona, el març de 2014.
  4. [iv]     1. Aquesta idea d’objecte híbrid ens ajuda a pensar la funció d’aquest catàleg que tens a les mans. 2. Si a la publicació hi ha els poemes de la Lali sobre les coses, m’agradaria que aquesta nota indiqués les pàgines on es troben aquests poemes.
  5. [v]       Seria possible que aquesta nota indiqués el número de pàgina on apareix la fotografia de l’obra “The Twilight Zone”?
  6. [vi]     Werner Herzog parlant a la pel·lícula Tokyo-Ga (1984), de Wim Wenders.
%d bloggers like this: