Tag Archives: L’Hospitalet

Arranz-Bravo 75/75. Un assaig de crítica expandida.

24 gen.

75 aniversari Arranz-Bravo

Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75 aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. 75 personalitats del món de la cultura i de la societat civil han estat convidats a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hi hem proposat una selecció de 75 peces, formada per a 59 obres inèdites de l’Arranz-Bravo, 6 objectes de la seva col·lecció personal i 10 obres provinents del fons de la fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics de l’Arranz-Bravo hi estan representats. Les 75 obres amb les seves 75 interpretacions seran exposades a la seu de la fundació -que inaugurarem el 9 de febrer, amb un sopar creatiu a mans de Forever Blowing Bubbles-, i recollides en una edició especial feta per a l’ocasió.

Aquest és un projecte que va més enllà de l’homenatge. Des de la fundació Arranz-Bravo ens prenem l’efemèride no com a finalitat, sinó com a mitjà per a seguir treballant en les nostresconviccions fundacionals. Una d’elles, potser la principal, no és altra que la de la comunicació artística. Considerem que massa sovint l’art contemporani viu d’esquenes a la societat. La ciutadania trepitxa a penes els espais d’art, que adressen la seva activitat als sospitosos habituals del sector. Fins i tot molts protagonistes de la cultura -poetes, escriptors, pensadors- no se senten interpel·lats per l’art dels nostres dies. L’exposició Arranz-Bravo 75/75 és una nova temptativa per a mirar de capgirar aquesta realitat.

I ho hem intentat inspirats en la fòrmula que el crític d’art canadenc Stephen Wright anomena Art a escala 1:1. La institució es posa a la mateixa latitud de l’espectador, el qual per la seva participació activa, ja no és espectador, si no usuari (usership). El canvi d’escala implica també un canvi de metodologia de treball. És el que Wright anomena UIY (Use it Your Self). Així, a Arranz-Bravo 75/75 és l’usuari el protagonista en l’elaboració del relat expositiu. Des de la fundació fa temps que estem intentant aplicar aquest canvi de praxis museística -més propera, més participativa-, que d’altra banda creiem que és reflex del que està passant en altres esferes de la societat: en l’economia, en el pensament, en la política, i esclar, també, en l’art, en la seva responsabilitat humanitzadora i transmissora de coneixement.

És per tot aquest convenciment que considerem aquesta exposició com un assaig de crítica expandida. L’art no només el fa l’artista. L’art és una extraordinària afirmació de col·lectivitat. Hi ha molta veritat també en la mirada verge de l’infant, en la intel·ligència espacial de l’arquitecte, en la sensibilitat del poeta, en la frescor del pintor emergent, en la sofisticació del consagrat, en l’espontaneïtat naïf del pintor amateur, en la senectud del retirat, en la curiositat de l’estudiant, en el compromís de l’associassonista, en la fe del col·leccionista, en la confiança del governant, en la lleialtat del seguidor ras de la fundació.

L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz-Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Lluis Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (Pepe Corredor-Matheos); L’esbogerrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluis Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés, Beth Galí), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); La creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de l’Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; L’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nordamericans vinculats a la galeria Franklin Bowles de Sant Francisco i Nova York; La connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Silvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jessica Jacques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González, Lluis Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez); i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els més joves artistes (Marcel Rubio, Raul Paez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz, Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo, Roser Massip); I finalment, l’estret vincle amb la ciutat de L’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la fundació, amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

Com a assaig de crítica expandida que és, tots els interessats en exercir el seu ull crític estan convidats a la fundació Arranz-Bravo a interpretar in situ l’obra que més els saccegi, fins la clausura de la mostra, el 23 d’abril.

La tela de araña o la ilusión de la arcadia por Jaume Vidal Oliveras

6 març

La obra de Fernando M. Romero se ha interpretado oportunamente como una reflexión en torno a los problemas y discursos que animan el debate sobre el arte contemporáneo. Sin embargo, mi propuesta es dar un rodeo y enfocar su trabajo desde otro punto de vista para llevarlo a un escenario diferente.

Romero ha explicado que en su intervención en Barcelona ha tratado de “depurar” de alguna manera su proceso de trabajo. “He buscado –dice el artista– reducir los elementos al mínimo y usarlos de una forma mucho má consciente”. De ahí –continúa explicando– el título del proyecto, Partículas elementales, que alude metafóricamente a los métodos de observación y análisis de la ciencia, que experimenta con modelos reducidos en el laboratorio. A partir de aquí, Romero articula un relato, una fábula que se desarrolla en una puesta enescena en tres tiempos, como si de un drama se tratara.

Fernando M. Romero

Primer acto

En la Fundación Arranz-Bravo, Romero ha realizado una instalación “elemental” con vinilos sobre la pared que hace pensar en una suerte de trampantojo: una celosía o retícula con la que construye una ilusión de espacio. Pero Romero, retomando toda una tradición de la vanguardia que ha cuestionado los límites de la representación, introduce disonancias, elementos perturbadores que revelan el artificio de la construcción. Esto es, “la mentira” del ilusionismo y del sistema perspectiva. Frente a la visión verosímil del mundo que éste nos presenta, Romero descubre el punto en que se hace explicito el engaño, el atrezzo que se halla detrás del espejismo y la ficción, el mundo entre bastidores que se oculta tras la “representación”.

Segundo acto

Una vez realizadas estas tramas, el artista las rompe violentamente, como si se tratara de una suerte de asesinato, del que deja constancia en los vídeos y fotografías que se exhiben en la Fundación. Es difícil explicar este gesto de destrucción. Acaso responda a la voluntad de llevar hasta sus últimas consecuencias la reflexión sobre los límites de la representación. Acaso se trate de una protesta contra los artificios de la ilusión; o mejor, de expresar su exacto reverso, la “desilusión”. Tal vez tenga que ver con una idea de sacrificio, catarsis o regeneración. En fin, muy posiblemente todos estos significados estén implícitos en la violencia devastadora de Fernando M. Romero.

También bajo el signo de la destrucción, el artista ha realizado una serie de fotografías muy significativa, titulada Et in Arcadia ego: las mismas retículas parecen ahora deshacerse o tal vez solaparse tras una especie de lluvia de confeti que desdibuja visualmente su estructura. Aunque en este caso no hay una agresión directa, de alguna manera también se pueden interpretar como un acto de violencia: simplemente, las cuadrículas se destruyen.

El título, Et in Arcadia ego, remite a una de las pinturas más conocidas de Nicolas Poussin, también conocida como Les Bergers d’Arcadie (1637-1638), en la que se describe cómo unos pastores de la Arcadia encuentran una tumba con dicha inscripción. La frase se ha traducido por “también yo en la Arcadia [estoy]” o “incluso en Arcadia [estoy] yo” o también “yo, la muerte, reino incluso en la Arcadia”. Debido a su laconismo y polisemia, la locución se ha prestado a lecturas diversas. En general, se ha interpretado como un memento mori, un recordatorio de la fugacidad de la condición humana. Sin embargo, el primer biógrafo de Poussin leía la inscripción como “la persona enterrada en esta tumba ha vivido en la Arcadia”. Y Goethe inicia su libro Viaje a Italia, que tan importante fue en su trayectoria, con la frase “Auch ich in Arkadien”, esto es, “también estuve/estoy en la Arcadia [en Italia]”.

Las diferentes lecturas, sin embargo, traslucen una idea común y es que la Muerte y la Arcadia están pegadas la una a la otra como las dos caras de una moneda. Y éste es el punto al que me interesa llegar: sustituya, el lector, el término de Arcadia por el de Ilusión y entenderá que ambas, Muerte e Ilusión se funden en un abrazo violento y perverso. La reflexión de Fernando M. Romero no gira simplemente en torno a las cuestiones formales u ópticas; en él, la problemática de la ilusión se abre a un rico marco de connotaciones y significados, que van desde la alucinación, el sueño o la quimera al deseo, el engaño o la esperanza. Todos estos sentidos están contenidos en la imagen de la Arcadia.

Partículas Elementales Sculptures Corner

Tercer acto

Pero el proceso de trabajo de Romero no se acaba aquí. El artista, como una araña que teje y desteje su tela una y otra vez, recompone y restaura la imagen demolida. Y, aspecto éste especialmente significativo, incorpora de nuevo la pintura. Según Romero, este procedimiento, por su carácter artesanal, le permite una reflexión y análisis que escapa a los medios mecánicos. Falta por saber la naturaleza de esta nueva imagen. Muy posiblemente esté relacionada con una idea de regeneración. Pero resulta a la vez tremendamente opaca y hermética. Tal vez se trate de una mise en abîme de la representación, de una tupida capa de velos que ocultan y revelan imágenes detrás de imágenes. En todo caso, esta nueva imagen es una nueva Ilusión, una nueva Arcadia.

Jaume Vidal Oliveras

David Lorente guanya el Premi d’Arts Visuals Arranz-Bravo

29 juny
Ciments, 2014,Pernil, formigó y acer,  71 x 26 x11cm


Ciments, 2014,
Pernil, formigó y acer
71 x 26 x11cm

L’artista David Lorente (1989) , estudiant a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona ha guanyat el Premi d’Arts Visuals Arranz Bravo 2014. El premi consistirà en una exposició individual amb catàleg i curadoria a la seu de la Fundació entre els mesos de juny i setembre de 2015.

Des de la Fundació volem agrair als 55 artistes que s’han presentat enguany. ¡Us esperem l’any vinent!

 

 

 

 

Laura Ariño: Morfologies per Bernat Puigdollers

8 febr.
Escultures Laura Ariño

Laura Ariño Escultures Fundació Arranz-Bravo

Laura Ariño: Morfologies
Fundació Arranz-Bravo
L’Hospitalet de Llobregat

Una vegada més, la Fundació Arranz-Bravo dóna veu a les generacions més joves amb l’exposició –oberta del 15 de  gener al 16 de marçMorfologies, de Laura Ariño, una escultora emergent, alumna de la Facultat de Belles Arts, que busca la depuració de les formes, l’essència de les coses, de l’home i el món; que dóna forma a la solitud, a la incomprensió, a la mort. La seva obra esdevé una reflexió sentida del pas del temps i la dificultat de l’existència humana. Tot expressat amb un llenguatge metafòric basat en el concepte de metamorfosi. Continua llegint

L’obra guanyadora del mes de desembre: Autoretrat 4 (1984)

9 gen.
Obra del mes de desembre

Autoretrat 4 (1984)

Un autoretrat no és altra cosa que un exercici d’introspecció. És cert que tota obra d’art, independentment de la seva temàtica, si compleix el requisit de ser sincera, (existeix l’art sense sinceritat?) és en el fons un exercici d’introspecció, però en el cas de l’autoretrat s’estableix un diàleg directe entre l’artista i el seu propi jo. L’autoretrat permet a l’artista mirar-se fixament als ulls i interrogar-se a sí mateix, treure de dins les incerteses i les pors, tot allò que no li és grat.

L’autoretrat és una temàtica recorrent en l’obra d’Arranz-Bravo. Continua llegint

%d bloggers like this: