Tag Archives: Fundació Arranz-Bravo

Apropa’t a l’art o la descoberta del món. Una experiència artística amb Artur Muñoz a l’escola La Carpa d’Hospitalet

8 febr.

Un any més el programa Apropa’t a l’art de la Fundació Arranz Bravo, que compta amb el suport de la regidoria d’Educació de l’Ajuntament de L’Hospitalet, arriba carregat de propostes i projectes. Carlos Valverde, Pep Vidal i Artur Muñoz són els noms que protagonitzaran les activitats d’enguany. Tres artistes, tres centres i un únic objectiu: sensibilitzar les noves generacions amb el fet artístic.

Avui, però, el projecte que ens ocupa és el que està desenvolupant Artur Muñoz, director i ideòleg del programa Apropa’t a l’art, a l’escola La Carpa. Habituat a participar als Apropa’t a l’art com a coordinador, actua aquesta vegada com a director i artífex en un projecte molt ambiciós que es desmarca una mica de les experiències anteriors. A diferència dels seus predecessors, Artur Muñoz no planteja una única acció sinó que proposa diversos projectes artístics adaptats a cada una de les edats dels alumnes participants, compreses entre els quatre i els dotze anys. Gairebé cinc-cents nens i nenes participaran de manera activa, lúdica, però alhora formativa en les diverses experiències ideades per l’artista.

 Visita d'escoles a la Fundació Arranz-Bravo amb Artur Muñoz

Apropa’t a l’Art a la Carpa Hospitalet de Visita d’escoles a la Fundació Arranz-Bravo amb Artur Muñoz

Avesat a treballar reflexionant sobre el paper del llenguatge en l’art contemporani, estudia com el llenguatge pot interaccionar i influir en la percepció estètica. Treballa en la fina línia que separa el text poètic de l’artístic o estètic, just a l’indret on tot es concreta i tot es dispersa. Defensa que es pot complementar i explicar una peça mitjançant el llenguatge sense anul·lar l’experiència estètica. És per això que ha escollit el llenguatge, la lletra, la paraula escrita, com a vehicle de totes les experiències que proposa i que anirem desvetllant properament.

La relació dels infants amb el món que els envolta, el paper del llenguatge durant l’etapa formativa, la importància de l’escola, el coneixement, la sensibilitat i la creativitat. Artur Muñoz ens proposa la descoberta del món a través del fascinant món de la paraula. Acció, art, coneixement, grafia i llenguatge es fusionen en una reflexió de fets sobre l’escola i el seu paper, sobre el llenguatge i l’art, sobre el nostre món i el món de les idees.

Bernat Puigdollers

Otros idiomas

Anuncis

“Koresmena” és la nova proposta de la FAB a la plaça Europa de #LH (Sculpture’s corner)

19 oct.

És difícil quedar indiferent davant l’obra de la jove escultora Laura Ariño (Barcelona, 1991). Aquesta escultura és un avís, un crit d’alerta, un clam a la vida. Reclama un retorn a l’origen, a l’essència de viure. A través de la matèria interpel·la a la matèria, adormida i feble, que circula atrafegada pels carrers

de les ciutats.

L’essència d’aquesta obra és precisament la pèrdua de l’essència: l’home buit amb una vida buida. L’home esdevingut només carn. Una carn greixosa i sense ossos, mòrbida, latent, encara amb vida, però ben morta. Vol ser l’home que ha oblidat que és home. Ofegat per la rutina i falses necessitats, queda reduït a la més bàsica de les existències. Només un melic enmig del ventre i la fragilitat del seu viure recorden allò que un dia fou.

 

Arinyo

[CAST]

Es difícil quedar indiferente delante la obra de la joven escultura Laura Ariño (Barcelona, 1991). Esta escultura es un aviso, un toque de atención, una apuesta por la vida. Pide un retorno al origen, a la esencia de vivir. A través de la materia interpela la materia, dormida y débil, que circula ajetreada por las calles de la ciudad.

La esencia de esta obra es, precisamente, la pérdida de la esencia: hombre vacío con una vida vacía. El hombre transformado sólo en carne. Una carne grasienta y sin huesos, mórbida, latente, aún con vida, pero muy muerta. Quiere ser el hombre que ha olvidado que es hombre. Ahogado por la rutina y las falsas necesidades,  queda reducido a la más básica de las existencias. Sólo un ombligo en el centro del vientre y la fragilidad de su vivir recuerdan aquello que un día fue.

[ENG]

The work of the young sculptor Laura Ariño (Barcelona, 1991) is unlikely to leave any viewer indifferent. This is sculpture that acts as a warning, an alarm call, an appeal to life. Ariño suggests a return to the origins, to the essence of living. Through her material, she portrays that other material, weak and sleepy, that hustles and hurries around our city streets.

The essence of Ariño’s work is, precisely, the loss of essence: empty people with empty lives. Fatty, boneless flesh, soft, latent, still alive, yet completely dead. This is Man that has forgotten that he is Man. Snowed under by routine and false needs, reduced to the most basic of existences. Only a navel in the middle of the belly and an aura of fragility remain to remind us of what once was.

L’obra del mes de març: Olímpiques (1967)

13 abr.

ImagenLa dècada dels seixanta esdevingué un punt d’inflexió en l’obra d’Arranz Bravo. Deixava enrere  el  lirisme  poètic  dels  seus  inicis  per  donar  pas  a  una  nova  visió  de  la  realitat, basada en el cos humà i la seva deconstrucció. Olímpiques (1967) n’és un bon exemple que  assenta  les  bases  d’un  estil  propi  i  inconfusible.  Com  digué  Corredor ­Matheos, sempre  sensible  a  tantes  coses:  Los  cambios  profundos  van  siempre  precedidos  de momentos  especialmente  líricos.  ¿Signo  de  indecisión  cuando  se  intuye  que  algo especialmente profundo va a cambiar? […] El lirismo del año anterior se ha transformado en  algo  visiblemente  vigoroso;  se  acentúa  esa  fuerza  que  emerge  de  las  figuras,  las cuales  son  macizas,  y  a  pesar  de  los  jirones  y  la  fragmentación,  y  cómo  contraste, compactas, sólidas. Continua llegint

Arranz-Bravo: la carn viva del volum

29 nov.

     L’exposició Arranz-Bravo: escultura no és una exposició qualsevol. Es tracta d’una mostra essencial, important, bàsica per conèixer i endinsar-se en l’obra d’Arranz-Bravo, a través de la disciplina escultòrica. Un recorregut des de les primeres temptatives a finals de la dècada dels seixanta fins a les seves obres més recents. La matèria no és excusa: el bronze, la pedra, la ceràmica o qualsevol objecte quotidià és vàlid per a la creació. L’empremta inconfusible de l’artista es fa visible en qualsevol de les obres exposades. Totes elles conformen el retrat de la visió personalíssima que té Arranz-Bravo de la realitat. Una visió  enèrgica i vital però alhora crua i profunda, amb una força manifesta que no defalleix amb el pas dels anys.

   El punt de partida ens situa a finals de la dècada dels seixanta amb una obra –”Rafa” (1967), retrat objectual de Rafael Bartolozzi– a cavall entre la pintura i l’escultura però on ja es fa evident una preocupació pel volum. Ens referim tan a les obres properes a l’informalisme, un informalisme irònic, de colors vius característics de l’obra d’Arranz Bravo, i l’arte povera com els objectes trobats on l’autor hi intervé donant-los-hi un valor artístic. Aquesta és la gènesi de l’obra escultòrica d’Arranz-Bravo. Però de fet no podem parlar pròpiament d’escultura fins l’any 1973. Com ell mateix explica, fou gràcies a la Sala Gaspar que s’endinsà plenament a la tercera dimensió: els Gaspar et posaven reptes constantment. No n’hi havia prou amb la pintura: t’encarregaven llibres, aiguaforts, escultures, i t’hi havies de deixar l’ànima. Tot plegat va ser molt estimulant per a un jove artista com jo. D’aquesta manera, amb aquesta naturalitat, s’imposà el repte del volum. Tanmateix, de seguida s’habituà al nou medi sense masses dificultats. Al cap i a la fi —ell mateix ho diu— en art l’important és tenir alguna cosa a dir, sigui amb una línia de dibuix o picant una pedra. I el jove Arranz-Bravo tenia —i té—  moltes coses a dir.

     Fruit d’aquest primer contacte amb l’escultura són tres peces en bronze on es veu reflectit un món oníric que palesa la connexió evident amb la seva obra pictòrica i la seva genuïna figuració: “Indien”, “Doble columna” i “Gran espiral”, totes elles de 1973. Unes obres que contrasten amb la següent etapa escultòrica, molt més continguda i depurada, allunyada del barroquisme inicial i representada, entre altres, per les obres “Matrona” (1977) i “Petalísim” (1980). Però aquest canvi d’estil —potser propiciat per un canvi de material— és tan sols un breu impàs que desemboca a una represa del camí inicial amb una força renovada que eclosiona amb una visceralitat ben propia d’Arranz-Bravo.

     Ens referim a un seguit de sèries escultòriques de caire biomòrfic. Es tracta d’una obra en fuga constant, una nova figuració basada en la deformació de la figura i el cos, una recuperació de l’expressió figurativa d’influències post-picassianes. El gest instintiu i visceral de l’autor en modelar-les infón vida, transmet la seva energía a la matèria inerta. La primera sèrie —Doble columna, Gran espiral i Indien (1973)—fou motivada per la Sala Gaspar i després seguíren les de la galeria Fernando Vijande de Madrid, entre altres.

     Cal destacar entre totes elles, per la seva qualitat, l’obra “Abraçada” (1982) però també per la seva temàtica, molt recurrent en l’obra de l’artista, i que ha donat peu a un gran nombre d’encerts estètics. No hem d’oblidar tampoc “Acollidora” (1985), una obra clau en la producció d’Arranz-Bravo si tenim en compte que es tracta de la primera obra pública que du a terme i que estableix el nexe de l’autor amb l’Hospitalet. Situada a la Rambla Just Oliveras esdevé la materialització simbòlica de la naturalesa hospitalaria i acollidora d’aquesta ciutat. De la mateixa manera cal destacar “Font del cor”, projecte de monument no realitzat que Arranz-Bravo va idear en traslladar-se a Cadaqués.

 

     Durant aquesta època i amb la seva curiositat inesgotable experimenta amb la ceràmica per proposició del galerista i arquitecte italià Lanfranco Bombelli. El resultat és una visió mediterrània de l’home i el món que batega prop del mar però allunyant-se de la tradició noucentista tant arrelada entre molts dels nostres escultors. Alhora és un retorn al primitivisme. Una obra molt vinculada a l’escultura romànica i als retaules barrocs com el de l’església de Cadaqués. Aquesta sèrie, delimitada de nou per la tècnica, s’aixopluga sota el nom de “Bastiana”.

     Encara a Cadaqués, a finals dels vuitanta, temps de canvis, hi ha també un canvi radical en l’obra d’Arranz-Bravo. Un canvi que aparentment trenca amb l’obra escultòrica anterior però que al cap i a la fi és tan sols un canvi de forma però no de fons. Parlem d’una visió més sintètica de la realitat. Pulcra però incisiva, basada en el contrast i realitzada amb objectes ben diversos on la policromia juga el seu paper. On el roig i el negre irrompen violentament damunt la monotonia del blanc.

 

      I del sintetisme de nou a la forma orgànica. Petits bronzes contorsionats, torturats, sentits. Un retorn a allò primigeni del món i de la vida, al barroquisme, un intent de comunió entre l’Home i la natura a través de l’expressió.  Prova d’això és la sèrie d’obres que tenen com a eix central el món i la seva essència natural: “Món-aire”, “Món-mar”, “Món-animal”, “Món-vegetal”, “Món-terra”. Totes formen part d’un tot, d’un món, un món que no pot ser sense cada un dels elements que el conformen. D’aquesta manera s’inicia un llarg camí d’exploració de les formes orgàniques que culmina amb “El pont de la llibertat“. Aquest monument dedicat als morts a l’Hospitalet durant la Guerra Civil, de grans dimensions, és la segona obra pública d’Arranz-Bravo a l’Hospitalet i la que acaba de consolidar l’estreta relació amb el municipi. És un cant a la llibertat, un cant al diàleg i a la pau, a l’enteniment entre germans davant la barbarie de la guerra. En paraules del mateix Arranz-Bravo: l’arc uneix, no separa. I en un món tan desunit, em sembla el millor emblema de la llibertat. La llibertat solitària no existeix. És sempre compartida. Un arc que neix de la terra i retorna a la terra. De nou comunió entre Home i natura.

 

     Finalment, la mostra acaba amb les darreres obres de l’artista. En general, la forma orgànica domina l’obra escultòrica d’Arranz-Bravo dels darrers anys. Tan sols una darrera etapa basada en la troballa, fruit de l’enginy i la sensibilitat, de saber veure bellesa on altres no veuen més que fusta, ferralla i rocs. El resultat és una visió irònica i expressiva de la realitat a través del material sobrer de les obres d’ampliació del seu taller; donant-li nova vida través de la creació artística. Perquè, al capdavall, la creació no és més que això, saber veure, donar vida a allò inert, trobar el tot on aparentment no hi ha res. Convertir el no res en tot

 

     I de nou la forma orgànica. Aquest any 2013, un retorn als orígens amb les obres “La senyora de la Ginestera”, “El cavaller de la Ginestera” i “Mà Catalana”. Un retorn conscient del passat, als seus orígens, però que mira cap al futur. Un retorn. Sempre retorn. Però un retorn que avança. Un retorn que vol ser essencial, que no vol encasellar-se. Un retorn que innova. Un retorn que no es conforma. En definitiva, un retorn que no és retorn.

Bernat Puigdollers

 

 

 

Col·lecció Bassat d’art contemporani- Eduard Arranz-Bravo

15 nov.
Volem compartir amb vosaltres el nou programa de Televisió Espanyola Col·lecció Bassat d’art contemporani.
Lluís Bassat ens presenta una tria de vuit artistes del seu fons contribuint a divulgar figures remarcables de la creació actual, especialment la catalana, d’una manera distesa i entenedora.
El passat 3 de novembre Eduard Arranz-Bravo i Lluis Bassat i el seu equip ens van regalar aquesta petita Joia.
Esperem que us agradi.
Promoció programa Lluis Bassat

TVE Entrevista LLuis Bassat i Arranz Bravo a la Fundació

 

 

%d bloggers like this: