Tag Archives: Bernat Puigdollers

#Obradelmes : Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat

17 nov.

Bernat Puigdollers entrevista a Eduard Arranz-Bravo per la revista digital Núvol. Un repàs minuciós de la seva persona però sobretot, de la seva obra. L’obra del mes que des de fa un temps us venim presentant, avui es conforma de petits fragments pictòrics. Extractes d’obres més conegudes on podreu descobrir, en paraules d’Eduard Arranz-Bravo, quelcom més personal.  Comença així:

Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat”

[…]

Bernat Puidollers: És també els anys en què comences a col·laborar amb escriptors com en Francesc Parcerisas…

Eduard Arranz-Bravo: Amb en Francesc hem fet molts llibres. Des de l’any 1964 fins no fa massa que vam fer un llibre conjunt amb gravats des de la Fundació Arranz-Bravo. Hem fet llibres de bibliòfil molt bonics.

B.P.: Com comença aquesta relació?

E.A.B.: Ens vam conèixer de molt joves a través dels germans Sobrer. L’un era pintor i l’altre poeta. Els coneixia molt i, a través d’ells, vaig entrar en contacte amb en Parcerisas, que era amic íntim del poeta. Vam fer tota una sèrie de treballs que han continuat fins ara. Sempre m’ha agradat col·laborar amb escriptors, pintors, cineastes…mil coses!

bernat-puidollers-arranz-bravo-foto-de-laisa-serch

Foto de Laia Serch per la Revista Núvol

B.P.: Per què aquest interès a col·laborar amb altres artistes?

E.A.B.: Perquè tot és enriquidor i per tant és positiu. A més sempre he volgut sortir de l’àmbit del quadre convencional de cavallet i taller. Per això he fet happenings, he pintat edificis, vestits… També faig molta escultura i, si me n’encarreguessin, faria molt més gravat. L’escultura i la pintura es ven molt a l’estranger però, en canvi, tenen menys interès per l’obra gràfica.

B.P.: Una altra obra en col·laboració és la fàbrica Tipel de Parets del Vallès. Com sorgeix un projecte d’aquesta mena?

E.A.B.: L’Isidor Prenafeta era company de classe a Belles Arts. Tot i que va deixar la carrera, va omplir el seu interès per l’art com a col·leccionista, especialment de la meva obra. Arran d’això ens va demanar, a en Rafael Bartolozzi i a mi, que li féssim un mural per a l’entrada de la fàbrica de Parets del Vallès. Un muralet de quatre metres… La nostra proposta va ser pintar tota la fàbrica. Va ser una gran experiència i una gran oportunitat. La sort de trobar una persona prou boja per tirar-ho endavant. Un altre fabricant no ho hagués fet mai això. Avui en dia aquests personatges no els veig a Catalunya.

Fàbrica-Tipel-Parets-del-Vallès-jpg-1024x768.jpg

Mural d’Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi a la fàbrica Tipel de Parets del Vallès – 1968

Tot això anava lligat als moviments joves de què et parlava abans. Va ser una cosa insòlita en aquell moment i va tenir molt de ressò. Fins i tot la xemeneia havia de ser erèctil, s’havia d’aixecar amb el fum, encara que finalment per motius tècnics no va poder ser. Ho vam pintar absolutament tot. Totes les parets i, fins i tot, —això molta gent no ho sap— vam pintar les màquines de l’interior de la fàbrica. Va ser una experiència molt bonica. Continua llegint

Anuncis

“Anem enfilant-nos paret amunt”

29 maig

DSC09943

El arte vive de límites y muere de libertad
Leonardo da Vinci

La pintura, en dansa i fuga, avança a velocitats frenètiques, apoderant-se del blanc, escampant contrast. Misteriosament, com per un estrany atzar, el color i la vida d’Arranz-Bravo van il·luminant les parets de l’escola Ramón i Cajal (c/ Albereda, 2) de l’Hospitalet de Llobregat. Un cant a la llibertat, a la vida, a la joia de viure, un camí en constant canvi s’imposa sinuós damunt les parets nues del pati.

El negre, el roig, el blanc, el blau i el verd, s’enfilen en ascensió constant, paret amunt, formant ocells, persones, formes. Creant vida a través del moviment, la línia, en constant metamorfosi, i la forma deformada s’ordenen en harmònica anarquia. Els pinzells d’Arranz-Bravo distribueixen amb intel·ligència i sensibilitat la composició i els colors. Els cossos vermells i negres donen solidesa al conjunt, la línia negra, ritme, en consonància amb els grocs, plens de dinamisme. Com un miracle, la vida s’obre camí.

El mural s’estén en un total de gairebé vuitanta metres lineals de paret. Neix arran del pati amb grans aus, hereves de Matisse, emprenent el seu camí de llibertat per damunt les parets, a través la rampa fins el carrer, fins la plenitud. Damunt la rampa, el negre i el vermell prenen protagonisme, són camí per a éssers alats que volen buscant la llum al final del mur, on s’agrupen i dansen en senyal de llibertat.

Llibertat, plenitud, destí, culminació, paraules diverses per a idees diverses. Diverses idees equivalents a un mateix concepte: fi. Totes elles alhora alfa i omega, principi i final d’aquesta obra. Vol ser, potser, una metàfora de l’home? Potser una metàfora de la vida? Potser un cant alentador dirigit als alumnes d’aquesta escola, una crida perquè aprenguin a fer camí, a ser camí, a seguir un camí cap a la plenitud, un camí que els ensenyi i els faci ser lliures. Un camí potser erràtic però ferm, segur i decidit, com la pintura d’Arranz-Bravo.

Bernat Puigdollers

1. Fragment d’un poema de Francesc Parcerisas extret de PARCERISAS, Francesc, Et. Alt., “Arranz Bravo – Bartolozzi. Fiesta de la confusión”, Editorial Lumen, Barcelona, 1974.

Laura Ariño: Morfologies per Bernat Puigdollers

8 febr.
Escultures Laura Ariño

Laura Ariño Escultures Fundació Arranz-Bravo

Laura Ariño: Morfologies
Fundació Arranz-Bravo
L’Hospitalet de Llobregat

Una vegada més, la Fundació Arranz-Bravo dóna veu a les generacions més joves amb l’exposició –oberta del 15 de  gener al 16 de marçMorfologies, de Laura Ariño, una escultora emergent, alumna de la Facultat de Belles Arts, que busca la depuració de les formes, l’essència de les coses, de l’home i el món; que dóna forma a la solitud, a la incomprensió, a la mort. La seva obra esdevé una reflexió sentida del pas del temps i la dificultat de l’existència humana. Tot expressat amb un llenguatge metafòric basat en el concepte de metamorfosi. Continua llegint

Arranz-Bravo: la carn viva del volum

29 nov.

     L’exposició Arranz-Bravo: escultura no és una exposició qualsevol. Es tracta d’una mostra essencial, important, bàsica per conèixer i endinsar-se en l’obra d’Arranz-Bravo, a través de la disciplina escultòrica. Un recorregut des de les primeres temptatives a finals de la dècada dels seixanta fins a les seves obres més recents. La matèria no és excusa: el bronze, la pedra, la ceràmica o qualsevol objecte quotidià és vàlid per a la creació. L’empremta inconfusible de l’artista es fa visible en qualsevol de les obres exposades. Totes elles conformen el retrat de la visió personalíssima que té Arranz-Bravo de la realitat. Una visió  enèrgica i vital però alhora crua i profunda, amb una força manifesta que no defalleix amb el pas dels anys.

   El punt de partida ens situa a finals de la dècada dels seixanta amb una obra –”Rafa” (1967), retrat objectual de Rafael Bartolozzi– a cavall entre la pintura i l’escultura però on ja es fa evident una preocupació pel volum. Ens referim tan a les obres properes a l’informalisme, un informalisme irònic, de colors vius característics de l’obra d’Arranz Bravo, i l’arte povera com els objectes trobats on l’autor hi intervé donant-los-hi un valor artístic. Aquesta és la gènesi de l’obra escultòrica d’Arranz-Bravo. Però de fet no podem parlar pròpiament d’escultura fins l’any 1973. Com ell mateix explica, fou gràcies a la Sala Gaspar que s’endinsà plenament a la tercera dimensió: els Gaspar et posaven reptes constantment. No n’hi havia prou amb la pintura: t’encarregaven llibres, aiguaforts, escultures, i t’hi havies de deixar l’ànima. Tot plegat va ser molt estimulant per a un jove artista com jo. D’aquesta manera, amb aquesta naturalitat, s’imposà el repte del volum. Tanmateix, de seguida s’habituà al nou medi sense masses dificultats. Al cap i a la fi —ell mateix ho diu— en art l’important és tenir alguna cosa a dir, sigui amb una línia de dibuix o picant una pedra. I el jove Arranz-Bravo tenia —i té—  moltes coses a dir.

     Fruit d’aquest primer contacte amb l’escultura són tres peces en bronze on es veu reflectit un món oníric que palesa la connexió evident amb la seva obra pictòrica i la seva genuïna figuració: “Indien”, “Doble columna” i “Gran espiral”, totes elles de 1973. Unes obres que contrasten amb la següent etapa escultòrica, molt més continguda i depurada, allunyada del barroquisme inicial i representada, entre altres, per les obres “Matrona” (1977) i “Petalísim” (1980). Però aquest canvi d’estil —potser propiciat per un canvi de material— és tan sols un breu impàs que desemboca a una represa del camí inicial amb una força renovada que eclosiona amb una visceralitat ben propia d’Arranz-Bravo.

     Ens referim a un seguit de sèries escultòriques de caire biomòrfic. Es tracta d’una obra en fuga constant, una nova figuració basada en la deformació de la figura i el cos, una recuperació de l’expressió figurativa d’influències post-picassianes. El gest instintiu i visceral de l’autor en modelar-les infón vida, transmet la seva energía a la matèria inerta. La primera sèrie —Doble columna, Gran espiral i Indien (1973)—fou motivada per la Sala Gaspar i després seguíren les de la galeria Fernando Vijande de Madrid, entre altres.

     Cal destacar entre totes elles, per la seva qualitat, l’obra “Abraçada” (1982) però també per la seva temàtica, molt recurrent en l’obra de l’artista, i que ha donat peu a un gran nombre d’encerts estètics. No hem d’oblidar tampoc “Acollidora” (1985), una obra clau en la producció d’Arranz-Bravo si tenim en compte que es tracta de la primera obra pública que du a terme i que estableix el nexe de l’autor amb l’Hospitalet. Situada a la Rambla Just Oliveras esdevé la materialització simbòlica de la naturalesa hospitalaria i acollidora d’aquesta ciutat. De la mateixa manera cal destacar “Font del cor”, projecte de monument no realitzat que Arranz-Bravo va idear en traslladar-se a Cadaqués.

 

     Durant aquesta època i amb la seva curiositat inesgotable experimenta amb la ceràmica per proposició del galerista i arquitecte italià Lanfranco Bombelli. El resultat és una visió mediterrània de l’home i el món que batega prop del mar però allunyant-se de la tradició noucentista tant arrelada entre molts dels nostres escultors. Alhora és un retorn al primitivisme. Una obra molt vinculada a l’escultura romànica i als retaules barrocs com el de l’església de Cadaqués. Aquesta sèrie, delimitada de nou per la tècnica, s’aixopluga sota el nom de “Bastiana”.

     Encara a Cadaqués, a finals dels vuitanta, temps de canvis, hi ha també un canvi radical en l’obra d’Arranz-Bravo. Un canvi que aparentment trenca amb l’obra escultòrica anterior però que al cap i a la fi és tan sols un canvi de forma però no de fons. Parlem d’una visió més sintètica de la realitat. Pulcra però incisiva, basada en el contrast i realitzada amb objectes ben diversos on la policromia juga el seu paper. On el roig i el negre irrompen violentament damunt la monotonia del blanc.

 

      I del sintetisme de nou a la forma orgànica. Petits bronzes contorsionats, torturats, sentits. Un retorn a allò primigeni del món i de la vida, al barroquisme, un intent de comunió entre l’Home i la natura a través de l’expressió.  Prova d’això és la sèrie d’obres que tenen com a eix central el món i la seva essència natural: “Món-aire”, “Món-mar”, “Món-animal”, “Món-vegetal”, “Món-terra”. Totes formen part d’un tot, d’un món, un món que no pot ser sense cada un dels elements que el conformen. D’aquesta manera s’inicia un llarg camí d’exploració de les formes orgàniques que culmina amb “El pont de la llibertat“. Aquest monument dedicat als morts a l’Hospitalet durant la Guerra Civil, de grans dimensions, és la segona obra pública d’Arranz-Bravo a l’Hospitalet i la que acaba de consolidar l’estreta relació amb el municipi. És un cant a la llibertat, un cant al diàleg i a la pau, a l’enteniment entre germans davant la barbarie de la guerra. En paraules del mateix Arranz-Bravo: l’arc uneix, no separa. I en un món tan desunit, em sembla el millor emblema de la llibertat. La llibertat solitària no existeix. És sempre compartida. Un arc que neix de la terra i retorna a la terra. De nou comunió entre Home i natura.

 

     Finalment, la mostra acaba amb les darreres obres de l’artista. En general, la forma orgànica domina l’obra escultòrica d’Arranz-Bravo dels darrers anys. Tan sols una darrera etapa basada en la troballa, fruit de l’enginy i la sensibilitat, de saber veure bellesa on altres no veuen més que fusta, ferralla i rocs. El resultat és una visió irònica i expressiva de la realitat a través del material sobrer de les obres d’ampliació del seu taller; donant-li nova vida través de la creació artística. Perquè, al capdavall, la creació no és més que això, saber veure, donar vida a allò inert, trobar el tot on aparentment no hi ha res. Convertir el no res en tot

 

     I de nou la forma orgànica. Aquest any 2013, un retorn als orígens amb les obres “La senyora de la Ginestera”, “El cavaller de la Ginestera” i “Mà Catalana”. Un retorn conscient del passat, als seus orígens, però que mira cap al futur. Un retorn. Sempre retorn. Però un retorn que avança. Un retorn que vol ser essencial, que no vol encasellar-se. Un retorn que innova. Un retorn que no es conforma. En definitiva, un retorn que no és retorn.

Bernat Puigdollers

 

 

 

%d bloggers like this: