Tag Archives: arranz bravo col·lecció

Arranz-Bravo 75/75. Un assaig de crítica expandida.

24 gen.

75 aniversari Arranz-Bravo

Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75 aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. 75 personalitats del món de la cultura i de la societat civil han estat convidats a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hi hem proposat una selecció de 75 peces, formada per a 59 obres inèdites de l’Arranz-Bravo, 6 objectes de la seva col·lecció personal i 10 obres provinents del fons de la fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics de l’Arranz-Bravo hi estan representats. Les 75 obres amb les seves 75 interpretacions seran exposades a la seu de la fundació -que inaugurarem el 9 de febrer, amb un sopar creatiu a mans de Forever Blowing Bubbles-, i recollides en una edició especial feta per a l’ocasió.

Aquest és un projecte que va més enllà de l’homenatge. Des de la fundació Arranz-Bravo ens prenem l’efemèride no com a finalitat, sinó com a mitjà per a seguir treballant en les nostresconviccions fundacionals. Una d’elles, potser la principal, no és altra que la de la comunicació artística. Considerem que massa sovint l’art contemporani viu d’esquenes a la societat. La ciutadania trepitxa a penes els espais d’art, que adressen la seva activitat als sospitosos habituals del sector. Fins i tot molts protagonistes de la cultura -poetes, escriptors, pensadors- no se senten interpel·lats per l’art dels nostres dies. L’exposició Arranz-Bravo 75/75 és una nova temptativa per a mirar de capgirar aquesta realitat.

I ho hem intentat inspirats en la fòrmula que el crític d’art canadenc Stephen Wright anomena Art a escala 1:1. La institució es posa a la mateixa latitud de l’espectador, el qual per la seva participació activa, ja no és espectador, si no usuari (usership). El canvi d’escala implica també un canvi de metodologia de treball. És el que Wright anomena UIY (Use it Your Self). Així, a Arranz-Bravo 75/75 és l’usuari el protagonista en l’elaboració del relat expositiu. Des de la fundació fa temps que estem intentant aplicar aquest canvi de praxis museística -més propera, més participativa-, que d’altra banda creiem que és reflex del que està passant en altres esferes de la societat: en l’economia, en el pensament, en la política, i esclar, també, en l’art, en la seva responsabilitat humanitzadora i transmissora de coneixement.

És per tot aquest convenciment que considerem aquesta exposició com un assaig de crítica expandida. L’art no només el fa l’artista. L’art és una extraordinària afirmació de col·lectivitat. Hi ha molta veritat també en la mirada verge de l’infant, en la intel·ligència espacial de l’arquitecte, en la sensibilitat del poeta, en la frescor del pintor emergent, en la sofisticació del consagrat, en l’espontaneïtat naïf del pintor amateur, en la senectud del retirat, en la curiositat de l’estudiant, en el compromís de l’associassonista, en la fe del col·leccionista, en la confiança del governant, en la lleialtat del seguidor ras de la fundació.

L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz-Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Lluis Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (Pepe Corredor-Matheos); L’esbogerrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluis Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés, Beth Galí), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); La creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de l’Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; L’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nordamericans vinculats a la galeria Franklin Bowles de Sant Francisco i Nova York; La connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Silvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jessica Jacques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González, Lluis Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez); i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els més joves artistes (Marcel Rubio, Raul Paez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz, Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo, Roser Massip); I finalment, l’estret vincle amb la ciutat de L’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la fundació, amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

Com a assaig de crítica expandida que és, tots els interessats en exercir el seu ull crític estan convidats a la fundació Arranz-Bravo a interpretar in situ l’obra que més els saccegi, fins la clausura de la mostra, el 23 d’abril.

Anuncis

Obra del mes: La banyera

10 des.

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e ‘l dolor.[1]

Ruggero Leoncavallo

 

bañera

Procurem d’escapar de la mortalla del temps que ens contrau i ens atrapa. Però sovint l’existència és com despertar-se de sobte dins un taüt. Ens sentim vius però ens sentim presos. Ens sentim al límit del ser i el no ser. Ens sentim un tot que no podrà ser mai complet. Presos de mans i peus no sabríem dir quina és la manera d’alliberar-nos.

L’home, empresonat, prova de sortir d’una gran banyera, contorsionant-se, batallant amb la mortalla blanca estampada que el cobreix. Com una crisalida, ocult rere la tela del seu capoll, habita i batalla per viure, amb la necessitat d’alliberar-se per poder ser. De la mateixa manera, Arranz Bravo, oculta rere l’aparent caràcter festiu de les seves obres d’aquest període el veritable rerefons obscur i amarg que habita dins seu. Rere els colors vius, les formes avocadores, hi afloren, si es mira amb atenció, els diàlegs més íntims d’un home davant la pròpia existència.

Continua llegint

%d bloggers like this: