Archive | Col·lecció RSS feed for this section

#Obradelmes : Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat

17 nov.

Bernat Puigdollers entrevista a Eduard Arranz-Bravo per la revista digital Núvol. Un repàs minuciós de la seva persona però sobretot, de la seva obra. L’obra del mes que des de fa un temps us venim presentant, avui es conforma de petits fragments pictòrics. Extractes d’obres més conegudes on podreu descobrir, en paraules d’Eduard Arranz-Bravo, quelcom més personal.  Comença així:

Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat”

[…]

Bernat Puidollers: És també els anys en què comences a col·laborar amb escriptors com en Francesc Parcerisas…

Eduard Arranz-Bravo: Amb en Francesc hem fet molts llibres. Des de l’any 1964 fins no fa massa que vam fer un llibre conjunt amb gravats des de la Fundació Arranz-Bravo. Hem fet llibres de bibliòfil molt bonics.

B.P.: Com comença aquesta relació?

E.A.B.: Ens vam conèixer de molt joves a través dels germans Sobrer. L’un era pintor i l’altre poeta. Els coneixia molt i, a través d’ells, vaig entrar en contacte amb en Parcerisas, que era amic íntim del poeta. Vam fer tota una sèrie de treballs que han continuat fins ara. Sempre m’ha agradat col·laborar amb escriptors, pintors, cineastes…mil coses!

bernat-puidollers-arranz-bravo-foto-de-laisa-serch

Foto de Laia Serch per la Revista Núvol

B.P.: Per què aquest interès a col·laborar amb altres artistes?

E.A.B.: Perquè tot és enriquidor i per tant és positiu. A més sempre he volgut sortir de l’àmbit del quadre convencional de cavallet i taller. Per això he fet happenings, he pintat edificis, vestits… També faig molta escultura i, si me n’encarreguessin, faria molt més gravat. L’escultura i la pintura es ven molt a l’estranger però, en canvi, tenen menys interès per l’obra gràfica.

B.P.: Una altra obra en col·laboració és la fàbrica Tipel de Parets del Vallès. Com sorgeix un projecte d’aquesta mena?

E.A.B.: L’Isidor Prenafeta era company de classe a Belles Arts. Tot i que va deixar la carrera, va omplir el seu interès per l’art com a col·leccionista, especialment de la meva obra. Arran d’això ens va demanar, a en Rafael Bartolozzi i a mi, que li féssim un mural per a l’entrada de la fàbrica de Parets del Vallès. Un muralet de quatre metres… La nostra proposta va ser pintar tota la fàbrica. Va ser una gran experiència i una gran oportunitat. La sort de trobar una persona prou boja per tirar-ho endavant. Un altre fabricant no ho hagués fet mai això. Avui en dia aquests personatges no els veig a Catalunya.

Fàbrica-Tipel-Parets-del-Vallès-jpg-1024x768.jpg

Mural d’Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi a la fàbrica Tipel de Parets del Vallès – 1968

Tot això anava lligat als moviments joves de què et parlava abans. Va ser una cosa insòlita en aquell moment i va tenir molt de ressò. Fins i tot la xemeneia havia de ser erèctil, s’havia d’aixecar amb el fum, encara que finalment per motius tècnics no va poder ser. Ho vam pintar absolutament tot. Totes les parets i, fins i tot, —això molta gent no ho sap— vam pintar les màquines de l’interior de la fàbrica. Va ser una experiència molt bonica. Continua llegint

L’escriptor i la ballarina

18 abr.

Els darrers anys de la dècada dels seixanta són especialment significatius per a Arranz Bravo, la seva obra, i per a tota una generació. Són anys d’efervescència i de canvis socials. Comença a gestar-se el moviment hippy i a Espanya, en plena dictadura franquista, s’inicien moviments de canvi amb esperances de llibertat. Tot un sentiment comú que, a França, acabaria cristal·litzant amb el maig del 68, uns fets que influenciarien a les noves generacions de joves d’arreu del món.

Arranz Bravo ingressà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona l’any 1959. Hi trobà un ambient creatiu i uns mètodes pedagògics molt lligats al passat. Però també coincidí amb alguns dels qui, amb els anys, acabarien sent pintors rellevants de la seva generació: Francesc Artigau, Gerard Sala, Serra de Rivera, Robert Llimós, Gonçal Sobré, Pere Puiggros o Rafael Bartolozzi.

Aquests noms també són alguns dels protagonistes de tot un seguit d’iniciatives artístiques desenvolupades durant aquests primers anys: exposicions, llibres… Cal
destacar-ne, sobretot, l’exposició Nuevas expresiones, celebrada a la Sala Gaspar l’any 1966, on compartí espai amb els autors de L’escriptor i la ballarina. Són també els anys dels primers reconeixements públics: guanya el premi Ynglada Guillot i comença a exposar en solitari.Escriptor i ballarina

Per altra banda, la Sala Gaspar aposta en ferm per aquesta nova generació i els proposa reptes constants: edició de gravats, llibres, exposicions… És precisament durant aquests anys, i concretament el mateix any 1967, que l’obra d’Arranz Bravo experimenta un canvi dràstic. Són els anys de definició d’un estil propi. I és precisament en aquest context d’efervescència creativa que neix aquesta obra. Animats per la mostra Mes-Plec, celebrada el 28 d’octubre de 1967 i promoguda per la Sala Gaspar, conviden al poeta Francesc Parserisas a redactar el text del catàleg.

S’havien conegut a través del pintor Gonçal Sobré, una amistat comuna, i iniciaven així tot un seguit de col·laboracions artístic-literàries molt interessants d’entre les quals cal destacar, per exemple, Granollers Fulla Baixa, editada l’any 1973 per la mateixa Sala Gaspar o bé La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner.

De seguida, doncs, s’establí una estreta relació d’amistat. No és estrany, per tant, que decidissin regalar aquest quadríptic a Francesc Parcerisas en motiu del seu casament, el desembre d’aquell mateix 1967. El títol de l’obra, L’escriptor i la ballarina, ve donat per les circumstàncies i els destinataris de l’obra: Francesc Parcerisas, escriptor, i la seva dona, ballarina.

El conjunt, de quatre teles de 46 x 55 cm, el conformen quatre obres pintades per Rafael Bartolozzi, Arranz Bravo, Robert Llimós i Gerard Sala. Quatre artistes, quatre obres i una mateixa temàtica. Cada un d’ells presentà una obra singular i pròpia, d’acord amb el seu estil i el seu tarannà. Unes obres que funcionen juntes però que podrien ser exposades perfectament de manera individual. Obres independents però que tenen quelcom en comú degut, segurament, a una qüestió de pertànyer a una mateixa generació artística.

Escriptor i la ballarina Rafael BartolozziEscriptor i Ballarina Arranz BravoRafael Bartolozzi és qui presenta una versió més abstracta del tema. Es basa en el moviment, representat amb el blanc, i en contraposició dels colors més foscos i contundents de la figura de l’escriptor. Arranz Bravo, en canvi, representa de manera més evident, la figura de l’escriptor. Una visió transfigurada de l’acte d’escriure. Amb el full a l’alçada de la cara i amb la mà, en posició d’escriure, damunt la taula. Mentre unes cames en ple ball irrompen en el llenç.

Robert Llimós, en canvi, no representa explícitament ni a la ballarina ni a l’escriptor. Però els fa presents a través de les seves eines de treball: els peus (el cos) i la màquina d’escriure. Tot representat amb la contundència pròpia de Llimós durant aquests anys que es contraposa al caràcter eteri de les obres de Bartolozzi i Arranz Bravo. I, finalment, Gerard Sala, hi aporta una visió fosca i definida, allunyada del dinamisme de la resta d’obres del conjunt, a l’escriptor, de perfil en ple moment creatiu. Treballant amb la paleta de negres violetes i els blaus (que amb els anys s’acabaran imposant a la seva obra) trenca les tonalitats més clares de la resta de teles atorgant a l’obra dinamisme i contrast. Escriptor i ballarina Gerard Sala

Escriptor i ballarina Robert Llimós

Es tracta, doncs, d’una obra reflex d’una època de joventut, d’efervescència, d’inquietud. D’uns anys d’esperances, de primeres vegades, anys de disbauxa i de treball. Del reflex  de tota una època que condensa i sintetitza l’esperit de tota una generació.

Bernat Puigdollers

@bpuigdo

Altres PDF

El escritor y la bailarina [CAST]

The Writer and the Ballerina ANG

Obra del mes: La banyera

10 des.

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e ‘l dolor.[1]

Ruggero Leoncavallo

 

bañera

Procurem d’escapar de la mortalla del temps que ens contrau i ens atrapa. Però sovint l’existència és com despertar-se de sobte dins un taüt. Ens sentim vius però ens sentim presos. Ens sentim al límit del ser i el no ser. Ens sentim un tot que no podrà ser mai complet. Presos de mans i peus no sabríem dir quina és la manera d’alliberar-nos.

L’home, empresonat, prova de sortir d’una gran banyera, contorsionant-se, batallant amb la mortalla blanca estampada que el cobreix. Com una crisalida, ocult rere la tela del seu capoll, habita i batalla per viure, amb la necessitat d’alliberar-se per poder ser. De la mateixa manera, Arranz Bravo, oculta rere l’aparent caràcter festiu de les seves obres d’aquest període el veritable rerefons obscur i amarg que habita dins seu. Rere els colors vius, les formes avocadores, hi afloren, si es mira amb atenció, els diàlegs més íntims d’un home davant la pròpia existència.

Continua llegint

12 oct.

Café a Cast541506_333649680090363_1313040395_nella 1969
Penjat, 1969
“Com va poder Arranz-Bravo fer un salt en tan poc temps, de les figures íntimes i fragmentades de encara els anys 68 fins a aquella exteriorització sense límits ni fronteres per al cant pictòric? Tot canvi brusc i ràpid també vol una curta transició  i en la seva obra es manifesta en brevetat a principis del 69  amb obres que, tot i mostrar una certa intimitat comencen a contenir una explosió de colors dins dels límits dels quadres. “

Continua llegint

L’obra del mes de març: Olímpiques (1967)

13 abr.

ImagenLa dècada dels seixanta esdevingué un punt d’inflexió en l’obra d’Arranz Bravo. Deixava enrere  el  lirisme  poètic  dels  seus  inicis  per  donar  pas  a  una  nova  visió  de  la  realitat, basada en el cos humà i la seva deconstrucció. Olímpiques (1967) n’és un bon exemple que  assenta  les  bases  d’un  estil  propi  i  inconfusible.  Com  digué  Corredor ­Matheos, sempre  sensible  a  tantes  coses:  Los  cambios  profundos  van  siempre  precedidos  de momentos  especialmente  líricos.  ¿Signo  de  indecisión  cuando  se  intuye  que  algo especialmente profundo va a cambiar? […] El lirismo del año anterior se ha transformado en  algo  visiblemente  vigoroso;  se  acentúa  esa  fuerza  que  emerge  de  las  figuras,  las cuales  son  macizas,  y  a  pesar  de  los  jirones  y  la  fragmentación,  y  cómo  contraste, compactas, sólidas. Continua llegint

%d bloggers like this: