Carlos Valverde. Ser en l’espai.

20 set

 

 

El topos – es decir el espacio-lugar- parece algo importante y difícil de captar.

Aristòtil

 

El espacio, espacia

Martin Heidegger

[Carlos Valverde. Stronghold. Fundació Arranz-Bravo. Del 8 de juny al 25 de setembre 2016]

[Descarrega la versión en castellano]

Des de la presentació pública del projecte Adyton, l’any 2013, Carlos Valverde ha mostrat en diferents espais del circuit artístic barceloní la seves contundents propostes creatives que comuniquen, d’una manera inèdita i penetrant, una nova forma d’entendre i relacionar-se amb l’espai, l’escultura i el misteri de la creació artística. La seva obra ha sabut tocar la diana estètica del nostre temps, que demana l’assumpció de tres principis artístics: el relacional -vinculació a escala 1:1 amb el cos social; l’eròtica -diàleg dilatat amb el misteri de l’obra d’art; i finalment, espacial: l’experiència transitiva de l’espai -en el seu cas a través de l’escultura.

 

El projecte Stronghold (fortalesa), dut a terme entre la fundació Arranz-Bravo, l’espai Homesession del poble sec, i l’escola de sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet, l’hem d’entendre com la variant més ambiciosa dels principis rectors que guiaren el projecte Adyton de 2013. En aquell primer treball Valverde resolia l’equació social-eròtica-espacial convocant l’espectador en un espai des institucionalitzat del Poble Sec, al qual s’hi accedia només sota una codificada inscripció prèvia. Arribat al lloc expositiu, i desxifrats els codis pertinents, s’invitava el públic a recòrrer un laberint de trampes escultòriques i barreres estètiques per arribar a la descoberta del tresor artístic final, ben acorassat en la darrera càmera expositiva. Per a l’artista, el menys decisiu era la descoberta del tresor final. L’important era la triple transformació que experimentava l’usuari en el trànsit expositiu: en la relació activa amb l’obra; en l’esforç cognitiu per a des ocultar el misteri de la recompensa; i finalment, en el contacte performàtic amb l’espai -les escultures-fortalesa elaborades pel projecte.

 

A Stronghold Valverde amplia l’àmbit d’exploració espacial i relacional de l’obra d’art, obrint el seu projecte a tres espais distants en el territori: una escola i dos centres d’art. Tres indrets que amplien, al seu torn, la diversitat del públic que interacciona amb el projecte: agents artístics (fundació Arranz-Bravo), estudiants universitaris (espai Homesession) i alumnes de batxillerat (escola Sant Jaume de la Fep). A cadascun dels sectors, organitzats en els tres grups -vermell, negre i blau-, se’ls convida a participar en els tallers de construcció dels espais escultòrics que configuren el projecte. Com a Adyton, els espais a construir són fortaleses, i l’objectiu del treball col·lectiu és crear tot un seguit de topalls i trampes estructurals que dificultin la troballa dels codis i les claus que permetran obrir el tresor final, emplaçat a la fundació Arranz-Bravo. Així, el dia de la inauguració -que va tenir lloc el 10 de juny- cadascun dels grups van organitzar-se per atacar i defensar cadascuna de les tres fortaleses ideades, amb l’objectiu d’arribar a la càmera secreta final. Hi va haver grup vencedor -el vermell-, el qual va ser convidat a compartir un banquet Stronghold amb la resta del grups, en un acte lúdico festiu organitzat per Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda) al pati de la fundació Arranz-Bravo.

L’espai relacional

Banquet Stronghold, per F. B.B., amb alumnes de la UB i escola Sant Jaume de la Fep

La vella fórmula moderna de l’objecte contemplat fa decennis que ha entrat en declivi auràtic. El col·lapse estètic del nostre temps demana a l’artista d’ambicionar propostes estètiques que facin partícep a l’espectador, reciclat ara en usuari. Tanmateix, numeroses propostes relacionals sorgides des de finals dels anys setanta evidencien, per excés d’empatia social, una falla en la comunicació sensual amb els individus. En propostes extremes com les de Rijk Tiravanija i totes les derives relacionals auspiciades pel crític Nicolas Bourriaud, ens trobem novament davant un punt de no retorn estètic i especulatiu: un públic filtrat i especialitzat -estudiosos, estudiants i artistes- compartint espais de convivència en la mateixa mesura que ho podrien fer a la quotidianitat. La utopia de la fusió entre art i vida demanada des de Nietchze queda anul·lada per la mancança d’empatia estètica, d’harmonia entre la pell i els anhels espirituals del nostre temps. Si l’art no és capaç de representar la façana del nostre clima cultural, és automàticament relegat a la marginalitat cultural.

 

La proposta de Carlos Valverde, en canvi, vol trobar l’equilibri entre l’art i la vida. A Stronghold l’artista convida a diferents grups i estrats socials a construir i transitar les fortaleses escultòriques que propiciaran l’anhelat encontre social i l’experiència artística. Per assolir la qualitat formal del projecte, Valverde proposa trobades de treball conjunt basades metodològicament en la transmissió de coneixements, abans que en la praxis de la construcció artística. Valverde muscula l’enteniment de l’alumne, proposant en els tallers la reflexió sobre les fonts inspiracionals del seu treball. Així, en les sessions de treball a l’escola de sant Jaume de la Fep, els 25 alumnes alumnes reflexionaven i discutien al voltant de propostes fílmiques alhora formatives i disteses, com la projecció d’esquetxos d’invasions a fortaleses dels Monty Payton, d’Humor Amarillo o de pel·lícules com Home Alone. La trama dels films servia com a inspiració per a copsar l’actitud que hauran d’adoptar els alumnes davant l’obra: el treball de grup en la defensa d’un tresor subjectiu que serà saquejat per l’invasor, o que hauran d’abordar en les altres dues fortaleses. Els alumnes, especialment els més problemàtics, van mostrar una inventiva inusual alhora d’idear les escultures defensives. A l’estructura construïda a l’escola de Sant Jaume, desenes de globus s’introduïren dins d’una barraca de fusta oberta per la taulada. Els alumnes amagaren una clau per obrir el tresor final del projecte dins d’un dels múltiples globus escampats. L’estructura escultòrica definitiva, ben guiada i controlada per l’artista, va aconsguir resoldre una difícil equació estètica entre implicació social en la seva gestació i la intensitat formal, pel bon us dels materials i la seva disposició en l’espai.

 

Espaciar l’espai

La fortalesa de Sant Jaume de la Fep, com la de Homesession o la de la fundació Arranz-Bravo, demostren la saviesa escultòrica i espacial de Carlos Valverde. Malgrat la solidesa conceptual i relacional del seu art, Carlos Valverde es considera, en essència, un escultor. El seu objectiu és, de fet, aconseguir realitzar projectes escultòricament rellevants en el context de l’escultura contemporània internacional. Potser per aquest motiu va passar part de la seva formació al País Basc, com és sabut un dels vivers d’escultura contemporània més importants del sud d’Europa. De fet, podríem trobar la gènesis conceptual escultòric en Valverde en l’assaig que Martin Heidegger realitzà sobre l’escultura d’Eduardo Chillida, en l’assaig El arte y el espacio, de 1969. En l’esmentat assaig advertim una de les claus conceptuals per entendre l’obsessió espacial de Carlos Valverde: l’existència només es dona en el contacte íntim de l’home amb un espai concret. No es pot “ser” sense “ser-en”: sense ser en el món (Dasein). L’home existeix en tant que viu i vivifica un espai físic.

 

En aquest context, l’artista és , segons el pensador alemany, aquell demiurg generador d’espais. La seva tasca és la “d’espaciar”, verb que Heidegger defineix com la “lliure donació dels llocs”. L’espaiador es contraposa al planificador tecnòcrata: aquell que genera espais per a finalitat lucrativa. En el seu ideari, l’espai no és un conjunt de portes, murs i voltes que existeixen al ser construïdes; existeixen només al ser viscudes experiencialment, en ple compromís amb el ser i la seva circumstància. La transposició artística en l’art de Valverde seria la següent: les seves portes, els seus espais i estructures, només prenen sentit, només existeixen, en tant que l’espectador l’activa en la seva vivència profunda i performàtica.

 

Seguint la teoria heideggeriana, l’espai es redimeix en el buit. L’artista espaciador construeix buits, el l’acció de buidar és segons el pensador, una acció de convocar, de reunir. Buidar és esperar que un espai sigui omplert per altri. La fórmula espacial heideggariana aconsegueix, per tant, resoldre la difícil equació de l’escultura postmoderna: conceptualment aconsegueix que sigui una obra formal (la construcció de l’espai), existencial (l’experiència sibjectiva de l’espai), alliberadora (creadora d’espais utòpics) i socialment empàtica (pels usuaris destinats a omplir la buidor).

L’eròtica mistèrica

La teoria espacial heideggariana deixa obert un darrer element clau afí a l’ essència de l’obra de Carlos Valverde: el principi de comunicació eròtica de l’obra d’art. Carlos Valverde convida a través del seu treball a dialogar amb el misteri de l’obra d’art, és a dir amb el rerefons inefable i auràtic que trastorna i enganxa al degustador artístic des dels temps arcans -almenys de de la invenció de l’art rupestre. El tresor ben amagat que els usuaris dels seus projectes malden per posseir, és una metàfora d’una inconfessada creença de Carlos Valverde per l’eròtica neoplatònica de l’art, que contrasta amb la naturalesa pornogràfica de consum de la nostre nostra realitat hipericònica. En efecte, el nostres temps hipertecnològics ens conviden a posseir les imatges del nostre entorn d’una manera sexual: efímera, voraç i d’ejaculació instantània. Aquesta realitat, fortament criticada per pensadors com Peter Slotedyk io Bjun Chul Han, demana la gestació d’una alternativa estètica que permeti la relació eròtica amb l’obra: és a dir lenta, experiencial, dolorosa en l’espera, sense exaltació en la meta i centrada en la consumació activa del misteri de l’obra d’art. És de fet una proposta d’arrel mística: la relació eròtica-religiosa entre l’amic diví i l’amant anacoreta, vençuts en l’èxtasi de la contemplació divina. La proposta de Carlos Valverde es vincula estretament amb aquesta tradició mil·lenària iniciada per Plató en el Banquet i el Fedre.

platos_de_vostell

Wolf Vostell. El muerto que tiene sed, 1976. Museo Vostell, Cáceres.

La connexió mistèrica amb l’obra d’art es va donar per primera vegada durant la infància de Carlos Valverde, al museu Vostell Malpartida de Cáceres. Una de les obres que l’obsessionà era la caixa segellada de ciment ideada per l’artista alemany Wolf Vostell al cim d’un dels turons del parc del museu. Es tractava d’una caixa enterrada en un cofre, portadora de tresors inconfessats per l’artista, en una caixa que jamai seria oberta. És la filiació eròtica-misteriosa la mateixa que Valverde ha emplaçat, des de 2013, en l’epicentre del seu art. Part dels seus referents se situen en aquell moment artístic de canvi època entre el final de l ‘obra d’art auràtica i l’inici de l’obertura de l’art a l’espai vital i quotidià, que va tenir lloc en el curs dels anys seixanta i setanta. Vostell, en efecte, va ser un dels fundadors del moviment Fluxus, grup pioner a nivell europeu del happening o del vídeo art. Altres referents de Valverde els trobem en el col·lectiu Gutai del Japó, considerat pels mateixos Vostell o Beuys com els precursors de moltes de les accions i propostes híbrides de Fluxus. Moltes de les referències estètiques de Valverde sorgeixen d’aquell col·lectiu fundat prop d’Osaka a mitjans dels anys cinquanta, i que tenia com objectiu proposar una escena artística de gran intensitat plàstica i performàtica que reaccionés contra la trastornada societat japonesa de l’època post-nuclear. Les propostes dels artistes del col·lectiu Gutai trencaren, pionerament en la història de l’art, les fronteres entre l’artista i l’obra. Així, en el treball de Murakami, l’artista japonès travessa d’una tirada 6 teles conjuntes de paper, deixant els forats transitius i irregulars com a sacsejadora peça artística (Paper Break Through, 1955). O el treball de Karajama, que instal·la sobre els jardins d’Ashioto l’estiu de 1955, una catifa estreta i llarga, amb petjades empremtades, que no condueixen a ninguna part. O la instal·lació Open Air Ashiara de 1955, de Jiro Yoshihara, que instal·la un laberint estructural de color vermell i blau, suspès a l’aire.

 

Del col·lectiu Gutai, no obstant, roman un principi motriu que Carlos Valverde absorveix i vivifica en el fondal de la seva proposta artística: la subversió tràgica. Rere els seus laberints mistèrics -tant conceptualment ben travats, tan endreçats matèrica i espacialment- l’artista confessa un profund afany de rebel·lió artística, de mala llet estructural. Amb els gestos performàtics dels Gutai, resa el manifest grupal de 1956 escrit per Yoshihara, volien sacsejar la societat japonesa benestant filo americana de postguerra, a través de l’ús de materials crus, sovint post nuclears, en accions contundents a l’espai públic. En la mateixa direcció, l’eròtica mística i performàtica de Valverde vol, com deia Walter Benjamin, provocar un “shock” a l’audiència: el sacseig virulent que es dona en el procés de recerca-esforç-recompensa en un context iconogràficament espectral i crematístic.
Stronghold és un projecte de gran risc artístic: la possibilitat de falles i col·lisions sistèmiques augmenta amb l’ampliació de públics, codis i itineraris. Però al mateix temps, el projecte és una temptativa d’ambicionar un treball que es pot considerar en el seu plantejament com un dels més potents, singulars i profunds que es poden esperar del context artístic actual. Aquesta és la grandesa i debilitat de Stronghold: l’intent de resolució a gran escala d’un equació trinitària d’altíssima exigència estètica. Celebrem que l’artista hagi escollit L’Hospitalet per tal de donar una capa més profunda sortida relacional al seu treball. El camí de la gran obra d’art està sempre plegat d’embats i obstacles, pròpiament com en el treball del nostre artista, que es reivindica així com a una estrident metàfora del fet artístic. Aconseguir superar els embats de la utopia, és tanmateix, la vertadera tasca de tot gran artista; l’avantsala de tot projecte artístic transcendent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: