Dibuixar no és pintar

14 abr

Eduard Arranz-Bravo explica que fou un nen amb un llapis a les mans, que de ben petit sentia passió pel dibuix i que per a ell, dibuixar era un fet natural.

Explica també que malgrat l’ambient hiperacadèmic i sense cap aroma de llibertat de l’Escola de Belles Arts, va ser un estudiant aplicat perquè hi va aprendre que cal esforçar-se per aconseguir una cosa que després has de desfer: la visió realment important no és la que està fora, és la que tens a dins. Vivim una doble realitat, la que ens envolta i la nostra que és igual d’important. Fins i tot els somnis, que creen una realitat paral·lela, tenen a veure amb la realitat d’allò que hem viscut, la nostra realitat. I per tant, la creació és fruit del que un és, d’allò que veu i d’allò que imagina.

Arranz-Bravo dibuixa la seva visió de les coses amb un dibuix fresc, lliure, mogut per una viva curiositat vers tot el que l’envolta. És obsessivament treballador perquè conserva intacta la il·lusió per les coses com si fos la primera vegada que les fa. Els seus dibuixos tenen un element màgic fruit de la seva intuïció creadora però fruit també de l’aprenentatge i l’ofici.

Arranz-Bravo el dibuix en accióL’exposició Arranz-Bravo. El dibuix en acció mostra cinquanta anys de dibuixar en blanc i negre, perquè considera que la puresa del dibuix és en blanc i negre (com Ingres, Leonardo da Vinci o Holbein). Són cinquanta anys de recorregut fidel d’un dibuixant que no copia allò que veu, sinó que dibuixa en la mesura de la seva personalitat. Arranz-Bravo no fa esbossos, no utilitza el dibuix per desenvolupar un quadre, sinó que cal situar la seva obra com a dibuixant al mateix nivell que la seva obra pictòrica o escultòrica.

Sèrie Zahara amb Xavier Guardans El seu dibuix és de traç, d’un traç fi que sorgeix del blanc del paper omplint-lo de persones, de figures i retrats, de cossos en torsió, de mans, d’expressions i de mirades. Per a ell la mirada és la clau d’una persona i quasi sense voler, els seus retrats expressen la psicologia del retratat. Com a la sèrie Zahara de l’any 1983, quan amb el fotògraf Xavier Guardans van passar una setmana a Zahara de la Sierra, un petit poble andalús de la província de Cadis. Guardans fotografiava i Arranz-Bravo dibuixava aquells habitants marcats per una vida solcada als seus rostres. Dues tècniques per copsar una mateixa realitat que van exposar conjuntament a la Galeria Eude de Barcelona.

I si la mirada és un element recurrent en la seva obra, les mans també ho són. Què fóra d’un artista sense les mans? Per crear cal treballar amb les mans i potser per això estan indissolublement associades a les primers manifestacions artístiques de la humanitat: les pintures prehistòriques de la cova d’Altamira. Què movia a aquells homes a deixar l’empremta de la seva ma a les parets d’una cova? Per què és una imatge recorrent que es repeteix a altres coves? Com eren, què pensaven? Encara avui és un misteri que ens arriba com una cosa màgica. I és que les mans de l’artista amatent fent dansar el llapis damunt el paper, també és màgic.

Sèrie Roots Arranz-BravoAquest recorregut a través de cinquanta anys de dibuixar es clou amb la sèrie Roots [Arrels] de recent creació. Les arrels alimenten, ancoren a terra, fan créixer, florir i en definitiva, viure. És com si aquell nen que de ben petit sentia passió pel dibuix, rebrotés amb tota la força, gran i esplendorós. Obres de grans dimensions que paradoxalment semblen pintures, segueixen essent dibuixos, són l’anterior traç fi esdevingut gest i ens traslladen al concepte global de l’art. Representen un nou horitzó, l’amplitud i el misteri del qual permet noves lectures i replantejaments. I és que tot s’inicia en un dibuix. El dibuix es concepte, plantejament, com l’esquelet de tota obra que després s’elabora i s’enriqueix.

L’any 1968, quan només tenia 27 anys, Arranz-Bravo va rebre el prestigiós Premi Ynglada-Guillot de dibuix. Fou un any de plenitud, de consolidació i de nous horitzons oberts pel Maig del 68 a París. Des de llavors ha plogut molt però Eduard Arranz-Bravo segueix lluitant contra tot en pro d’una obra universal.

 

Perquè dibuixar no és pintar. És revolucionari.

 

Núria Poch

Directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró

Dibujar no es pintar[CAST]

Drawing is not painting[ENG]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: