Arranz-Bravo: la carn viva del volum

29 nov

     L’exposició Arranz-Bravo: escultura no és una exposició qualsevol. Es tracta d’una mostra essencial, important, bàsica per conèixer i endinsar-se en l’obra d’Arranz-Bravo, a través de la disciplina escultòrica. Un recorregut des de les primeres temptatives a finals de la dècada dels seixanta fins a les seves obres més recents. La matèria no és excusa: el bronze, la pedra, la ceràmica o qualsevol objecte quotidià és vàlid per a la creació. L’empremta inconfusible de l’artista es fa visible en qualsevol de les obres exposades. Totes elles conformen el retrat de la visió personalíssima que té Arranz-Bravo de la realitat. Una visió  enèrgica i vital però alhora crua i profunda, amb una força manifesta que no defalleix amb el pas dels anys.

   El punt de partida ens situa a finals de la dècada dels seixanta amb una obra –”Rafa” (1967), retrat objectual de Rafael Bartolozzi– a cavall entre la pintura i l’escultura però on ja es fa evident una preocupació pel volum. Ens referim tan a les obres properes a l’informalisme, un informalisme irònic, de colors vius característics de l’obra d’Arranz Bravo, i l’arte povera com els objectes trobats on l’autor hi intervé donant-los-hi un valor artístic. Aquesta és la gènesi de l’obra escultòrica d’Arranz-Bravo. Però de fet no podem parlar pròpiament d’escultura fins l’any 1973. Com ell mateix explica, fou gràcies a la Sala Gaspar que s’endinsà plenament a la tercera dimensió: els Gaspar et posaven reptes constantment. No n’hi havia prou amb la pintura: t’encarregaven llibres, aiguaforts, escultures, i t’hi havies de deixar l’ànima. Tot plegat va ser molt estimulant per a un jove artista com jo. D’aquesta manera, amb aquesta naturalitat, s’imposà el repte del volum. Tanmateix, de seguida s’habituà al nou medi sense masses dificultats. Al cap i a la fi —ell mateix ho diu— en art l’important és tenir alguna cosa a dir, sigui amb una línia de dibuix o picant una pedra. I el jove Arranz-Bravo tenia —i té—  moltes coses a dir.

     Fruit d’aquest primer contacte amb l’escultura són tres peces en bronze on es veu reflectit un món oníric que palesa la connexió evident amb la seva obra pictòrica i la seva genuïna figuració: “Indien”, “Doble columna” i “Gran espiral”, totes elles de 1973. Unes obres que contrasten amb la següent etapa escultòrica, molt més continguda i depurada, allunyada del barroquisme inicial i representada, entre altres, per les obres “Matrona” (1977) i “Petalísim” (1980). Però aquest canvi d’estil —potser propiciat per un canvi de material— és tan sols un breu impàs que desemboca a una represa del camí inicial amb una força renovada que eclosiona amb una visceralitat ben propia d’Arranz-Bravo.

     Ens referim a un seguit de sèries escultòriques de caire biomòrfic. Es tracta d’una obra en fuga constant, una nova figuració basada en la deformació de la figura i el cos, una recuperació de l’expressió figurativa d’influències post-picassianes. El gest instintiu i visceral de l’autor en modelar-les infón vida, transmet la seva energía a la matèria inerta. La primera sèrie —Doble columna, Gran espiral i Indien (1973)—fou motivada per la Sala Gaspar i després seguíren les de la galeria Fernando Vijande de Madrid, entre altres.

     Cal destacar entre totes elles, per la seva qualitat, l’obra “Abraçada” (1982) però també per la seva temàtica, molt recurrent en l’obra de l’artista, i que ha donat peu a un gran nombre d’encerts estètics. No hem d’oblidar tampoc “Acollidora” (1985), una obra clau en la producció d’Arranz-Bravo si tenim en compte que es tracta de la primera obra pública que du a terme i que estableix el nexe de l’autor amb l’Hospitalet. Situada a la Rambla Just Oliveras esdevé la materialització simbòlica de la naturalesa hospitalaria i acollidora d’aquesta ciutat. De la mateixa manera cal destacar “Font del cor”, projecte de monument no realitzat que Arranz-Bravo va idear en traslladar-se a Cadaqués.

 

     Durant aquesta època i amb la seva curiositat inesgotable experimenta amb la ceràmica per proposició del galerista i arquitecte italià Lanfranco Bombelli. El resultat és una visió mediterrània de l’home i el món que batega prop del mar però allunyant-se de la tradició noucentista tant arrelada entre molts dels nostres escultors. Alhora és un retorn al primitivisme. Una obra molt vinculada a l’escultura romànica i als retaules barrocs com el de l’església de Cadaqués. Aquesta sèrie, delimitada de nou per la tècnica, s’aixopluga sota el nom de “Bastiana”.

     Encara a Cadaqués, a finals dels vuitanta, temps de canvis, hi ha també un canvi radical en l’obra d’Arranz-Bravo. Un canvi que aparentment trenca amb l’obra escultòrica anterior però que al cap i a la fi és tan sols un canvi de forma però no de fons. Parlem d’una visió més sintètica de la realitat. Pulcra però incisiva, basada en el contrast i realitzada amb objectes ben diversos on la policromia juga el seu paper. On el roig i el negre irrompen violentament damunt la monotonia del blanc.

 

      I del sintetisme de nou a la forma orgànica. Petits bronzes contorsionats, torturats, sentits. Un retorn a allò primigeni del món i de la vida, al barroquisme, un intent de comunió entre l’Home i la natura a través de l’expressió.  Prova d’això és la sèrie d’obres que tenen com a eix central el món i la seva essència natural: “Món-aire”, “Món-mar”, “Món-animal”, “Món-vegetal”, “Món-terra”. Totes formen part d’un tot, d’un món, un món que no pot ser sense cada un dels elements que el conformen. D’aquesta manera s’inicia un llarg camí d’exploració de les formes orgàniques que culmina amb “El pont de la llibertat“. Aquest monument dedicat als morts a l’Hospitalet durant la Guerra Civil, de grans dimensions, és la segona obra pública d’Arranz-Bravo a l’Hospitalet i la que acaba de consolidar l’estreta relació amb el municipi. És un cant a la llibertat, un cant al diàleg i a la pau, a l’enteniment entre germans davant la barbarie de la guerra. En paraules del mateix Arranz-Bravo: l’arc uneix, no separa. I en un món tan desunit, em sembla el millor emblema de la llibertat. La llibertat solitària no existeix. És sempre compartida. Un arc que neix de la terra i retorna a la terra. De nou comunió entre Home i natura.

 

     Finalment, la mostra acaba amb les darreres obres de l’artista. En general, la forma orgànica domina l’obra escultòrica d’Arranz-Bravo dels darrers anys. Tan sols una darrera etapa basada en la troballa, fruit de l’enginy i la sensibilitat, de saber veure bellesa on altres no veuen més que fusta, ferralla i rocs. El resultat és una visió irònica i expressiva de la realitat a través del material sobrer de les obres d’ampliació del seu taller; donant-li nova vida través de la creació artística. Perquè, al capdavall, la creació no és més que això, saber veure, donar vida a allò inert, trobar el tot on aparentment no hi ha res. Convertir el no res en tot

 

     I de nou la forma orgànica. Aquest any 2013, un retorn als orígens amb les obres “La senyora de la Ginestera”, “El cavaller de la Ginestera” i “Mà Catalana”. Un retorn conscient del passat, als seus orígens, però que mira cap al futur. Un retorn. Sempre retorn. Però un retorn que avança. Un retorn que vol ser essencial, que no vol encasellar-se. Un retorn que innova. Un retorn que no es conforma. En definitiva, un retorn que no és retorn.

Bernat Puigdollers

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: