L’obra del mes de gener: Autorretrat, 1958

4 Feb


OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En motiu del concurs generat a través de les xarxes socials de la Fundació Arranz-Bravo; autoretrat i esguard, Eduard
Arranz-Bravo.

El retrat és una font d’interès inesgotable, respon a l’impuls humà i natural de mirar una cara i desvetllar el que se’n desprèn d’ella. L’autoretrat porta implícit l’al·licient que resulta de l’esguard d’un mateix, el resultat de mirar-se al mirall i la voluntat d’examinar el propi rostre. Singularitat, introspecció i misteri, quelcom s’amaga entre la frontera entre el que veu i el que és vist. La consciència per la individualitat i el descobriment d’un món propi, el del jo. L’autoretrat ha gaudit d’aquest acusat valor per la intensitat de la vida, la força i ha estat poder evocador de pintors com Rembrandt, Picasso, Bacon o Warhol, escultors i també fotògrafs.

Arranz-Bravo i la figura humana són indissociables, és una de les característiques principals de la seva obra. El seu interès plàstic i emocional l’ha acompanyat des del principi de la seva carrera. Amb autoretrats com el de 1958 (A) en que l’artista tenia 17 anys; composició frontal i llenguatge formal configuren una peça en que el jove artista està buscant el seu propi jo. A la segona obra (B) que porta per títol Figura amb barretina (1973) ens trobem amb un Arranz-Bravo més madur, en què la Nova Figuració ha assolit un estil més personal; el cap apareix suspès en l’aire, i els cromatismes esclaten a la tela, però el màxim exponent el trobem amb la darrera obra, datada a la dècada dels vuitanta (C). Els punts on es concentra la força és, sense dubtar-ho, als ulls, l’eix vertebrador és aquesta mirada penetrant, intensa que és mutable amb els anys però que persisteix amb una presència distinta. Veiem un recorregut de l’autoretratística d’Arranz-Bravo que està indiscutiblement vinculada
a la seva evolució com artista però també i, el més important, com a creador amb esperit humanista.

És interessant creure que els autoretrats que avui veiem són el resultat de com un artista es veia a sí mateix en un moment determinat, però potser és més veraç pensar que és una ficció en què el testimoni del mirall ha estat objecte d’una reinterpretació. Ens trobem davant la necessitat per representar-se, de la obsessió per la representació humana, una tradició potenciada, especialment, a partir del Renaixement. El nou estatus que l’artista havia assolit era evident; Leon Battista Alberti va realitzar el gravat d’un autoretrat, celebrar-se a sí mateix a la manera esmentada per els textos clàssics, o Albrecht Dürer que realitzà un autoretrat en que busca una forta aparença amb Crist. Una reiterada pràctica que ja se’n troba algun testimoni des de l’Antic Egipte i fins a dia d’avui, igual que s’ha mantingut vigent com a tipologia, de la mateixa manera la mirada personal d’Arranz-Bravo en la cinquantena de retrats que la Fundació té a la seva Col·lecció.

Per Georgina Parrilla

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: