Penúria i fascinació: Josep Maria de Sucre

8 oct

Els artistes  parlen, instrospectivament,  sobre de Sucre.

 L’opinió dels artistes col·laboradors a l’exposició actual; Arranz-Bravo, Miquel Gelabert, Antoni Llena, Martí Cormand i Diego Tampanelli sobre la figura polifacètica del pintor i poeta Josep Maria de Sucre.

La personalitat d’un misteriós solitari de Sucre que divagava pels cercles més marginals de la Barcelona de principis de segle, va propiciar aquesta enigmàtica col·lecció de retrats produïts al final de la seva vida. Des de la fundació s’ha volgut donar l’impuls per retre-li un homenatge a aquesta figura oblidada des de 5 postures diferents, 2 generacions d’artistes.

Aquests ens van brindar la possibilitat de materialitzar aquest diàleg ja establert entre les seves obres, el passat dia 20 de setembre que es va celebrar la inauguració. Josep Maria de Sucre a la memòria que podeu trobar a la seu de la fundació Arranz- Bravo de l’Hospitalet fins el 18 de novembre.

La obsessió de Sucre pel retrat és el punt de partença de la intensa exploració del propi jo que trobem en la sèrie de Figlio (2012) d’Eduard Arranz-Bravo. Un homenatge format per 9 obres entre les quals hi ha pintures i pintura sobre paper que incideixen acusadament al perfil psicòlògic de De Sucre. La coneguda admiració d’Arranz- Bravo cap a De Sucre, amb el que s’havia trobat en nombroses ocasions, s’havia materialitzat amb adquisicions de la seva obra pictòrica, 5 dels dibuixos els trobem a la exposició. Una admiració que continua latent, Arranz –Bravo fa menció de la seva obra com una “gran aportació en els anys de la dictadura, que havia estat un desert expressiu producte de l’exili”. Antoni Llena, que també el va conèixer personalment, constata el contrast de la figura com la de De Sucre, ”la seva precarietat personal que contrasta amb força amb les seves obres”

Tal i com Àlex Mitrani esmenta en el seu text del catàleg dedicat per la mostra; “precarietat i heroisme”, el dibuix espontani es repeteix insistentment amb una sèrie de traços que aborden tota mena de suports. Testes isolades fetes amb pastells i ceres expressen la penúries, sense por es presenten estàtics a l’espectacle de la seva solitud, a una certa mística delirant.

Una dualitat que també trobem amb Miquel Gelabert; espais delirants  i intensitat cromàtica. “Meravellat per la potència dels seus retrats” Gelabert utilitza el mateix llenguatge reiteratiu de les obsessions, a una de les sèries que  evidencia les incessants fixacions traçades a una llibreta; Landscapes des del tren (2012) o a MGxDS (2012) en què l’emprempta matèria pren cos d’una manera molt personal

Diego Tampanelli va realitzar una de les seves accions a partir del retrat, aprofitant que és la tipologia que defineix l’obra de Sucre. La performanre va despertar certa expectació entre els assistents, si bé durant l’acció poètica l’artista va demanar que aquests es posessin d’esquena. Disconforme amb la figura de l’actor, Tampanelli palesa la seva introspecció, que de fet, és el sentit poètic de la seva història; l’enyorança i la memòria. Com ell mateix va declarar “és l’explosivitat pictòrica que el mateix temps és una acció molt íntima”. Com De Sucre va sentenciar  en una ocasió que no hi ha la possibilitat d’arribar a una obra d’art acabada en la seva totalitat, ja que per continuar “cal l’estímul personal de la propia recerca creadora”. Com ell, l’obra de Tampanelli és la culminació d’una aventura personal tortuosa.

L’artista que no va poder assistir, Martí Cormand, va retre l’homenatge a la multiplicitat de facetes que va ocupar de Sucre, configurant-ho així com a personatge que podria alimentar artistes de generacions i sensibilitats prou diferents” – . Comissari, Crític, Escriptor, Criminalista, Pintor, Poeta i Joan Pi, els 7 retrats presenten un denominador comú: mirada expressiva i penetrant damunt d’un fons llis, retrats il·luminats i ubicats a una atmosfera real que recull cert aire paròdic. Cormand aborda el polifacètic de Sucre, fa fins i tot,  una apropiació amb Criminalista partint d’un retrat de l’artista S/T (1961). Si bé de Sucre no  es va dedicar plenament a cap de les ocupacions que va tenir, la de criminalista va ser, sense cap mena de dubte, la que va sedimentar en ell l’univers marginal al que es va haver d’afrontar. Com era de sospitar, Josep Maria de Sucre és també la seva obra.

 

Per Georgina Parrilla

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: