Anna Dot i “I didn’t know i was collecting” de Francesc Ruiz

21 set
  1. Present

El cineasta italià Pier Paolo Pasolini va descriure en un text meravellós titulat “Observaciones sobre el plano-secuencia” (1967) una sèrie de paral·lelismes entre el temps present –la vida visquent-se ara- i el pla seqüència.

(…) la realidad vista y oída en su acaecer siempre es en tiempo presente. El tiempo del plano-secuencia, entendido como elemento esquemático y primordial del cine –o sea, como una subjetiva infinita- es, así, el presente.[i]

L’autor parla d’una subjectiva perquè és innegable que la mirada que percep cada pla seqüència pot veure només una única perspectiva de l’acció de la realitat en cada moment. Amb això, m’imagino que el temps esdevé l’eina d’edició de tot el que ha passat abans, la memòria limita els continguts de la narració que anirem elaborant i el contacte amb els altres ens permet afegir retalls de plans capturats des d’altres enfocs. D’aquesta manera, a vegades, aconseguim donar sentit a accions que, en percebre-les des del nostre angle únic, d’entrada enteníem poc. Tot i així, quan una acció pot ser explicada és perquè ja ha passat. De la mateixa manera, qualsevol vida, mentre s’estigui vivint, serà inexpressable, ens diu Pasolini.

(…) el lenguaje de nuestra vida (con el que nos expresamos, y al cual por lo tanto atribuimos la máxima importancia) es intraducible: un caos de posibilidades, una búsqueda de relaciones y significados sin solución de continuidad.[ii]

El present és intraduïble. Més o menys això és en el que penso el desembre de 2015 quan Francesc Ruíz Abad (en Fran, pels amics), artista de Calonge, i Albert Mercadé, el director artístic de la Fundació Arranz Bravo, em proposen escriure un text sobre la mostra que es farà de l’obra de’n Fran a l’espai expositiu fundat per l’artista Eduard Arranz Bravo a l’Hospitalet de Llobregat, la tardor d’aquest mateix any. Una mostra individual del treball de l’artista. Pensar en Pasolini i el seu text m’ajuda a entendre que el que anem a fer és un muntatge de representació dels seus processos de treball. Un muntatge que en cap cas pot presentar-se com a definitiu, com a única descripció possible de les seves pràctiques, ja que no estem parlant d’una acció passada i resolta, sinó d’una vida activa les accions futures de la qual són completament imprevisibles. Encara incògnites.

 This Was Forever Until Now. Francesc Ruiz

Projecte “This Was Forever Until Now” Francesc Ruiz

Mentre escric això en Fran és a Cuba.

O potser a Mèxic.

Potser està volant, ja, de tornada a Calonge.

  1. Les coses i les capses

En una visita al seu estudi de Calonge, en Fran em fa un recorregut per les seves obres, pels seus mètodes de treball, els seus espais, ritmes i trànsits. Allà surten algunes paraules en les quals l’artista troba el suport de la seva narració. O potser sóc jo, que en escoltar-lo, retinc als meus apunts uns mots concrets que m’ajuden a explicar-me a mi mateixa què és el que l’artista fa i a apuntalar les meves pròpies impressions.

COL.LECCIONAR

APRENDRE A PINTAR

SIMULAR DESCONEIXEMENT

SUBVERSIÓ

RARESA

PERSONATGES

HUMOR

LLIBRETES

CAPES

POST-IT

CAIXES

ACUMULACIÓ

VIATGE

DISFRESSES

MAPES

COSES

ANÈCDOTES

VIVÈNCIES

NUESA

TRASPÀS

FRONTERES

 

I anoto:

febrer 2016: un quadre estrany m’inquieta.

No era la primera vegada que em passava. L’obra de’n Fran ja m’havia inquietat abans, especialment quan va fer l’exposició “Elefants, sabates i paper”[iii]. Allà vaig fullejar per primera vegada les seves llibretes: publicacions de butxaca que penjaven del sostre amb pàgines en les quals personatges somrients, repetitius, anònims, habitaven l’entorn de paper rodejats del que semblaven notes quotidianes. Llibretes que podien ser agendes que podien ser diaris que podien ser blocs d’esbossos, que podien ser catàlegs. De fet, des d’aquell primer contacte amb l’obra de l’artista, han estat poques les vegades en què la paraula inquietud no s’ha passejat pel meu voltant, rodejant-me com un gat de mirada seductora i mai directa, mai transparent, un personatge estrany, fantasmagòric, de presència constant. Va ser encara millor quan vaig saber que, en certa manera, és una sensació buscada per l’artista, que en un moment donat d’aquella visita em va parlar del seu desig de fer imatges estranyes. La recerca de l’imatge més rara que pugui haver-hi. Desig que, per com l’anomena, per com el posa en paraules, em recorda al d’un altre cineasta, en aquest cas l’alemany Werner Herzog, parlant no pas de raresa, sinó de transparència.

In Bar Heliogàbal Francesc Ruiz Abad

In Bar Heliogàbal Francesc Ruiz Abad

It’s simply a fact: there are only a few images left.

When I look out here I see everything is cluttered up. There are hardly any images to be found. One has to dig deep down, like an archeologist; one has to search through this violated landscape to find something. Naturally, there is a risk involved, one that I wouldn’t avoid. I see only a few people who take risks in order to change this misery –the misery of having no images left, none that are adequate. We desperately need images, those images that are relevant and adequate to our level of civilization–ones that correspond to those deep inside ourselves.

(…)

And I would never complain that it’s sometimes difficult, that one has to -let’s say- climb 8000m up a high mountain to still get images that are clear and transparent. Here’s hardly anything possible. You therefore really have to search. I would even fly to Mars or to Saturn with the next rocket that I could board. (…) I would go anywhere.[vi]

 

No sé si la raresa que busca en Fran i la transparència de Herzog tenen alguna cosa en comú. Diria que més aviat són idees oposades però es relacionen perquè es basen en una percepció similar del que són les imatges. Mentre que Herzog ha dedicat la seva vida a córrer món buscant la puresa, la imatge nua, sense capes, la imatge incívica, neta de la manipulació humana –com si això fos possible-, en Fran també ha viatjat i segueix viatjant, movent-se d’un lloc a l’altre recollint tota mena de coses, col·leccionant-les, fent-los-hi fotos, dibuixant-les, guardant-les dins de capses que s’envien per correu, que pugen a avions, vaixells, furgonetes, camions, i que es traslladen a un altra banda fins que arriben a Calonge, havent creuat Europa o Àsia o l’oceà Atlàntic i que un dia, més tard, m’ensenya, com fragments de temps passats. Una imatge mai és nua, conté el testimoni ocular –subjectiu- d’algun fet. En Fran acumula una sèrie d’elements que es superposen sobre el llenç, com si aquest fos una capsa que guarda coses i, com diu Herzog, una ha de ser com una arqueòloga, però no perquè no hi hagi imatges sinó perquè n’estem rodejades i cal explorar les capes que es juxtaposen, cal intuir les profunditats, la multiplicació de presents sobre la tela, dins una capsa, entre les pàgines de les seves llibretes o en qualsevol de les col·leccions de l’artista.

En resum, podríem dir, que

ara mateix,

en aquests moments exactes,

en Fran viatja i recull.

Ves a saber què farà a la tardor.

Ves a saber què estarà fent quan aquest text acabi.

 

PD: Demanaré a en Fran una llibreta de les seves, de les que es fa per a ell mateix. Escriuré el text en les seves pàgines i així, potser, limitada pel mateix tamany del paper que s’emporta quan viatja, pel mateix pes, podré escriure alguna cosa sobre les coses que està fent. Alguna cosa que sigui només part d’alguna altra de les coses que està fent. Ara.

  1. Tornar

El diumenge 13 de març

torno a Calonge,

rebo una llibreta.

En una de les pàgines en Fran ha escrit:

A JOURNEY DOES NOT NEED REASONS. TU TÍO. BEFORE LONG, IT PROVES TO BE A SORT OF REASON ENOUGH IN ITSELF. ONE MAY, – MAYBE THINKS THAT ONE IS GOING TO MAKE EI A JOURNEY. BUT, FUCKING YET SOON IT IS THE JOURNEY THAT MAKES OR UNMAKES YOU, SOMETHING AND EVERY SINGLE PIECE OF IT.

Descarrega’t el text sencer.

  1. [i]       Pasolini, P. P. (1967). “Observaciones sobre el plano-secuencia”. A: Empirismo eretico (1977). Milà: Garzanti (Trad. Pinto, Raffaele)
  2. [ii]      íb.
  3. [iii]    L’exposició “Elefants, sabates i paper”, elaborada amb la col·laboració de Jordi Erra, va tenir lloc de forma simultània a L’Indiscret i a l’Heliogàbal, dos espais del barri de Gràcia, a Barcelona, el març de 2014.
  4. [iv]     1. Aquesta idea d’objecte híbrid ens ajuda a pensar la funció d’aquest catàleg que tens a les mans. 2. Si a la publicació hi ha els poemes de la Lali sobre les coses, m’agradaria que aquesta nota indiqués les pàgines on es troben aquests poemes.
  5. [v]       Seria possible que aquesta nota indiqués el número de pàgina on apareix la fotografia de l’obra “The Twilight Zone”?
  6. [vi]     Werner Herzog parlant a la pel·lícula Tokyo-Ga (1984), de Wim Wenders.

Carlos Valverde. Ser en l’espai.

20 set

 

 

El topos – es decir el espacio-lugar- parece algo importante y difícil de captar.

Aristòtil

 

El espacio, espacia

Martin Heidegger

[Carlos Valverde. Stronghold. Fundació Arranz-Bravo. Del 8 de juny al 25 de setembre 2016]

[Descarrega la versión en castellano]

Des de la presentació pública del projecte Adyton, l’any 2013, Carlos Valverde ha mostrat en diferents espais del circuit artístic barceloní la seves contundents propostes creatives que comuniquen, d’una manera inèdita i penetrant, una nova forma d’entendre i relacionar-se amb l’espai, l’escultura i el misteri de la creació artística. La seva obra ha sabut tocar la diana estètica del nostre temps, que demana l’assumpció de tres principis artístics: el relacional -vinculació a escala 1:1 amb el cos social; l’eròtica -diàleg dilatat amb el misteri de l’obra d’art; i finalment, espacial: l’experiència transitiva de l’espai -en el seu cas a través de l’escultura.

 

El projecte Stronghold (fortalesa), dut a terme entre la fundació Arranz-Bravo, l’espai Homesession del poble sec, i l’escola de sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet, l’hem d’entendre com la variant més ambiciosa dels principis rectors que guiaren el projecte Adyton de 2013. En aquell primer treball Valverde resolia l’equació social-eròtica-espacial convocant l’espectador en un espai des institucionalitzat del Poble Sec, al qual s’hi accedia només sota una codificada inscripció prèvia. Arribat al lloc expositiu, i desxifrats els codis pertinents, s’invitava el públic a recòrrer un laberint de trampes escultòriques i barreres estètiques per arribar a la descoberta del tresor artístic final, ben acorassat en la darrera càmera expositiva. Per a l’artista, el menys decisiu era la descoberta del tresor final. L’important era la triple transformació que experimentava l’usuari en el trànsit expositiu: en la relació activa amb l’obra; en l’esforç cognitiu per a des ocultar el misteri de la recompensa; i finalment, en el contacte performàtic amb l’espai -les escultures-fortalesa elaborades pel projecte.

 

A Stronghold Valverde amplia l’àmbit d’exploració espacial i relacional de l’obra d’art, obrint el seu projecte a tres espais distants en el territori: una escola i dos centres d’art. Tres indrets que amplien, al seu torn, la diversitat del públic que interacciona amb el projecte: agents artístics (fundació Arranz-Bravo), estudiants universitaris (espai Homesession) i alumnes de batxillerat (escola Sant Jaume de la Fep). A cadascun dels sectors, organitzats en els tres grups -vermell, negre i blau-, se’ls convida a participar en els tallers de construcció dels espais escultòrics que configuren el projecte. Com a Adyton, els espais a construir són fortaleses, i l’objectiu del treball col·lectiu és crear tot un seguit de topalls i trampes estructurals que dificultin la troballa dels codis i les claus que permetran obrir el tresor final, emplaçat a la fundació Arranz-Bravo. Així, el dia de la inauguració -que va tenir lloc el 10 de juny- cadascun dels grups van organitzar-se per atacar i defensar cadascuna de les tres fortaleses ideades, amb l’objectiu d’arribar a la càmera secreta final. Hi va haver grup vencedor -el vermell-, el qual va ser convidat a compartir un banquet Stronghold amb la resta del grups, en un acte lúdico festiu organitzat per Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda) al pati de la fundació Arranz-Bravo.

Continua llegint

Veredicte del PREMI d’ARTS VISUALS FAB’16

1 jul
Aída Andres. Tomar el pulso al mundo en lineo arecta imaginaria

Aída Andres. Tomar el pulso al mundo en lineo arecta imaginaria

[CATALA]

Reunits a L’Hospitalet de Llobregat, el jurat de la IV edició del premi Arts Visuals Arranz Bravo, format pels artistes Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, i el director artístic de la fundació, Albert Mercadé, han acordat per unanimat atorgar el primer premi a l’artista Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). El premi constarà d’una exposició individual a la fundació Arranz-Bravo durant l’any 2017, amb catàleg, producció i comissariat, així com una obra original d’Eduard Arranz-Bravo. Com a artistes finalistes, el jurat ha seleccionat els artistes Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Páez i Victor Roig. Als finalistes, se’ls premiarà amb un gravat original d’Eduard Arranz-Bravo.

 

La direcció, els membres del patronat de la FAB i els membres del jurat agraeixen la participació dels 85 artistes que han concorregut al premi, i volen fer constar l’alt nivell general d’aquesta quarta edició del certamen.
——

[CASTELLANO]

Reunidos en Hospitalet de Llobregat (Barcelona), el jurado de la IV edición del Premio Artes Visuales Arranz Bravo, formado por los artistas Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, y el director de la Fundación, Albert Mercadé han acordado, por unanimidad, otorgar el primer premio a la artista Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). El premio será una exposición individual en la fundación Arranz-Bravo durante el 2017, con catálogo, producción y comisariado, así como una obra original d’Eduard Arranz-Bravo. Como artistas finalistas, el jurado ha seleccionado a  Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Páez y Victor Roig. A los finalistas se les premiará con un grabado original de Eduard Arranz-Bravo.

 

La dirección, los miembros del patronato de la FAB y los miembros del jurado agradecen la participación de los 85 artistas que han participado en el premio, y quieren hacer constar el alto nivel de los participantes en esta cuarta edición del certamen.

 

——-

[ENGLISH]

Last week, the jury of the Visual Art Arranz Bravo Award assembled in Hospitalet de Llobregat (Barcelona). It was formed by the artists Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, and the director of the Foundation, Albert Mercadé. They decided unanimously to give the first prize to the artist Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). The award will consist a solo exhibition at the Arranz-Bravo Foundation during the 2017 season, and the publication of a catalog. as well as an original work by Eduard Arranz-Bravo. The jury has selected as finalists artists:  Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Paez Victor i Roig. The finalists will be rewarded with an original print by Eduard Arranz-Bravo.

Management, board members of the FAB and the jury appreciate the 85 artists who participated in the prize and want to note the high level of the participants in this fourth edition.

 

Stronghold de Carlos Valverde

7 jun

 

Captura de pantalla 2016-06-07 a les 12.49.12

Stronghold (fortalesa) és el nom del darrer projecte de Carlos Valverde (Cáceres, 1987), realitzat en coproducció entre la Fundació Arranz Bravo, l’espai d’art Homesession del Poble-sec i l’escola Sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet. Valverde ha elaborat tres grans fortaleses en tres indrets diferents, que l’espectador està convidat a descobrir.  Per a participar en el projecte l’artista convida als usuaris de la fundació Arranz-Bravo a inscriure’s a l’equip de la fundació i seguir les seves instruccions: black.stronghold@carlos-valverde.com

L’obra de Valverde no és per ser contemplada. És per ser viscuda i experimentada. L’espectador no se situa davant l’obra, sino que penetra al seu interior i en forma part. Stronghold necessitarà de l’ajuda del públic per a ser completat, descobrint els camins ocults i les experiències ignotes que s’amaguen darrera del projecte. Una metàfora que planteja l’art com una estructura de defensa davant la vida. Cada una de les decisions i accions que l’espectador desenvolupi a l’interior de la fortalesa farà avançar o retrocedir en el seu objectiu: trobar allò que s’amaga al final del camí.

El tret de sortida de Stronghold serà el proper dia 10 de juny a les 11h, acabant l’activitat amb un dinar a les 14h a la Fundació Arranz Bravo: el banquet Stronghold comissariat pel col·lectiu Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda).
Comissariat: Artur Muñoz i Albert Mercadé

Dates: 10 de juny– 24 de setembre de 2016 (fins 17 de juny Sant Jaume de la Fep i Homesession)
Inauguració: Divendres 10 de juny a les 14h (Fundació Arranz Bravo)

Fundació Arranz Bravo:
Dimarts a dissabte: 17h -20h. Diumenges: 11 – 14 h
Avinguda Tarradellas, 44. L’Hospitalet de Llobregat. Centre Cultural Tecla Sala (M: L1, La Torrassa)

Homession:
visita amb cita prévia fins el 17 de juny: info@homesession.org
Carrer de la creu dels Molers, 15. Barcelona. M: L3,PobleSec

Horaris Sant Jaume de la Fep:
De dv 10 juny a divendres 17 de juny. de 8 a 13:30 i de 15h a 20h (excepte dv fins 18h)
Carrer Satiago Apòstol 36-40, L’Hospitalet. M: L1, Torrassa/Santa Eulàlia

 

 

L’escriptor i la ballarina

18 abr

Els darrers anys de la dècada dels seixanta són especialment significatius per a Arranz Bravo, la seva obra, i per a tota una generació. Són anys d’efervescència i de canvis socials. Comença a gestar-se el moviment hippy i a Espanya, en plena dictadura franquista, s’inicien moviments de canvi amb esperances de llibertat. Tot un sentiment comú que, a França, acabaria cristal·litzant amb el maig del 68, uns fets que influenciarien a les noves generacions de joves d’arreu del món.

Arranz Bravo ingressà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona l’any 1959. Hi trobà un ambient creatiu i uns mètodes pedagògics molt lligats al passat. Però també coincidí amb alguns dels qui, amb els anys, acabarien sent pintors rellevants de la seva generació: Francesc Artigau, Gerard Sala, Serra de Rivera, Robert Llimós, Gonçal Sobré, Pere Puiggros o Rafael Bartolozzi.

Aquests noms també són alguns dels protagonistes de tot un seguit d’iniciatives artístiques desenvolupades durant aquests primers anys: exposicions, llibres… Cal
destacar-ne, sobretot, l’exposició Nuevas expresiones, celebrada a la Sala Gaspar l’any 1966, on compartí espai amb els autors de L’escriptor i la ballarina. Són també els anys dels primers reconeixements públics: guanya el premi Ynglada Guillot i comença a exposar en solitari.Escriptor i ballarina

Per altra banda, la Sala Gaspar aposta en ferm per aquesta nova generació i els proposa reptes constants: edició de gravats, llibres, exposicions… És precisament durant aquests anys, i concretament el mateix any 1967, que l’obra d’Arranz Bravo experimenta un canvi dràstic. Són els anys de definició d’un estil propi. I és precisament en aquest context d’efervescència creativa que neix aquesta obra. Animats per la mostra Mes-Plec, celebrada el 28 d’octubre de 1967 i promoguda per la Sala Gaspar, conviden al poeta Francesc Parserisas a redactar el text del catàleg.

S’havien conegut a través del pintor Gonçal Sobré, una amistat comuna, i iniciaven així tot un seguit de col·laboracions artístic-literàries molt interessants d’entre les quals cal destacar, per exemple, Granollers Fulla Baixa, editada l’any 1973 per la mateixa Sala Gaspar o bé La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner.

De seguida, doncs, s’establí una estreta relació d’amistat. No és estrany, per tant, que decidissin regalar aquest quadríptic a Francesc Parcerisas en motiu del seu casament, el desembre d’aquell mateix 1967. El títol de l’obra, L’escriptor i la ballarina, ve donat per les circumstàncies i els destinataris de l’obra: Francesc Parcerisas, escriptor, i la seva dona, ballarina.

El conjunt, de quatre teles de 46 x 55 cm, el conformen quatre obres pintades per Rafael Bartolozzi, Arranz Bravo, Robert Llimós i Gerard Sala. Quatre artistes, quatre obres i una mateixa temàtica. Cada un d’ells presentà una obra singular i pròpia, d’acord amb el seu estil i el seu tarannà. Unes obres que funcionen juntes però que podrien ser exposades perfectament de manera individual. Obres independents però que tenen quelcom en comú degut, segurament, a una qüestió de pertànyer a una mateixa generació artística.

Escriptor i la ballarina Rafael BartolozziEscriptor i Ballarina Arranz BravoRafael Bartolozzi és qui presenta una versió més abstracta del tema. Es basa en el moviment, representat amb el blanc, i en contraposició dels colors més foscos i contundents de la figura de l’escriptor. Arranz Bravo, en canvi, representa de manera més evident, la figura de l’escriptor. Una visió transfigurada de l’acte d’escriure. Amb el full a l’alçada de la cara i amb la mà, en posició d’escriure, damunt la taula. Mentre unes cames en ple ball irrompen en el llenç.

Robert Llimós, en canvi, no representa explícitament ni a la ballarina ni a l’escriptor. Però els fa presents a través de les seves eines de treball: els peus (el cos) i la màquina d’escriure. Tot representat amb la contundència pròpia de Llimós durant aquests anys que es contraposa al caràcter eteri de les obres de Bartolozzi i Arranz Bravo. I, finalment, Gerard Sala, hi aporta una visió fosca i definida, allunyada del dinamisme de la resta d’obres del conjunt, a l’escriptor, de perfil en ple moment creatiu. Treballant amb la paleta de negres violetes i els blaus (que amb els anys s’acabaran imposant a la seva obra) trenca les tonalitats més clares de la resta de teles atorgant a l’obra dinamisme i contrast. Escriptor i ballarina Gerard Sala

Escriptor i ballarina Robert Llimós

Es tracta, doncs, d’una obra reflex d’una època de joventut, d’efervescència, d’inquietud. D’uns anys d’esperances, de primeres vegades, anys de disbauxa i de treball. Del reflex  de tota una època que condensa i sintetitza l’esperit de tota una generació.

Bernat Puigdollers

@bpuigdo

Altres PDF

El escritor y la bailarina [CAST]

The Writer and the Ballerina ANG

%d bloggers like this: