Servei educatiu a la FAB: passat recent i futur (possible)

22 nov.

Artur Muñoz

La idea de servei educatiu als centres d’art és relativament recent i ha anat agafant força. Ara bé, el model ha de canviar cap a relacions on es prima la qualitat i la capacitat d’influència. És per això que en aquest 2017, al servei educatiu de la Fundació Arranz Bravo estem canviant la manera de relacionar-nos amb la resta de la societat. Si el pilar d’entrada va establir-se en les visites taller, ràpidament el curs apropa’t a l’art de formació de professors, va ser una marca de la casa que ens ha portat on som: relacions a mida i de llarga duració. Bona mostra són el projectes tàndem amb l’escola la Carpa, l’APS art als murs amb l’escola Gornal i una interessant col·laboració amb l’associació JAPI.

Per entendre què ha passat comencem pel principi. L’aparició dels serveis educatius als centres i museus d’art d’arreu del territori va ser un fenomen destacat entre 2008 i 2014. La crisi econòmica que va sacsejar –i de fet encara ho fa– els ciments de totes les llars catalanes durant els últims 10 anys és un factor important a tenir en compte. En un moment en què no hi havia diner circulant –que no volia dir que o n’hi hagués– calia mesurar on es posaven els recursos. Molts espais d’art van veure la seva activitat en risc; el model imperant d’inauguracions sense públic i d’exposicions sense visitants tenia els dies comptats.

És innegable que l’art contemporani està desconnectat de la societat. L’art després de la recerca ontològica avantguardista queda orfe de funció. Què ha de fer l’art si art pot ser qualsevol cosa, vist des d’un punt de vista determinat? En aquest entorn tan complex l’art ha passat a mans d’unes elits que han viscut de les subvencions mentre la gran majoria de la societat no tenia gens d’interès en la tasca que es feia als museus. En aquest context de falta d’interès social i d’escassetat de recursos apareix amb força la idea del servei educatiu; genera públic a curt i a llarg termini. Els i les nenes venen al museu ara i són formats per tal que vinguin en un futur. Possibilitant l’interès social i en conseqüència la supervivència de les institucions de l’art. Una maniobra se’ns dubte brillant.

Així les direccions dels museus es van bolcar sobre les xifres. Calia fer entrar el màxim nombre d’alumnes per poder justificar la injecció de capital. Si podem fer entrar a dos grups de 25 alumnes + 2 mestres cada matí, la ràtio de visitants augmenta en més de 500 visitants al mes!
Si bé això que expliquem és del tot plausible, les coses no són tan Marxistes com he descrit fins ara. Els serveis educatius estan plens de grans professionals que creuen en la seva feina i la fan de manera excel·lent. El problema és la quantitat que porta a actuacions molt curtes, ja que els recursos en educació són escassos al nostre país. Som molts els que creiem ferventment en els serveis educatius dels centres i museus d’art, ara però que ja existim cal replantejar la nostra tasca. Cal cercar la manera de generar la incidència més gran possible a la nostra societat.

En aquest espai de replantejament el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo fa eclosió amb tota la seva potència. La nostra voluntat sempre ha estat la de posar-nos al costat d’escoles, instituts, associacions i institucions per a respondre a les necessitats i preguntes que se’ns feien. El nostre no és un model vertical, no és un model de poder. Ens sentim servidors públics, per això el que fem és escoltar les demandes i reaccionar en conseqüència. La nostra feblesa és alhora la nostra força: som un servei educatiu petit, però això ens permet funcionar com una guerrilla. Ens movem despresa i podem adaptar-nos a les necessitats del moment amb molta facilitat. Enguany mantenim i augmentem l’oferta dels tallers, i com ja hem explicat, treballem un projecte tàndem amb l’escola la carpa, un projecte APS a l’escola Gornal i una incipient col·laboració amb diversitas.

Els tallers educatius

Aquest curs comencem a treballar amb la Naiara Garcia, graduada en disseny que és l’encarregada de portar a la pràctica la major part dels tallers i activitats del servei educatiu. A la programació actual mantenim els tallers: “Dibuixem la música, l’automatisme psíquic” en el que els infants aprenen com s’ho fa l’Eduard Arranz-bravo per pintar com pinta, “Grans idees petites escultures” basat en l’exposició d’Arranz-Bravo ‘Escultures’ i “Esprai, estencil, murs” que segueix sent un dels tallers d’èxit del nostre servei educatiu. Amb un treball sobre el post-grafiti entès com una continuïtat del treball de l’Eduard. Com a innovacions afegim a la nostra bateria de tallers “Equilibris, construccions i escultures” un taller basat en la peça de Fischli&Weiss ‘the way things go’ que no ens deixa indiferents. Per acabar aquest any hem dissenyat també “el gest performatiu i la màquina” un taller que veu de les experiències performatives de l’Eduard i ens endinsa en el significat de l’art d’acció.

 

Projecte Tàndem a la Carpa


Pel que fa a les relacions de llarga durada, el projecte estrella és, sens dubte, el Tàndem que hem establert amb l’escola La Carpa. Els passos són lents però segurs i la relació cada cop és més estreta més. Aquest curs és el tercer any de la col·laboració entre escola i fundació. Durant el primer any, vam realitzar un curs d’apropa’t a l’art que va acabar amb la peça ‘Rastres de grafit, per totes les aules a totes les taules’ que jo mateix vaig tenir el plaer de signar. L’escola
va quedar per sempre més intervinguda de textos que des de la seva materialitat ens empenyien tant a comprendre com a posar en dubte el model educatiu. Durant el segon any vam dedicar els nostres esforços a desenvolupar mètodes d’innovació pedagògica que permetessin un aprenentatge més efectiu a través de l’art.

El que vam fer va ser buscar models d’excel·lència i adaptar-los a les realitats i necessitats de l’escola la Carpa. Per tal de testar aquestes experiències vam dissenyar unes jornades d’intensificació; durant dues setmanes les classes van alterar el seu funcionament. El resultat va ser molt profitós doncs va afavorir un entorn de recerca únic. Si bé és cert que hi ha idees que van resultar errònies, a nivell global l’experiència va servir per proposar un nou model de visual i plàstica que va ser àmpliament acceptat per la comunitat de mestres de l’escola. Seguint aquestes demandes aquest any tenim l’encàrrec de dissenyar tota la programació, amb mètodes inclosos de l’assignatura de visual i plàstica a l’escola la carpa. A més a més s’afegeix una col·laboració amb EINA centre Universitari de Disseny i Art que utilitzaran l’escola com a entorn d’APS.

 

Projecte APS

Cal destacar també la relació i projecte d’APS amb l’escola Gornal. La relació entre escola I Fundació va començar fa 5 anys quan vam realitzar ja un projecte d’APS en el que pintàvem un mural sobre la violència de gènere. Fa un parell d’anys que l’escola ens va demanar que es repintés el mural de nou, ja que l’anterior estava molt deteriorat per la seva exposició al sol. Refer el mural ens va semblar pedagògicament poc atractiu i vam decidir dissenyar una nova proposta, recolzant-nos en l’actuació anterior. Per tal de desenvolupar el projecte, el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo es va reunir amb l’equip directiu de l’escola per tal de trobar la millor manera d’acarar el projecte. D’aquelles reunions va sortir una idea troncal: la comunitat gitana –majoritària a l’escola Gornal– entén segons quins comportaments o canvis com a pèrdua d’identitat.


Per tal de lluitar contra aquest model i poder oferir alternatives vam localitzar una membre de la comunitat que mantenia la seva arrel ètnica sense renunciar en l’avançament cap a societats on el gènere no sigui un element de desigualtat. Aquesta persona és la Nieves Heredia a la que des d’aquí agraïm la seva col·laboració. Es tractava doncs de dissenyar unes activitats destinades a mostrar als infants com la igualtat de gènere no és una pèrdua d’identitat. Tant per dissenyar els tallers com per dur-los a terme també vam comptar amb l’ajuda del coca German Jurado i el clown Oh Félix. Durant l’experiència-taller les nenes i nens -a través de transformar-se en clowns- establien una relació lliure amb la Nieves doncs prèviament havien passat per una sèrie d’exercicis d’alliberació.

El leitmotiv era que un pallasso o clown no té sexe, ni ètnia, és un clown, així tots els exercicis es van centrar en el cos, la intenció era eliminar en la mesura del possible tots els condicionants socioculturals que ens fan comprendre el món de la manera en què ho fem. El projecte recordem-ho, és mural i l’he inserit en un altre projecte propi: “the talking walls project”.
Un projecte que estic desenvolupant a diferents parts del territori i que faig amb col·laboració dels directors tècnics  Xavi Saucedo i Víctor Jiménez, l’enginyer en sistemes Gerard Castillo i la dissenyadora gràfica Gemma Villegas. Es tracta de barrejar la idea de mur i l’experiència sonora, generant murs que parlen. La inauguració serà aquest divendres dia 24 a les 10 h, l’escola Gornal. Carrer Carmen Amaya núm. 44 de l’Hospitalet del Llobregat.

Per acabar, des del servei educatiu ens agradaria parlar d’una relació que hem establert recentment i que sembla que serà llarga i profitosa. L’associació JAPI de l’Hospitalet es va posar en contacte amb nosaltres per tal que col·laboréssim amb el projecte diversitas de diversificació curricular. Alumnes de 3r i 4t de l’ESO surten dos dies a la setmana del centre educatiu per tal de fer un aprenentatge per projectes. En el nostre cas interessava que col·laboréssim en el projecte d’audiovisuals. És per això que hem desenvolupat un taller de 4 hores sobre el grafiti. La nostra intenció ha estat interessar-los quelcom molt proper a ells i de la qual cosa n’havien reflexionat poc i que ens porta a reflexions i coneixements interessants tant d’art contemporani com de plantejaments més clàssics.

En definitiva, el servei educatiu de la Fundació Arranz-Bravo es consolida i focalitza la seva activitat en les relacions de llarga duració i intensitat. Els projectes que realitzem estan dirigits a la comunitat educativa de l’Hospitalet del Llobregat i tenen com a punt en comú la recerca i la innovació pedagògica. A través de la nostra tasca volem trobar noves formes i formats que permetin a través de l’art contemporani enriquir la nostra societat.

Anuncis

Mirar la llum tocar les coses

22 nov.

Alejandro Palacín i Mònica Planes

El paisatge és una idea apresa. A occident ha costat molts anys arribar a concebre’l. És una relació subjectiva entre l’ésser humà i el medi en el que viu que s’estableix a través de la mirada. Els pagesos treballaven la terra, feien el paisatge, però com que hi eren immersos, en contacte, no el percebien. Perquè el paisatge fos possible, va caler separar-se’n i veure’l des de fora per poder contemplar-lo com objecte de plaer estètic.

Però la concepció del paisatge no només es forma a través de la mirada sinó també a través dels altres sentits, sobretot del tacte, del contacte amb la pell. Perquè encara que siguin invisibles, les condicions atmosfèriques són una part determinant a l’hora de percebre i concebre un paisatge. Entre aquestes condicions hi ha la llum: la llum et pot tocar però tu no la pots tocar a ella. I en el moment en que toca les coses, les coses existeixen, es fan visibles. En canvi, la llum sense objecte és invisible, com a l’univers. Pot il·luminar-ho tot menys a ella mateixa.

 

L’Aïda fa visible la llum. Utilitza diferents medis i estratègies per relacionar-s’hi i registrar com aquesta entra en contacte amb els cossos per tal de materialitzar-la. Captura l’atmosfera de llocs i de moments concrets a partir de donar cos a tots aquells elements intangibles i passatgers que conformen els entorns. No la produeix ni la reprodueix, la registra. Vivim tancats en construccions que ens aïllen de l’exterior: de la temperatura, del soroll, dels altres… però la llum es filtra en aquests espais i els modifica. El terra de casa o les cortines, per exemple, al llarg del dia són de mil colors diferents a mesura que la llum els toca. La llum, però, no només modifica el color sinó que amb el pas del temps, també transforma els materials, provocant marques i senyals de diferents tonalitats.

 

Per percebre aquesta mena d’incisions infralleus cal ser allà, conviure-hi. És per això que per a l’Aïda casa seva és una localització essencial per al desenvolupament de les seves pràctiques. És allà on, immersa en el dia a dia, va registrant aquestes modificacions que nota com una activitat més de la seva quotidianitat. Com si coporoduís totes les obres amb el temps, la seva part consisteix bàsicament en contemplar: contemplar com una forma d’afecció davant el que mira i sentir com un forma de conèixer. Com el paper fotosensible dins de la càmera, l’Aïda es predisposa i s’exposa a captar i absorbir tot allò que l’envolta. Es per aquesta raó que, encara que l’escenari habitual sigui la casa, de cara a la seva investigació, contraposa l’espai quotidià a paratges inòspits i salvatges com l’Antàrtida o el desert d’Atacama en els que el cos només pot ser allò que sent i es deixa afectar.

Això és el que podem veure en les darreres peces que presenta per a aquesta exposició. Corbant el mateix paper amb el que ja havia treballat per a les estampes, ara produeix espais tancats en forma de cilindres i ovals que concentren la llum i el color creant entorns propers al camp de visió humà. D’aquesta manera, no només envolta la llum sinó que també ens envolta a nosaltres amb ella. És així com l’Aïda Andrés ens deixa entrar en els seus paisatges convertint-nos en subjectes afectats pels entorns que crea, i ens fa veure l’interior de la Fundació Arranz Bravo tintada dels seus colors.

 

Let me die alone but please film it per Jordi Antas

19 set.

FUNDACIÓ ARRANZ BRAVO
Let me die alone but please film it

Marc Badia & Jan Monclús
28 de setembre 2017

FUNDACIÓ ARRANZ BRAVO

Let me die alone but record it please

Marc Badia & Jan Monclús

28 de septembre 2017

Let me die alone but record it please, es el proyecto expositivo que Marc Badia (Barcelona, 1984) y Jan Monclús (Lleida, 1987) presentan, de manera conjunta y en diálogo cruzado, en la Fundación Arranz Bravo dentro del programa Gallery Weekend de Barcelona 2017.

En este sentido, Let me die alone but record it please explora la similitudes entre el binomio éxito-fracaso y el concepto de absurdo o “hacer a pesar de”. Una combinación ue permite entender y aproximarnos a ciertos intereses disfuncionales que comparten los dos artistas como son el error, el fallo, la broma o el reto absurdo. Es decir, una puesta en crisis que prioriza la anticipación dramática, la búsqueda de otro tipo de anhelo esperanzador, o la persecución de fantasías irracionales, por encima de aspectos más categóricos como el razonamiento o el peso convencional de nuestra sociedad, dando lugar a momentos únicos que se liberan y se desarrollan desde una posición descentrada, imprevista y desasosegada.

De este modo, la propuesta parte del primer fail grabado por una cámara de video que se remonta al año 1912. Se trata de la filmación en que el austriaco Franz Reichelt (1878-1912) quiso probar su diseño de paracaídas saltando desde lo alto de la Torre Eiffel. En las imágenes de la película podemos ver a Reichelt en el momento previo al salto y como este cae en picado produciendo su muerte instantánea. Una acción que ha pasado a la historia, más como un símbolo de estupidez que como un sacrificio al progreso tecnológico, y recordado como una acción desproporcionada.

Let me die alone but record it please, título compuesto por una frase sencilla, de bajo relieve, a medio camino entre lo marginal y lo heroico, plantea una dialéctica centrada en la pintura expandida mediante la confección de un relato escrito a cuatro manos. Una reflexión que toma protagonismo desde un discurso meta-pictórico surgido a partir de una encrucijada de roles: de una banda la figura del loser, entendido como un ente disfuncional que prioriza el ideal improductivo a la normalización instalada, de la otra, el entusiasta, que opera desde un carácter más propio del deseo y la exaltación. Dos posicionamientos reunidos en un ejercicio de intensidad máxima, bajo multitud de micro-historias que mezclan realidad y ficción, así como otras reflexiones y preocupaciones sobre las expectativas e incertidumbres del artista joven.

Citando el último verso de “El Inmaduro” de Antonio Vilar […] la gran muerte de vivir de una sola forma […] nos conduce, mediante una frase sencilla pero de profundo calado, a un lugar a medio camino entre lo pedestre y lo estético, con efectos de humor, desconcierto, y fantasía; algo parecido pasa con Cosimo, el personaje principal de la novela “El barón rampante” de Italo Calvino que permanece fiel a sus principios en su propósito de no bajar nunca de los árboles. De un modo parecido, Badia y Monclús abordan y magnifican -desde la fidelidad que mantienen en su manera de entender la práctica artística- la experiencia cotidiana mediante una reflexión sobre lo pictórico, a través de la utilización de recursos como la parodia o el humor. Algo que, ya sea a través de las resinas de uno, las pinturas expandidas de otro, o los objetos escultóricos realizados entre los dos, generan una suerte de activismo inútil e ineficaz capaz de repensar la condición de la pintura figurativa des del cuestionamiento del propio medio, así como de repensar la condición del artista en la actualidad.

Ambos relatos -y ambos artistas- son capaces de expresar una excitación, tan perturbadora como deshonesta, sobre la incansable búsqueda de una verdad “superior” a partir de acontecimientos que involucran grandes dosis de artificio absurdo e improductivo que, en algunos casos va más allá de los límites físicos. Bajo estas premisas, Marc Badia toma como punto de partida las conexiones que se establecen entre la historia de la pintura tradicional y la estética contemporánea para trasladarlo posteriormente a la decodificación de la imagen actual. Centrado especialmente en la pintura expandida, su obra reciente se encamina hacia recursos más instalativos en que la pintura, la música y el objeto devienen elemento   para sus relatos a base de la propia seducción de los objetos. Por su lado, Jan Monclús analiza las posibilidades de la pintura desde un interés por lo juegos referenciales, y una marcada inclinación hacia el accidente en el proceso creativo, algo que confluye en investigar nuevas formas de abordar la pintura figurativa. El error como punto de partida implica un desarrollo de toda una serie de gestas absurdas eimproductivas que invita a cuestionar el propio acto y medio pictórico.

En definitiva, Let me die alone but record it please plantea un análisis de ficciones, lecturas simbólicas, y usos coloquiales que, desde una óptica radical y desacomplejada ponen de manifiesto -a grandes rasgos- una puesta en escena compleja aunque excitante, sobre la gestión de la incertidumbre en el devenir de nuestra sociedad actual desde dos vertientes: por un lado el ensayo a modo de relatos sobre la condición humana y sus debilidades y, por otra, la exaltación de lo insólito y extraordinario ante una actitud irónica delante del acto fallido.

 

Jordi Antas

 

 

Arranz-Bravo 75/75. Un assaig de crítica expandida.

24 gen.

75 aniversari Arranz-Bravo

Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75 aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. 75 personalitats del món de la cultura i de la societat civil han estat convidats a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hi hem proposat una selecció de 75 peces, formada per a 59 obres inèdites de l’Arranz-Bravo, 6 objectes de la seva col·lecció personal i 10 obres provinents del fons de la fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics de l’Arranz-Bravo hi estan representats. Les 75 obres amb les seves 75 interpretacions seran exposades a la seu de la fundació -que inaugurarem el 9 de febrer, amb un sopar creatiu a mans de Forever Blowing Bubbles-, i recollides en una edició especial feta per a l’ocasió.

Aquest és un projecte que va més enllà de l’homenatge. Des de la fundació Arranz-Bravo ens prenem l’efemèride no com a finalitat, sinó com a mitjà per a seguir treballant en les nostresconviccions fundacionals. Una d’elles, potser la principal, no és altra que la de la comunicació artística. Considerem que massa sovint l’art contemporani viu d’esquenes a la societat. La ciutadania trepitxa a penes els espais d’art, que adressen la seva activitat als sospitosos habituals del sector. Fins i tot molts protagonistes de la cultura -poetes, escriptors, pensadors- no se senten interpel·lats per l’art dels nostres dies. L’exposició Arranz-Bravo 75/75 és una nova temptativa per a mirar de capgirar aquesta realitat.

I ho hem intentat inspirats en la fòrmula que el crític d’art canadenc Stephen Wright anomena Art a escala 1:1. La institució es posa a la mateixa latitud de l’espectador, el qual per la seva participació activa, ja no és espectador, si no usuari (usership). El canvi d’escala implica també un canvi de metodologia de treball. És el que Wright anomena UIY (Use it Your Self). Així, a Arranz-Bravo 75/75 és l’usuari el protagonista en l’elaboració del relat expositiu. Des de la fundació fa temps que estem intentant aplicar aquest canvi de praxis museística -més propera, més participativa-, que d’altra banda creiem que és reflex del que està passant en altres esferes de la societat: en l’economia, en el pensament, en la política, i esclar, també, en l’art, en la seva responsabilitat humanitzadora i transmissora de coneixement.

És per tot aquest convenciment que considerem aquesta exposició com un assaig de crítica expandida. L’art no només el fa l’artista. L’art és una extraordinària afirmació de col·lectivitat. Hi ha molta veritat també en la mirada verge de l’infant, en la intel·ligència espacial de l’arquitecte, en la sensibilitat del poeta, en la frescor del pintor emergent, en la sofisticació del consagrat, en l’espontaneïtat naïf del pintor amateur, en la senectud del retirat, en la curiositat de l’estudiant, en el compromís de l’associassonista, en la fe del col·leccionista, en la confiança del governant, en la lleialtat del seguidor ras de la fundació.

L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz-Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Lluis Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (Pepe Corredor-Matheos); L’esbogerrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluis Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés, Beth Galí), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); La creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de l’Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; L’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nordamericans vinculats a la galeria Franklin Bowles de Sant Francisco i Nova York; La connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Silvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jessica Jacques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González, Lluis Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez); i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els més joves artistes (Marcel Rubio, Raul Paez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz, Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo, Roser Massip); I finalment, l’estret vincle amb la ciutat de L’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la fundació, amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

Com a assaig de crítica expandida que és, tots els interessats en exercir el seu ull crític estan convidats a la fundació Arranz-Bravo a interpretar in situ l’obra que més els saccegi, fins la clausura de la mostra, el 23 d’abril.

#Obradelmes : Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat

17 nov.

Bernat Puigdollers entrevista a Eduard Arranz-Bravo per la revista digital Núvol. Un repàs minuciós de la seva persona però sobretot, de la seva obra. L’obra del mes que des de fa un temps us venim presentant, avui es conforma de petits fragments pictòrics. Extractes d’obres més conegudes on podreu descobrir, en paraules d’Eduard Arranz-Bravo, quelcom més personal.  Comença així:

Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat”

[…]

Bernat Puidollers: És també els anys en què comences a col·laborar amb escriptors com en Francesc Parcerisas…

Eduard Arranz-Bravo: Amb en Francesc hem fet molts llibres. Des de l’any 1964 fins no fa massa que vam fer un llibre conjunt amb gravats des de la Fundació Arranz-Bravo. Hem fet llibres de bibliòfil molt bonics.

B.P.: Com comença aquesta relació?

E.A.B.: Ens vam conèixer de molt joves a través dels germans Sobrer. L’un era pintor i l’altre poeta. Els coneixia molt i, a través d’ells, vaig entrar en contacte amb en Parcerisas, que era amic íntim del poeta. Vam fer tota una sèrie de treballs que han continuat fins ara. Sempre m’ha agradat col·laborar amb escriptors, pintors, cineastes…mil coses!

bernat-puidollers-arranz-bravo-foto-de-laisa-serch

Foto de Laia Serch per la Revista Núvol

B.P.: Per què aquest interès a col·laborar amb altres artistes?

E.A.B.: Perquè tot és enriquidor i per tant és positiu. A més sempre he volgut sortir de l’àmbit del quadre convencional de cavallet i taller. Per això he fet happenings, he pintat edificis, vestits… També faig molta escultura i, si me n’encarreguessin, faria molt més gravat. L’escultura i la pintura es ven molt a l’estranger però, en canvi, tenen menys interès per l’obra gràfica.

B.P.: Una altra obra en col·laboració és la fàbrica Tipel de Parets del Vallès. Com sorgeix un projecte d’aquesta mena?

E.A.B.: L’Isidor Prenafeta era company de classe a Belles Arts. Tot i que va deixar la carrera, va omplir el seu interès per l’art com a col·leccionista, especialment de la meva obra. Arran d’això ens va demanar, a en Rafael Bartolozzi i a mi, que li féssim un mural per a l’entrada de la fàbrica de Parets del Vallès. Un muralet de quatre metres… La nostra proposta va ser pintar tota la fàbrica. Va ser una gran experiència i una gran oportunitat. La sort de trobar una persona prou boja per tirar-ho endavant. Un altre fabricant no ho hagués fet mai això. Avui en dia aquests personatges no els veig a Catalunya.

Fàbrica-Tipel-Parets-del-Vallès-jpg-1024x768.jpg

Mural d’Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi a la fàbrica Tipel de Parets del Vallès – 1968

Tot això anava lligat als moviments joves de què et parlava abans. Va ser una cosa insòlita en aquell moment i va tenir molt de ressò. Fins i tot la xemeneia havia de ser erèctil, s’havia d’aixecar amb el fum, encara que finalment per motius tècnics no va poder ser. Ho vam pintar absolutament tot. Totes les parets i, fins i tot, —això molta gent no ho sap— vam pintar les màquines de l’interior de la fàbrica. Va ser una experiència molt bonica. Continua llegint

%d bloggers like this: