Veredicte del PREMI d’ARTS VISUALS FAB’16

1 jul
Aída Andres. Tomar el pulso al mundo en lineo arecta imaginaria

Aída Andres. Tomar el pulso al mundo en lineo arecta imaginaria

[CATALA]

Reunits a L’Hospitalet de Llobregat, el jurat de la IV edició del premi Arts Visuals Arranz Bravo, format pels artistes Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, i el director artístic de la fundació, Albert Mercadé, han acordat per unanimat atorgar el primer premi a l’artista Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). El premi constarà d’una exposició individual a la fundació Arranz-Bravo durant l’any 2017, amb catàleg, producció i comissariat, així com una obra original d’Eduard Arranz-Bravo. Com a artistes finalistes, el jurat ha seleccionat els artistes Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Páez i Victor Roig. Als finalistes, se’ls premiarà amb un gravat original d’Eduard Arranz-Bravo.

 

La direcció, els membres del patronat de la FAB i els membres del jurat agraeixen la participació dels 85 artistes que han concorregut al premi, i volen fer constar l’alt nivell general d’aquesta quarta edició del certamen.
——

[CASTELLANO]

Reunidos en Hospitalet de Llobregat (Barcelona), el jurado de la IV edición del Premio Artes Visuales Arranz Bravo, formado por los artistas Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, y el director de la Fundación, Albert Mercadé han acordado, por unanimidad, otorgar el primer premio a la artista Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). El premio será una exposición individual en la fundación Arranz-Bravo durante el 2017, con catálogo, producción y comisariado, así como una obra original d’Eduard Arranz-Bravo. Como artistas finalistas, el jurado ha seleccionado a  Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Páez y Victor Roig. A los finalistas se les premiará con un grabado original de Eduard Arranz-Bravo.

 

La dirección, los miembros del patronato de la FAB y los miembros del jurado agradecen la participación de los 85 artistas que han participado en el premio, y quieren hacer constar el alto nivel de los participantes en esta cuarta edición del certamen.

 

——-

[ENGLISH]

Last week, the jury of the Visual Art Arranz Bravo Award assembled in Hospitalet de Llobregat (Barcelona). It was formed by the artists Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, and the director of the Foundation, Albert Mercadé. They decided unanimously to give the first prize to the artist Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). The award will consist a solo exhibition at the Arranz-Bravo Foundation during the 2017 season, and the publication of a catalog. as well as an original work by Eduard Arranz-Bravo. The jury has selected as finalists artists:  Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Paez Victor i Roig. The finalists will be rewarded with an original print by Eduard Arranz-Bravo.

Management, board members of the FAB and the jury appreciate the 85 artists who participated in the prize and want to note the high level of the participants in this fourth edition.

 

Stronghold de Carlos Valverde

7 jun

 

Captura de pantalla 2016-06-07 a les 12.49.12

Stronghold (fortalesa) és el nom del darrer projecte de Carlos Valverde (Cáceres, 1987), realitzat en coproducció entre la Fundació Arranz Bravo, l’espai d’art Homesession del Poble-sec i l’escola Sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet. Valverde ha elaborat tres grans fortaleses en tres indrets diferents, que l’espectador està convidat a descobrir.  Per a participar en el projecte l’artista convida als usuaris de la fundació Arranz-Bravo a inscriure’s a l’equip de la fundació i seguir les seves instruccions: black.stronghold@carlos-valverde.com

L’obra de Valverde no és per ser contemplada. És per ser viscuda i experimentada. L’espectador no se situa davant l’obra, sino que penetra al seu interior i en forma part. Stronghold necessitarà de l’ajuda del públic per a ser completat, descobrint els camins ocults i les experiències ignotes que s’amaguen darrera del projecte. Una metàfora que planteja l’art com una estructura de defensa davant la vida. Cada una de les decisions i accions que l’espectador desenvolupi a l’interior de la fortalesa farà avançar o retrocedir en el seu objectiu: trobar allò que s’amaga al final del camí.

El tret de sortida de Stronghold serà el proper dia 10 de juny a les 11h, acabant l’activitat amb un dinar a les 14h a la Fundació Arranz Bravo: el banquet Stronghold comissariat pel col·lectiu Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda).
Comissariat: Artur Muñoz i Albert Mercadé

Dates: 10 de juny– 24 de setembre de 2016 (fins 17 de juny Sant Jaume de la Fep i Homesession)
Inauguració: Divendres 10 de juny a les 14h (Fundació Arranz Bravo)

Fundació Arranz Bravo:
Dimarts a dissabte: 17h -20h. Diumenges: 11 – 14 h
Avinguda Tarradellas, 44. L’Hospitalet de Llobregat. Centre Cultural Tecla Sala (M: L1, La Torrassa)

Homession:
visita amb cita prévia fins el 17 de juny: info@homesession.org
Carrer de la creu dels Molers, 15. Barcelona. M: L3,PobleSec

Horaris Sant Jaume de la Fep:
De dv 10 juny a divendres 17 de juny. de 8 a 13:30 i de 15h a 20h (excepte dv fins 18h)
Carrer Satiago Apòstol 36-40, L’Hospitalet. M: L1, Torrassa/Santa Eulàlia

 

 

L’escriptor i la ballarina

18 abr

Els darrers anys de la dècada dels seixanta són especialment significatius per a Arranz Bravo, la seva obra, i per a tota una generació. Són anys d’efervescència i de canvis socials. Comença a gestar-se el moviment hippy i a Espanya, en plena dictadura franquista, s’inicien moviments de canvi amb esperances de llibertat. Tot un sentiment comú que, a França, acabaria cristal·litzant amb el maig del 68, uns fets que influenciarien a les noves generacions de joves d’arreu del món.

Arranz Bravo ingressà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona l’any 1959. Hi trobà un ambient creatiu i uns mètodes pedagògics molt lligats al passat. Però també coincidí amb alguns dels qui, amb els anys, acabarien sent pintors rellevants de la seva generació: Francesc Artigau, Gerard Sala, Serra de Rivera, Robert Llimós, Gonçal Sobré, Pere Puiggros o Rafael Bartolozzi.

Aquests noms també són alguns dels protagonistes de tot un seguit d’iniciatives artístiques desenvolupades durant aquests primers anys: exposicions, llibres… Cal
destacar-ne, sobretot, l’exposició Nuevas expresiones, celebrada a la Sala Gaspar l’any 1966, on compartí espai amb els autors de L’escriptor i la ballarina. Són també els anys dels primers reconeixements públics: guanya el premi Ynglada Guillot i comença a exposar en solitari.Escriptor i ballarina

Per altra banda, la Sala Gaspar aposta en ferm per aquesta nova generació i els proposa reptes constants: edició de gravats, llibres, exposicions… És precisament durant aquests anys, i concretament el mateix any 1967, que l’obra d’Arranz Bravo experimenta un canvi dràstic. Són els anys de definició d’un estil propi. I és precisament en aquest context d’efervescència creativa que neix aquesta obra. Animats per la mostra Mes-Plec, celebrada el 28 d’octubre de 1967 i promoguda per la Sala Gaspar, conviden al poeta Francesc Parserisas a redactar el text del catàleg.

S’havien conegut a través del pintor Gonçal Sobré, una amistat comuna, i iniciaven així tot un seguit de col·laboracions artístic-literàries molt interessants d’entre les quals cal destacar, per exemple, Granollers Fulla Baixa, editada l’any 1973 per la mateixa Sala Gaspar o bé La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner.

De seguida, doncs, s’establí una estreta relació d’amistat. No és estrany, per tant, que decidissin regalar aquest quadríptic a Francesc Parcerisas en motiu del seu casament, el desembre d’aquell mateix 1967. El títol de l’obra, L’escriptor i la ballarina, ve donat per les circumstàncies i els destinataris de l’obra: Francesc Parcerisas, escriptor, i la seva dona, ballarina.

El conjunt, de quatre teles de 46 x 55 cm, el conformen quatre obres pintades per Rafael Bartolozzi, Arranz Bravo, Robert Llimós i Gerard Sala. Quatre artistes, quatre obres i una mateixa temàtica. Cada un d’ells presentà una obra singular i pròpia, d’acord amb el seu estil i el seu tarannà. Unes obres que funcionen juntes però que podrien ser exposades perfectament de manera individual. Obres independents però que tenen quelcom en comú degut, segurament, a una qüestió de pertànyer a una mateixa generació artística.

Escriptor i la ballarina Rafael BartolozziEscriptor i Ballarina Arranz BravoRafael Bartolozzi és qui presenta una versió més abstracta del tema. Es basa en el moviment, representat amb el blanc, i en contraposició dels colors més foscos i contundents de la figura de l’escriptor. Arranz Bravo, en canvi, representa de manera més evident, la figura de l’escriptor. Una visió transfigurada de l’acte d’escriure. Amb el full a l’alçada de la cara i amb la mà, en posició d’escriure, damunt la taula. Mentre unes cames en ple ball irrompen en el llenç.

Robert Llimós, en canvi, no representa explícitament ni a la ballarina ni a l’escriptor. Però els fa presents a través de les seves eines de treball: els peus (el cos) i la màquina d’escriure. Tot representat amb la contundència pròpia de Llimós durant aquests anys que es contraposa al caràcter eteri de les obres de Bartolozzi i Arranz Bravo. I, finalment, Gerard Sala, hi aporta una visió fosca i definida, allunyada del dinamisme de la resta d’obres del conjunt, a l’escriptor, de perfil en ple moment creatiu. Treballant amb la paleta de negres violetes i els blaus (que amb els anys s’acabaran imposant a la seva obra) trenca les tonalitats més clares de la resta de teles atorgant a l’obra dinamisme i contrast. Escriptor i ballarina Gerard Sala

Escriptor i ballarina Robert Llimós

Es tracta, doncs, d’una obra reflex d’una època de joventut, d’efervescència, d’inquietud. D’uns anys d’esperances, de primeres vegades, anys de disbauxa i de treball. Del reflex  de tota una època que condensa i sintetitza l’esperit de tota una generació.

Bernat Puigdollers

@bpuigdo

Altres PDF

El escritor y la bailarina [CAST]

The Writer and the Ballerina ANG

Dibuixar no és pintar

14 abr

Eduard Arranz-Bravo explica que fou un nen amb un llapis a les mans, que de ben petit sentia passió pel dibuix i que per a ell, dibuixar era un fet natural.

Explica també que malgrat l’ambient hiperacadèmic i sense cap aroma de llibertat de l’Escola de Belles Arts, va ser un estudiant aplicat perquè hi va aprendre que cal esforçar-se per aconseguir una cosa que després has de desfer: la visió realment important no és la que està fora, és la que tens a dins. Vivim una doble realitat, la que ens envolta i la nostra que és igual d’important. Fins i tot els somnis, que creen una realitat paral·lela, tenen a veure amb la realitat d’allò que hem viscut, la nostra realitat. I per tant, la creació és fruit del que un és, d’allò que veu i d’allò que imagina.

Arranz-Bravo dibuixa la seva visió de les coses amb un dibuix fresc, lliure, mogut per una viva curiositat vers tot el que l’envolta. És obsessivament treballador perquè conserva intacta la il·lusió per les coses com si fos la primera vegada que les fa. Els seus dibuixos tenen un element màgic fruit de la seva intuïció creadora però fruit també de l’aprenentatge i l’ofici.

Arranz-Bravo el dibuix en accióL’exposició Arranz-Bravo. El dibuix en acció mostra cinquanta anys de dibuixar en blanc i negre, perquè considera que la puresa del dibuix és en blanc i negre (com Ingres, Leonardo da Vinci o Holbein). Són cinquanta anys de recorregut fidel d’un dibuixant que no copia allò que veu, sinó que dibuixa en la mesura de la seva personalitat. Arranz-Bravo no fa esbossos, no utilitza el dibuix per desenvolupar un quadre, sinó que cal situar la seva obra com a dibuixant al mateix nivell que la seva obra pictòrica o escultòrica.

Sèrie Zahara amb Xavier Guardans El seu dibuix és de traç, d’un traç fi que sorgeix del blanc del paper omplint-lo de persones, de figures i retrats, de cossos en torsió, de mans, d’expressions i de mirades. Per a ell la mirada és la clau d’una persona i quasi sense voler, els seus retrats expressen la psicologia del retratat. Com a la sèrie Zahara de l’any 1983, quan amb el fotògraf Xavier Guardans van passar una setmana a Zahara de la Sierra, un petit poble andalús de la província de Cadis. Guardans fotografiava i Arranz-Bravo dibuixava aquells habitants marcats per una vida solcada als seus rostres. Dues tècniques per copsar una mateixa realitat que van exposar conjuntament a la Galeria Eude de Barcelona.

I si la mirada és un element recurrent en la seva obra, les mans també ho són. Què fóra d’un artista sense les mans? Per crear cal treballar amb les mans i potser per això estan indissolublement associades a les primers manifestacions artístiques de la humanitat: les pintures prehistòriques de la cova d’Altamira. Què movia a aquells homes a deixar l’empremta de la seva ma a les parets d’una cova? Per què és una imatge recorrent que es repeteix a altres coves? Com eren, què pensaven? Encara avui és un misteri que ens arriba com una cosa màgica. I és que les mans de l’artista amatent fent dansar el llapis damunt el paper, també és màgic.

Sèrie Roots Arranz-BravoAquest recorregut a través de cinquanta anys de dibuixar es clou amb la sèrie Roots [Arrels] de recent creació. Les arrels alimenten, ancoren a terra, fan créixer, florir i en definitiva, viure. És com si aquell nen que de ben petit sentia passió pel dibuix, rebrotés amb tota la força, gran i esplendorós. Obres de grans dimensions que paradoxalment semblen pintures, segueixen essent dibuixos, són l’anterior traç fi esdevingut gest i ens traslladen al concepte global de l’art. Representen un nou horitzó, l’amplitud i el misteri del qual permet noves lectures i replantejaments. I és que tot s’inicia en un dibuix. El dibuix es concepte, plantejament, com l’esquelet de tota obra que després s’elabora i s’enriqueix.

L’any 1968, quan només tenia 27 anys, Arranz-Bravo va rebre el prestigiós Premi Ynglada-Guillot de dibuix. Fou un any de plenitud, de consolidació i de nous horitzons oberts pel Maig del 68 a París. Des de llavors ha plogut molt però Eduard Arranz-Bravo segueix lluitant contra tot en pro d’una obra universal.

 

Perquè dibuixar no és pintar. És revolucionari.

 

Núria Poch

Directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró

Dibujar no es pintar[CAST]

Drawing is not painting[ENG]

Sculpture’s Corner amb els artistes convidats Miquel Gelabert i Albert Arribas

17 Feb
  • Inauguració Divendres 19 de febrer de 2016 a les 11:30.Plaça Europa   FGC Europa FiraSculpture's Corner

Per l’ Sculpture’s Corner d’aquest any s’han convidat a dos pintors, Miquel Gelabert i Albert Arribas, tots dos nascuts a Blanes (Girona), a realitzar dues escultures de gran format per la plaça d’Europa. Tots dos artistes han realitzat dues escultures de gran format amb un fort component pictòric.

Miquel Gelabert ha creat un totem de 4 metres d’alçada sobre un tronc de cedre que l’artista ha pintat acuradament pels laterals i bores de la fusta. El cedre és un arbre originari de Síria, motiu pel qual Gelabert ha volgut alçar un monument per la pau i l’esperança, un clam per a la fi del conflicte bèlic al bell mig de la plaça d’Europa. Per la seva banda, Albert Arribas, ha creat, sobre la plataforma de Sculpture’s Corner, un gran cub completament cobert de capes i pinzellades de pintura. És com si el pintor hagués esculpit un quadre de grans dimensions, en un repte pel que li han calgut més de 100 quilos de pintufabsculputre's Albert Mercadra. Una escultura d’una gran expressivitat que pretén encuriosir i atrapar les mirades del passejants de la plaça Europa.”

CASTELLANO Continua llegint

%d bloggers like this: