#Obradelmes : Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat

17 nov bernat-puidollers-arranz-bravo-foto-de-laisa-serch

Bernat Puigdollers entrevista a Eduard Arranz-Bravo per la revista digital Núvol. Un repàs minuciós de la seva persona però sobretot, de la seva obra. L’obra del mes que des de fa un temps us venim presentant, avui es conforma de petits fragments pictòrics. Extractes d’obres més conegudes on podreu descobrir, en paraules d’Eduard Arranz-Bravo, quelcom més personal.  Comença així:

Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat”

[…]

Bernat Puidollers: És també els anys en què comences a col·laborar amb escriptors com en Francesc Parcerisas…

Eduard Arranz-Bravo: Amb en Francesc hem fet molts llibres. Des de l’any 1964 fins no fa massa que vam fer un llibre conjunt amb gravats des de la Fundació Arranz-Bravo. Hem fet llibres de bibliòfil molt bonics.

B.P.: Com comença aquesta relació?

E.A.B.: Ens vam conèixer de molt joves a través dels germans Sobrer. L’un era pintor i l’altre poeta. Els coneixia molt i, a través d’ells, vaig entrar en contacte amb en Parcerisas, que era amic íntim del poeta. Vam fer tota una sèrie de treballs que han continuat fins ara. Sempre m’ha agradat col·laborar amb escriptors, pintors, cineastes…mil coses!

bernat-puidollers-arranz-bravo-foto-de-laisa-serch

Foto de Laia Serch per la Revista Núvol

B.P.: Per què aquest interès a col·laborar amb altres artistes?

E.A.B.: Perquè tot és enriquidor i per tant és positiu. A més sempre he volgut sortir de l’àmbit del quadre convencional de cavallet i taller. Per això he fet happenings, he pintat edificis, vestits… També faig molta escultura i, si me n’encarreguessin, faria molt més gravat. L’escultura i la pintura es ven molt a l’estranger però, en canvi, tenen menys interès per l’obra gràfica.

B.P.: Una altra obra en col·laboració és la fàbrica Tipel de Parets del Vallès. Com sorgeix un projecte d’aquesta mena?

E.A.B.: L’Isidor Prenafeta era company de classe a Belles Arts. Tot i que va deixar la carrera, va omplir el seu interès per l’art com a col·leccionista, especialment de la meva obra. Arran d’això ens va demanar, a en Rafael Bartolozzi i a mi, que li féssim un mural per a l’entrada de la fàbrica de Parets del Vallès. Un muralet de quatre metres… La nostra proposta va ser pintar tota la fàbrica. Va ser una gran experiència i una gran oportunitat. La sort de trobar una persona prou boja per tirar-ho endavant. Un altre fabricant no ho hagués fet mai això. Avui en dia aquests personatges no els veig a Catalunya.

Fàbrica-Tipel-Parets-del-Vallès-jpg-1024x768.jpg

Mural d’Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi a la fàbrica Tipel de Parets del Vallès – 1968

Tot això anava lligat als moviments joves de què et parlava abans. Va ser una cosa insòlita en aquell moment i va tenir molt de ressò. Fins i tot la xemeneia havia de ser erèctil, s’havia d’aixecar amb el fum, encara que finalment per motius tècnics no va poder ser. Ho vam pintar absolutament tot. Totes les parets i, fins i tot, —això molta gent no ho sap— vam pintar les màquines de l’interior de la fàbrica. Va ser una experiència molt bonica. Continua llegint

“El llenguatge ens ensenya a entendre el món” per Bernat Puigdollers

24 oct

L’escola La Carpa de L’Hospitalet participa en una proposta educativa de l’artista Artur Muñoz.

“El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas, había que señalarlas con el dedo.” Gabriel García Márquez

Paraules. Rastres de grafit per totes les aules a totes les taules. Artur Muñoz Hospitalet

Les Lletres entren a l’escola. Rastres de grafit per totes les aules a totes les taules. Artur Muñoz Hospitalet

 

El llenguatge ens ensenya a entendre el món. Les paraules concreten i centren la naturalesa etèria i indefinida de les coses. Arribem al món ben buits per omplir-nos de tot. No en sabem absolutament res i ho acceptem sense angoixa. Tot ens sembla nou. Ens deixem endur pel lent fluir del viure. Ens servim del gest i el so per dir el saber de l’experiència, el coneixement del tacte, de la mirada, l’olor i el gust. Ens afanyem a conèixer, a reconèixer, a endinsar-nos en l’enigma infinit, ocult en cada cosa, en cada gest, en cada moment. Amarar-nos de tot i omplir-nos de tot amb l’experiència de cada dia. Omplir-nos avessar per procurar explicar allò que creiem comprendre. Ens expressem sense saber com fer-ho amb una espontània necessitat: dir per ser. A poc a poc, aprenem a articular amb un llenguatge après intuïtivament les primeres paraules. Se’ns obre davant els ulls un nou món d’infinites possibilitats. Però caiem en el parany. Ningú ens ho havia dit en néixer: el llenguatge ens eixampla però alhora ens oprimeix. El nostre món pren forma però perd profunditat.

Arribats aquí se’ns fan present —és gairebé impossible no fer-ho— la ja cèlebre frase de Ludwig Wittgenstein: “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. El llenguatge concreta, fixa i completa el coneixement de la realitat. Com més ampli és el nostre lèxic més àmplia és la nostra concepció del món.

Des de ben petits ens ensenyen com hem d’obrar. De quina manera hem de percebre la realitat. Primer a casa, acompanyats dels nostres pares, després a l’escola. Ens ordenen i defineixen tot allò que havíem ordenat i definit. El paper de l’escola és, doncs, fonamental. Condiciona l’esdevenir de la nostra existència. Ens dóna les eines que ens permeten ser partícips del joc de la vida. Jugant aprenem a viure.

És evident i lloable la tasca que els professors duen a terme cada dia a les escoles. Tanmateix caldria aturar-se a pensar en el programa educatiu impartit a les aules. Què hi vénen a fer els nens a les aules? Realment els són útils per a la vida real els coneixements que hi adquireixen? Els mètodes pedagògics són els indicats per fer aflorar tot el seu potencial? La jerarquia entre les diferents branques del coneixement és adequada? El llistat de preguntes és llarg i el debat infinit. No cal respondre, encara. Tan sols cal reflexionar-hi, qüestionar, qüestionar-se.

He tingut l’oportunitat de conversar llargament amb Artur Muñoz, ideòleg i artífex de les accions desenvolupades a l’escola La Carpa de l’Hospitalet. La seva sensibilitat pels temes artístics —és a dir per allò més subtil i essencial de la vida— conjuminada amb el seu interès per l’educació i la pedagogia l’han dut a reflexionar a bastament sobre el paper de les arts en el procés educatiu i formatiu. No hem d’oblidar que Muñoz també és artista i que un artista no deixa mai d’aprendre, de créixer, de preguntar-se i interpel·lar l’inconegut.

Apropa't a l'art. Fundació arranz-Bravo. Artur Muñoz

Per altra banda, fa anys que dirigeix el servei educatiu de la Fundació Arranz Bravo. L’acompanya en aquesta aventura l’historiador i crític d’art Albert Mercadé, director de la Fundació. Conscients de les mancances que pateix l’ensenyament artístic i l’educació de la sensibilitat estètica a les escoles van engegar el projecte Apropa’t a l’art. Es tracta d’un programa educatiu singular. Vol incidir directament en els punts més sensibles i vitals del sistema educatiu actual i conscienciar el professorat. D’aquesta manera procuren que l’impacte del projecte no es limiti tan sols a una sola generació d’alumnes.

Aquesta és una de les virtuts del projecte que veu l’art com un camí a través del qual endinsar-se a la descoberta del món, una via de civilització i educació molt més útil del que sovint es presumeix. Es tracta d’un projecte molt ambiciós i que, com la majoria de coses que valen la pena, necessita temps. És una carrera de fons. No en veurem els resultats reals fins anys a venir. Tanmateix, la resposta rebuda i els símptomes observats, anuncien bons auguris. El temps ens donarà la raó.

PRELUDI A L’OBRA D’ARTUR MUÑOZ

“Lo indecible me será dado solamente a través del lenguaje.” Clarice Lispector

Fa un moment em referia a les llargues converses mantingudes amb l’artista al llarg, durant i després del procés de gestació d’aquest projecte. Parant-m’hi a pensar, m’adono que, segurament, «per què?» és la frase més repetida durant els nostres interminables—però no per això menys interessants i constructius— dinars amb conversa. I és que, Artur Muñoz, seguint la màxima d’Artaud, no deixa d’encendre’s amb preguntes. S’ho qüestiona absolutament tot.

Però sempre amb l’espurna de la curiositat brillant als ulls. Té alguna cosa d’infant extasiat que el fa estar alerta a tot el que l’envolta. Però si bé és actiu i nerviós, quan crea, s’asserena. La seva obra és una obra de silencis eloqüents, allunyada d’estridències, precisament per propiciar la reflexió. Com deia Leonardo da Vinci, si grida nonè vera scienza. Tot és a l’indret on ha de ser, calculadament mil·limetrat. Tanmateix no resulta freda ni tampoc concreta. La seva obra evoca més que no afirma. Treballa just al límit on tot es concreta i tot es dispersa.

PARAULES QUE GOTEGEN SOBRE ELS NOSTRES CAPS. Rastres de Grafit per a totes les aules a totes les taules

Avesat a treballar reflexionant sobre el paper del llenguatge en l’art contemporani, estudia com el llenguatge pot interaccionar i influir en la seva percepció. Defensa que es pot complementar i explicaruna peça sense anul·lar l’experiència estètica. És per això que ha escollit el llenguatge, la lletra, la paraula escrita, com a vehicle de totes les experiències que ha proposat per a l’escola “La Carpa”. Acció, art, coneixement, grafia i llenguatge es fusionen en una reflexió de fets sobre l’escola i el seu paper, sobre el llenguatge i l’art, sobre el nostre món i el món de les idees. Muñoz vol transmetre el seu esperit generador de preguntes als alumnes de l’escola. No en va ha col·locat les seves obres als corredors, damunt les portes, als murs que delimiten les escales. És alhora un cant i un crit. Per una banda enalteix les virtuts de l’escola i el procés d’aprenentatge però per l’altra crida i acusa, sense concessions.

L’artista aplica amb aquestes intervencions algunes de les vessants més meravelloses i fonamentals del fet artístic: el caràcter qüestionador i el civilitzador. L’art ens obliga a pensar, a reflexionar, a preguntar-nos per allò que no sabem respondre i alhora ens ajuda a ser a millors. Ens ajuda a entendre el món, a comprendre’ns també a nosaltres, a ordenar i a ordenar-nos, de la mateixa manera que les paraules ens permeten ordenar i comprendre el nostre món. Artur Muñoz ha comprès l’estranya similitud que l’art comparteix amb la pròpia vida

És conscient que l’art —al cap i a la fi una via de coneixement— ens dóna ales per a ser lliures. I és conscient també que l’escola no sempre és un bon cel per aprendre volar.

RASTRES DE GRAFIT PER TOTES LES AULES A TOTES LES TAULES

Paraules. Rastres de grafit per totes les aules a totes les taules. Artur Muñoz Hospitalet

L’aprenentatge de l’home acostuma a passar per tres etapes. En la primera aprèn les respostes correctes. En la segona, a fer preguntes. En la tercera i última, quines preguntes val realment la pena plantejar.

La vida és aprenentatge: aprenent madurem i madurant aprenem. Any rere any el nostre coneixement es complementa i es fa cada cop més complex. Des del balbotejar d’unes paraules fins l’elaboració de raonaments. Gradualment ascendim per la via del coneixement cap a la plenitud. De la mateixa manera, Artur Muñoz ens planteja amb les seves accions un camí gradual, acord amb el creixement dels alumnes de l’escola La Carpa. Un total de 581 alumnes han participat en un dels projectes més ambiciosos promoguts fins a dia d’avui pel servei educatiu de la Fundació Arranz Bravo. Muñoz ha identificat les necessitats pedagògiques de cada cicle i ha ideat les accions que ha trobat més adients per a satisfer-les.

No ha pretès realitzar una obra decorativa per embellir els espais de les escoles. Ha volgut anar més enllà. Seguint la línia de Santiago Sierra i altres artistes ha volgut implicar els alumnes en el procés creatiu i de realització de l’obra. Nou intervencions que els introdueixen al món i els alliberen el “jo”.
La paraula: element vehiculador de tota ensenyança. La paraula: element transversal de totes aquestes intervencions. Una paraula pot ser alhora una carícia i un cop de puny. De la mateixa manera,

Artur Muñoz ens amanyaga i ens trasbalsa. Ens fa reflexionar sobre la importància de l’educació de qualitat, i sobre la utilitat que podria tenir el fet artístic en el procés educatiu. No l’ensenyament entès com un moment d’esbarjo, com un joc. L’art és quelcom més que embrutar papers i tacar les bates. És molt més que embellir les aules i decorar passadissos. L’art ens ensenya a ser lliures, l’art ens qüestiona, l’art permet conèixer i conèixer-nos, l’art ens fa créixer. L’art ens permet creuar la frontera que ens limita i ens apropa al món ocult rere l’aparença del món. L’art a les escoles forma persones més lliures, més riques, més fortes, l’art els dóna eines per afrontar la vida. Només cal fer un pas, creure fermament amb la força de l’art i la cultura, per aconseguir-ho. En serem capaços?

Bernat Puidgollers
Historiador i crític d’art 1

1 In the best days of art there were no art-critics.

Anna Dot i “I didn’t know i was collecting” de Francesc Ruiz

21 set
  1. Present

El cineasta italià Pier Paolo Pasolini va descriure en un text meravellós titulat “Observaciones sobre el plano-secuencia” (1967) una sèrie de paral·lelismes entre el temps present –la vida visquent-se ara- i el pla seqüència.

(…) la realidad vista y oída en su acaecer siempre es en tiempo presente. El tiempo del plano-secuencia, entendido como elemento esquemático y primordial del cine –o sea, como una subjetiva infinita- es, así, el presente.[i]

L’autor parla d’una subjectiva perquè és innegable que la mirada que percep cada pla seqüència pot veure només una única perspectiva de l’acció de la realitat en cada moment. Amb això, m’imagino que el temps esdevé l’eina d’edició de tot el que ha passat abans, la memòria limita els continguts de la narració que anirem elaborant i el contacte amb els altres ens permet afegir retalls de plans capturats des d’altres enfocs. D’aquesta manera, a vegades, aconseguim donar sentit a accions que, en percebre-les des del nostre angle únic, d’entrada enteníem poc. Tot i així, quan una acció pot ser explicada és perquè ja ha passat. De la mateixa manera, qualsevol vida, mentre s’estigui vivint, serà inexpressable, ens diu Pasolini.

(…) el lenguaje de nuestra vida (con el que nos expresamos, y al cual por lo tanto atribuimos la máxima importancia) es intraducible: un caos de posibilidades, una búsqueda de relaciones y significados sin solución de continuidad.[ii]

El present és intraduïble. Més o menys això és en el que penso el desembre de 2015 quan Francesc Ruíz Abad (en Fran, pels amics), artista de Calonge, i Albert Mercadé, el director artístic de la Fundació Arranz Bravo, em proposen escriure un text sobre la mostra que es farà de l’obra de’n Fran a l’espai expositiu fundat per l’artista Eduard Arranz Bravo a l’Hospitalet de Llobregat, la tardor d’aquest mateix any. Una mostra individual del treball de l’artista. Pensar en Pasolini i el seu text m’ajuda a entendre que el que anem a fer és un muntatge de representació dels seus processos de treball. Un muntatge que en cap cas pot presentar-se com a definitiu, com a única descripció possible de les seves pràctiques, ja que no estem parlant d’una acció passada i resolta, sinó d’una vida activa les accions futures de la qual són completament imprevisibles. Encara incògnites.

 This Was Forever Until Now. Francesc Ruiz

Projecte “This Was Forever Until Now” Francesc Ruiz

Mentre escric això en Fran és a Cuba.

O potser a Mèxic.

Potser està volant, ja, de tornada a Calonge.

  1. Les coses i les capses

En una visita al seu estudi de Calonge, en Fran em fa un recorregut per les seves obres, pels seus mètodes de treball, els seus espais, ritmes i trànsits. Allà surten algunes paraules en les quals l’artista troba el suport de la seva narració. O potser sóc jo, que en escoltar-lo, retinc als meus apunts uns mots concrets que m’ajuden a explicar-me a mi mateixa què és el que l’artista fa i a apuntalar les meves pròpies impressions.

COL.LECCIONAR

APRENDRE A PINTAR

SIMULAR DESCONEIXEMENT

SUBVERSIÓ

RARESA

PERSONATGES

HUMOR

LLIBRETES

CAPES

POST-IT

CAIXES

ACUMULACIÓ

VIATGE

DISFRESSES

MAPES

COSES

ANÈCDOTES

VIVÈNCIES

NUESA

TRASPÀS

FRONTERES

 

I anoto:

febrer 2016: un quadre estrany m’inquieta.

No era la primera vegada que em passava. L’obra de’n Fran ja m’havia inquietat abans, especialment quan va fer l’exposició “Elefants, sabates i paper”[iii]. Allà vaig fullejar per primera vegada les seves llibretes: publicacions de butxaca que penjaven del sostre amb pàgines en les quals personatges somrients, repetitius, anònims, habitaven l’entorn de paper rodejats del que semblaven notes quotidianes. Llibretes que podien ser agendes que podien ser diaris que podien ser blocs d’esbossos, que podien ser catàlegs. De fet, des d’aquell primer contacte amb l’obra de l’artista, han estat poques les vegades en què la paraula inquietud no s’ha passejat pel meu voltant, rodejant-me com un gat de mirada seductora i mai directa, mai transparent, un personatge estrany, fantasmagòric, de presència constant. Va ser encara millor quan vaig saber que, en certa manera, és una sensació buscada per l’artista, que en un moment donat d’aquella visita em va parlar del seu desig de fer imatges estranyes. La recerca de l’imatge més rara que pugui haver-hi. Desig que, per com l’anomena, per com el posa en paraules, em recorda al d’un altre cineasta, en aquest cas l’alemany Werner Herzog, parlant no pas de raresa, sinó de transparència.

In Bar Heliogàbal Francesc Ruiz Abad

In Bar Heliogàbal Francesc Ruiz Abad

It’s simply a fact: there are only a few images left.

When I look out here I see everything is cluttered up. There are hardly any images to be found. One has to dig deep down, like an archeologist; one has to search through this violated landscape to find something. Naturally, there is a risk involved, one that I wouldn’t avoid. I see only a few people who take risks in order to change this misery –the misery of having no images left, none that are adequate. We desperately need images, those images that are relevant and adequate to our level of civilization–ones that correspond to those deep inside ourselves.

(…)

And I would never complain that it’s sometimes difficult, that one has to -let’s say- climb 8000m up a high mountain to still get images that are clear and transparent. Here’s hardly anything possible. You therefore really have to search. I would even fly to Mars or to Saturn with the next rocket that I could board. (…) I would go anywhere.[vi]

 

No sé si la raresa que busca en Fran i la transparència de Herzog tenen alguna cosa en comú. Diria que més aviat són idees oposades però es relacionen perquè es basen en una percepció similar del que són les imatges. Mentre que Herzog ha dedicat la seva vida a córrer món buscant la puresa, la imatge nua, sense capes, la imatge incívica, neta de la manipulació humana –com si això fos possible-, en Fran també ha viatjat i segueix viatjant, movent-se d’un lloc a l’altre recollint tota mena de coses, col·leccionant-les, fent-los-hi fotos, dibuixant-les, guardant-les dins de capses que s’envien per correu, que pugen a avions, vaixells, furgonetes, camions, i que es traslladen a un altra banda fins que arriben a Calonge, havent creuat Europa o Àsia o l’oceà Atlàntic i que un dia, més tard, m’ensenya, com fragments de temps passats. Una imatge mai és nua, conté el testimoni ocular –subjectiu- d’algun fet. En Fran acumula una sèrie d’elements que es superposen sobre el llenç, com si aquest fos una capsa que guarda coses i, com diu Herzog, una ha de ser com una arqueòloga, però no perquè no hi hagi imatges sinó perquè n’estem rodejades i cal explorar les capes que es juxtaposen, cal intuir les profunditats, la multiplicació de presents sobre la tela, dins una capsa, entre les pàgines de les seves llibretes o en qualsevol de les col·leccions de l’artista.

En resum, podríem dir, que

ara mateix,

en aquests moments exactes,

en Fran viatja i recull.

Ves a saber què farà a la tardor.

Ves a saber què estarà fent quan aquest text acabi.

 

PD: Demanaré a en Fran una llibreta de les seves, de les que es fa per a ell mateix. Escriuré el text en les seves pàgines i així, potser, limitada pel mateix tamany del paper que s’emporta quan viatja, pel mateix pes, podré escriure alguna cosa sobre les coses que està fent. Alguna cosa que sigui només part d’alguna altra de les coses que està fent. Ara.

  1. Tornar

El diumenge 13 de març

torno a Calonge,

rebo una llibreta.

En una de les pàgines en Fran ha escrit:

A JOURNEY DOES NOT NEED REASONS. TU TÍO. BEFORE LONG, IT PROVES TO BE A SORT OF REASON ENOUGH IN ITSELF. ONE MAY, – MAYBE THINKS THAT ONE IS GOING TO MAKE EI A JOURNEY. BUT, FUCKING YET SOON IT IS THE JOURNEY THAT MAKES OR UNMAKES YOU, SOMETHING AND EVERY SINGLE PIECE OF IT.

Descarrega’t el text sencer.

  1. [i]       Pasolini, P. P. (1967). “Observaciones sobre el plano-secuencia”. A: Empirismo eretico (1977). Milà: Garzanti (Trad. Pinto, Raffaele)
  2. [ii]      íb.
  3. [iii]    L’exposició “Elefants, sabates i paper”, elaborada amb la col·laboració de Jordi Erra, va tenir lloc de forma simultània a L’Indiscret i a l’Heliogàbal, dos espais del barri de Gràcia, a Barcelona, el març de 2014.
  4. [iv]     1. Aquesta idea d’objecte híbrid ens ajuda a pensar la funció d’aquest catàleg que tens a les mans. 2. Si a la publicació hi ha els poemes de la Lali sobre les coses, m’agradaria que aquesta nota indiqués les pàgines on es troben aquests poemes.
  5. [v]       Seria possible que aquesta nota indiqués el número de pàgina on apareix la fotografia de l’obra “The Twilight Zone”?
  6. [vi]     Werner Herzog parlant a la pel·lícula Tokyo-Ga (1984), de Wim Wenders.

Carlos Valverde. Ser en l’espai.

20 set

 

 

El topos – es decir el espacio-lugar- parece algo importante y difícil de captar.

Aristòtil

 

El espacio, espacia

Martin Heidegger

[Carlos Valverde. Stronghold. Fundació Arranz-Bravo. Del 8 de juny al 25 de setembre 2016]

[Descarrega la versión en castellano]

Des de la presentació pública del projecte Adyton, l’any 2013, Carlos Valverde ha mostrat en diferents espais del circuit artístic barceloní la seves contundents propostes creatives que comuniquen, d’una manera inèdita i penetrant, una nova forma d’entendre i relacionar-se amb l’espai, l’escultura i el misteri de la creació artística. La seva obra ha sabut tocar la diana estètica del nostre temps, que demana l’assumpció de tres principis artístics: el relacional -vinculació a escala 1:1 amb el cos social; l’eròtica -diàleg dilatat amb el misteri de l’obra d’art; i finalment, espacial: l’experiència transitiva de l’espai -en el seu cas a través de l’escultura.

 

El projecte Stronghold (fortalesa), dut a terme entre la fundació Arranz-Bravo, l’espai Homesession del poble sec, i l’escola de sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet, l’hem d’entendre com la variant més ambiciosa dels principis rectors que guiaren el projecte Adyton de 2013. En aquell primer treball Valverde resolia l’equació social-eròtica-espacial convocant l’espectador en un espai des institucionalitzat del Poble Sec, al qual s’hi accedia només sota una codificada inscripció prèvia. Arribat al lloc expositiu, i desxifrats els codis pertinents, s’invitava el públic a recòrrer un laberint de trampes escultòriques i barreres estètiques per arribar a la descoberta del tresor artístic final, ben acorassat en la darrera càmera expositiva. Per a l’artista, el menys decisiu era la descoberta del tresor final. L’important era la triple transformació que experimentava l’usuari en el trànsit expositiu: en la relació activa amb l’obra; en l’esforç cognitiu per a des ocultar el misteri de la recompensa; i finalment, en el contacte performàtic amb l’espai -les escultures-fortalesa elaborades pel projecte.

 

A Stronghold Valverde amplia l’àmbit d’exploració espacial i relacional de l’obra d’art, obrint el seu projecte a tres espais distants en el territori: una escola i dos centres d’art. Tres indrets que amplien, al seu torn, la diversitat del públic que interacciona amb el projecte: agents artístics (fundació Arranz-Bravo), estudiants universitaris (espai Homesession) i alumnes de batxillerat (escola Sant Jaume de la Fep). A cadascun dels sectors, organitzats en els tres grups -vermell, negre i blau-, se’ls convida a participar en els tallers de construcció dels espais escultòrics que configuren el projecte. Com a Adyton, els espais a construir són fortaleses, i l’objectiu del treball col·lectiu és crear tot un seguit de topalls i trampes estructurals que dificultin la troballa dels codis i les claus que permetran obrir el tresor final, emplaçat a la fundació Arranz-Bravo. Així, el dia de la inauguració -que va tenir lloc el 10 de juny- cadascun dels grups van organitzar-se per atacar i defensar cadascuna de les tres fortaleses ideades, amb l’objectiu d’arribar a la càmera secreta final. Hi va haver grup vencedor -el vermell-, el qual va ser convidat a compartir un banquet Stronghold amb la resta del grups, en un acte lúdico festiu organitzat per Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda) al pati de la fundació Arranz-Bravo.

Continua llegint

Veredicte del PREMI d’ARTS VISUALS FAB’16

1 jul
Aída Andres. Tomar el pulso al mundo en lineo arecta imaginaria

Aída Andres. Tomar el pulso al mundo en lineo arecta imaginaria

[CATALA]

Reunits a L’Hospitalet de Llobregat, el jurat de la IV edició del premi Arts Visuals Arranz Bravo, format pels artistes Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, i el director artístic de la fundació, Albert Mercadé, han acordat per unanimat atorgar el primer premi a l’artista Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). El premi constarà d’una exposició individual a la fundació Arranz-Bravo durant l’any 2017, amb catàleg, producció i comissariat, així com una obra original d’Eduard Arranz-Bravo. Com a artistes finalistes, el jurat ha seleccionat els artistes Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Páez i Victor Roig. Als finalistes, se’ls premiarà amb un gravat original d’Eduard Arranz-Bravo.

 

La direcció, els membres del patronat de la FAB i els membres del jurat agraeixen la participació dels 85 artistes que han concorregut al premi, i volen fer constar l’alt nivell general d’aquesta quarta edició del certamen.
——

[CASTELLANO]

Reunidos en Hospitalet de Llobregat (Barcelona), el jurado de la IV edición del Premio Artes Visuales Arranz Bravo, formado por los artistas Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, y el director de la Fundación, Albert Mercadé han acordado, por unanimidad, otorgar el primer premio a la artista Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). El premio será una exposición individual en la fundación Arranz-Bravo durante el 2017, con catálogo, producción y comisariado, así como una obra original d’Eduard Arranz-Bravo. Como artistas finalistas, el jurado ha seleccionado a  Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Páez y Victor Roig. A los finalistas se les premiará con un grabado original de Eduard Arranz-Bravo.

 

La dirección, los miembros del patronato de la FAB y los miembros del jurado agradecen la participación de los 85 artistas que han participado en el premio, y quieren hacer constar el alto nivel de los participantes en esta cuarta edición del certamen.

 

——-

[ENGLISH]

Last week, the jury of the Visual Art Arranz Bravo Award assembled in Hospitalet de Llobregat (Barcelona). It was formed by the artists Bernat Daviu, Miquel Gelabert, Eduard Arranz-Bravo, and the director of the Foundation, Albert Mercadé. They decided unanimously to give the first prize to the artist Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985). The award will consist a solo exhibition at the Arranz-Bravo Foundation during the 2017 season, and the publication of a catalog. as well as an original work by Eduard Arranz-Bravo. The jury has selected as finalists artists:  Stella Rahola, Mònica Planes, Gerard Torres, Raul Paez Victor i Roig. The finalists will be rewarded with an original print by Eduard Arranz-Bravo.

Management, board members of the FAB and the jury appreciate the 85 artists who participated in the prize and want to note the high level of the participants in this fourth edition.

 

%d bloggers like this: