L’obra del mes de març: Olímpiques (1967)

13 abr

ImagenLa dècada dels seixanta esdevingué un punt d’inflexió en l’obra d’Arranz Bravo. Deixava enrere  el  lirisme  poètic  dels  seus  inicis  per  donar  pas  a  una  nova  visió  de  la  realitat, basada en el cos humà i la seva deconstrucció. Olímpiques (1967) n’és un bon exemple que  assenta  les  bases  d’un  estil  propi  i  inconfusible.  Com  digué  Corredor ­Matheos, sempre  sensible  a  tantes  coses:  Los  cambios  profundos  van  siempre  precedidos  de momentos  especialmente  líricos.  ¿Signo  de  indecisión  cuando  se  intuye  que  algo especialmente profundo va a cambiar? [...] El lirismo del año anterior se ha transformado en  algo  visiblemente  vigoroso;  se  acentúa  esa  fuerza  que  emerge  de  las  figuras,  las cuales  son  macizas,  y  a  pesar  de  los  jirones  y  la  fragmentación,  y  cómo  contraste, compactas, sólidas. Continua llegint

Descobrint PISA. (Primera part).

24 feb

Una breu aproximació a l’informe, fonamentada en una experiència del curs «Apropa’t a l’Art».

Per David Roca.Imagen

Sempre que l’agenda m’ho permet, assisteixo d’espectador a les sessions dels «Apropa’t a l’Art» que aquest any acadèmic realitza el professorat del centre d’educació infantil i primària «Santiago Ramón y Cajal»1. Aquest és un curs de formació del departament educatiu de la Fundació Arranz-Bravo, un projecte que comença a acumular una certa trajectòria i una valuosa experiència en ser el tercer any que es porta a terme. El principal objectiu que vol assolir és el reforç de la formació artística del professorat que el realitza. Això hauria de permetre que docents especialitzats en diferents disciplines poguessin incorporar-la com a recurs didàctic que permetés assolir amb una certa transversalitat els objectius formatius de l’assignatura impartida. Continua llegint

Laura Ariño: Morfologies per Bernat Puigdollers

8 feb
Escultures Laura Ariño

Laura Ariño Escultures Fundació Arranz-Bravo

Laura Ariño: Morfologies
Fundació Arranz-Bravo
L’Hospitalet de Llobregat

Una vegada més, la Fundació Arranz-Bravo dóna veu a les generacions més joves amb l’exposició –oberta del 15 de  gener al 16 de marçMorfologies, de Laura Ariño, una escultora emergent, alumna de la Facultat de Belles Arts, que busca la depuració de les formes, l’essència de les coses, de l’home i el món; que dóna forma a la solitud, a la incomprensió, a la mort. La seva obra esdevé una reflexió sentida del pas del temps i la dificultat de l’existència humana. Tot expressat amb un llenguatge metafòric basat en el concepte de metamorfosi. Continua llegint

L’obra guanyadora del mes de desembre: Autoretrat 4 (1984)

9 gen
Obra del mes de desembre

Autoretrat 4 (1984)

Un autoretrat no és altra cosa que un exercici d’introspecció. És cert que tota obra d’art, independentment de la seva temàtica, si compleix el requisit de ser sincera, (existeix l’art sense sinceritat?) és en el fons un exercici d’introspecció, però en el cas de l’autoretrat s’estableix un diàleg directe entre l’artista i el seu propi jo. L’autoretrat permet a l’artista mirar-se fixament als ulls i interrogar-se a sí mateix, treure de dins les incerteses i les pors, tot allò que no li és grat.

L’autoretrat és una temàtica recorrent en l’obra d’Arranz-Bravo. Continua llegint

Visita del Centre Educatiu FAX.

3 des

Dept Edu FAB 01

Visita del Centre Educatiu FAX. (Breu) crònica en tres actes.

1r acte: Dilluns 21 pel matí.

Arribo a la Fundació lleugerament inquiet: m’han informat que existeix la possibilitat que coincideixin les visites amb el muntatge de la nova exposició temporal dedicada a la producció escultòrica d’Arranz-Bravo. Això suposaria canvis de sala, espais inaccessibles, tècnics transportant peces d’un lloc a un altre… i eventuals intervencions amb trepants elèctrics a les parets, i el conseqüent espectacle sonor que comporta la utilització d’aquesta mena d’eines, i… És fàcil d’entendre, doncs, part de la incertesa que em turmentava i de la qual em resultava tan complicat desfer-me’n.

Són aproximadament les 9:30. Els dos grups d’estudiants –5è i 6è de primària del Centre Educatiu FAX- han arribat puntuals. La canalla es distreu jugant al pati de la Fundació. Saludo els nois i els seus professors i comprovo, de reüll, que les previsions s’han acomplert: el muntatge ja ha començat.

Iniciem la visita al pati, com fem sempre que el temps ens ho permet. Ràpidament puc constatar que els estudiants saben perfectament on estem i qui és Arranz-Bravo. Que el professorat prepari la visita –amb ajuda o no del dossier que hem editat– ens facilita la feina perquè ens resulta més senzill mantenir l’interès de l’alumnat i ens possibilita dedicar una part del temps a reflexionar sobre alguna de les obres o conceptes que els resulten més interessants.

Apareix en escena una furgoneta. Aparca marxa enrere davant  l’entrada. Aprofito per explicar als nois per què hi ha tant moviment a les instal·lacions. Els estudiants prenen consciència de l’excepcionalitat de la situació… i això es tradueix en nervis i més interès per una visita que tot just acaba de començar.

Per si això no fos suficient, minuts després apareixeran diferents personalitats de la Fundació, entre elles el mateix Eduard Arranz-Bravo, que ha vingut a col·laborar en el muntatge. Amablement l’Eduard dedica uns minuts a saludar i a parlar amb els estudiants. Es fotografien amb ell i li traslladen alguns interrogants. Les preguntes són divertides i una mica ingènues, probablement les mateixes que hauríem acabat fent nosaltres mateixos en una situació tan inesperada com aquesta.

Accedim a les instal·lacions de la Fundació. S’han produït molts canvis, però encara resten algunes obres en el seu lloc. Mentalment torno a organitzar l’ordre de la visita per poder analitzar aquestes peces abans no siguin desmuntades. En acabat, aprofito l’interès que demostra la canalla per les escultures de petit format –recordem, en procés d’instal·lació– per valorar les característiques que ens resulten més suggeridores. Ens trobem en igualtat de condicions, car aquestes obres són tan noves per a ells com per a mi mateix.

La instal·lació de l’exposició avança a bon ritme. No em sorprèn pas comprovar que, quan accedeixo novament amb el segon grup d’estudiants, les obres de la col·lecció permanent ja han estat traslladades al magatzem. Això no em preocupa, perquè he pogut constatar amb el grup anterior l’interès que desperta en els estudiants aquesta producció. A més, des d’un punt de vista estrictament didàctic, resulten molt adequades per a il·lustrar alguns dels conceptes previstos per a aquesta visita-taller.

Com de costum, després de la visita accedim al taller on es porta a terme una activitat inspirada en l’automatisme psíquic, una de les metodologies de treball que eventualment utilitza Arranz-Bravo en el seu procés creatiu. Els estudiants han entès en què consisteix aquesta metodologia de treball, de manera que comencen a treballar tan bon punt creuen el llindar de la sala.

Es produeixen algunes peces molt interessants, com la que hem seleccionat per il·lustrar aquesta entrada. Els professors, conscients del valor del treball realitzat pels seus alumnes, m’avancen que tenien intenció d’exposar-los en el centre educatiu juntament amb altres activitats proposades en el dossier educatiu.

Un cop fora del taller, coincidim novament amb Arranz-Bravo. Els nois s’acomiaden d’ell mentre l’Eduard mira encuriosit les obres resultants del taller. No sense resistència, els professors convencen el grup d’alumnes que és hora de tornar al centre. Marxen animadament. M’han convidat a veure l’exposició un cop la tinguin enllestida. Tinc ganes d’anar a l’escola per poder documentar el procés de treball realitzat per aquests estudiants i conduïts per un professorat captivat per la capacitat formativa de l’art i l’expressivitat plàstica.

David Roca.

%d bloggers like this: