Apropa’t a l’art 2013-14: El seny i la rauxa.

11 set

Un any més i ja hem tornat a començar. Ha passat un altre curs i m’adono de nou d’aquest doble cicle. L’any natural que comença el dia 1 de gener i acaba el 31 de desembre; es fan bons propòsits, ens apuntem al gimnàs, a estudiar anglès o llegim blocs sobre menjar sa. A l’escola l’any comença el 15 de setembre i acaba al voltant de Sant Joan; després: el limbo -juliol, agost i setembre- , i tornem a començar. De bons propòsits però també n’hi ha. Aquest any en tenim dos: l’experiència apropa’t a l’art a dues escoles de la nostra ciutat.

Apropa’t a l’art recordem que és un curs de la Fundació Arranz-Bravo i de l’Ajuntament de l’Hospitalet dirigit a mestres i pensat per oferir una formació bàsica en les pràctiques artístiques i en les diferents possibilitats que aquestes ens ofereixen per desenvolupar coneixement a l’aula. Cada projecte educatiu s’articula al voltant de tres propostes: aprenentatge del professorat, treball amb els infants i col·laboració amb un artista. Es tracta de la quarta edició d’un projecte que any rere any es consolida.

L’experiència del curs passat va ser emocionant i enriquidora, fàcilment hi trobo el símil futbolístic: una d’aquelles temporades difícils de repetir. Dos projectes a dues escoles ben diferents. Per una banda vam aprendre amb el seny de l’escola Ramon i Cajal. L’Anna Vilar, directora centre, va fer rutllar l’experiència amb precisió germana. Les classes se succeïen segons el calendari, i els professors treballaven de valent per assolir els objectius. Al final, un acte inaugural difícil de superar: un mural de més de trenta metres lineals intervingut per l’Eduard Arranz-Bravo, un gimnàs meravellós on gaudir de l’exposició “Colors” i un concert que no ens va deixar indiferents. Decididament el seny dóna resultats clars, continguts i precisos, i l’escola Ramon i cajal n’és una mostra.

Apropa't a l'Art: Projecte Escola Ramón i Cajal from Fundació Arranz-Bravo on Vimeo.

D’altre banda l’escola Charlie Rivel, d’entrada un projecte poc atractiu: un edifici humil i encaixonat entre edificis. A favor: la rauxa. L’escola Charlie Rivel té una energia difícil d’igualar. La Montse i el Víctor, directora i coordinador del centre, van ser inacabables, mai en van tenir prou, demanaven més i més i el nivell d’exigència era altíssim. El claustre, com no podia ser d’altra manera, seguia a cop de pedal el fort ritme infringit per la direcció amb professionalitat i empenta.

Ara bé, no només tenen empenta i professionalitat aquesta gent, també són valents. L’escola Charlie Rivel es va arriscar amb una proposta pedagògica digne d’una escola d’alt nivell en l’ensenyament de les arts i difícil d’igualar: el pati de la identitat, el muntatge expositiu dels projectes elaborats amb els alumnes i un projecte de pintura mural amb col·laboració amb l’artista Sergi Mesa -al qual només podem agrair el seu talent, dedicació i esforç-. Una rua des de l’escola fins la fundació Arranz-Bravo per celebrar la clausura del projecte i la inauguració de l’exposició “cosmografies” de Sergi Mesa va posar la guinda al que podríem qualificar de la millor experiència pedagògica de la Fundació.

This slideshow requires JavaScript.

En definitiva, un any que va començar com ho fa aquest i que ara ens serveix d’inspiració. Ja tenim els bons propòsits. Plens d’il·lusió i d’energia encarem un nou curs per treballar i aprendre, en definitiva per conèixer l’art i des de l’art. Us esperem!

Artur Muñoz

David Lorente guanya el Premi d’Arts Visuals Arranz-Bravo

29 jun
Ciments, 2014,Pernil, formigó y acer,  71 x 26 x11cm


Ciments, 2014,
Pernil, formigó y acer
71 x 26 x11cm

L’artista David Lorente (1989) , estudiant a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona ha guanyat el Premi d’Arts Visuals Arranz Bravo 2014. El premi consistirà en una exposició individual amb catàleg i curadoria a la seu de la Fundació entre els mesos de juny i setembre de 2015.

Des de la Fundació volem agrair als 55 artistes que s’han presentat enguany. ¡Us esperem l’any vinent!

 

 

 

 

“Anem enfilant-nos paret amunt”

29 mai

DSC09943

El arte vive de límites y muere de libertad
Leonardo da Vinci

La pintura, en dansa i fuga, avança a velocitats frenètiques, apoderant-se del blanc, escampant contrast. Misteriosament, com per un estrany atzar, el color i la vida d’Arranz-Bravo van il·luminant les parets de l’escola Ramón i Cajal (c/ Albereda, 2) de l’Hospitalet de Llobregat. Un cant a la llibertat, a la vida, a la joia de viure, un camí en constant canvi s’imposa sinuós damunt les parets nues del pati.

El negre, el roig, el blanc, el blau i el verd, s’enfilen en ascensió constant, paret amunt, formant ocells, persones, formes. Creant vida a través del moviment, la línia, en constant metamorfosi, i la forma deformada s’ordenen en harmònica anarquia. Els pinzells d’Arranz-Bravo distribueixen amb intel·ligència i sensibilitat la composició i els colors. Els cossos vermells i negres donen solidesa al conjunt, la línia negra, ritme, en consonància amb els grocs, plens de dinamisme. Com un miracle, la vida s’obre camí.

El mural s’estén en un total de gairebé vuitanta metres lineals de paret. Neix arran del pati amb grans aus, hereves de Matisse, emprenent el seu camí de llibertat per damunt les parets, a través la rampa fins el carrer, fins la plenitud. Damunt la rampa, el negre i el vermell prenen protagonisme, són camí per a éssers alats que volen buscant la llum al final del mur, on s’agrupen i dansen en senyal de llibertat.

Llibertat, plenitud, destí, culminació, paraules diverses per a idees diverses. Diverses idees equivalents a un mateix concepte: fi. Totes elles alhora alfa i omega, principi i final d’aquesta obra. Vol ser, potser, una metàfora de l’home? Potser una metàfora de la vida? Potser un cant alentador dirigit als alumnes d’aquesta escola, una crida perquè aprenguin a fer camí, a ser camí, a seguir un camí cap a la plenitud, un camí que els ensenyi i els faci ser lliures. Un camí potser erràtic però ferm, segur i decidit, com la pintura d’Arranz-Bravo.

Bernat Puigdollers

1. Fragment d’un poema de Francesc Parcerisas extret de PARCERISAS, Francesc, Et. Alt., “Arranz Bravo – Bartolozzi. Fiesta de la confusión”, Editorial Lumen, Barcelona, 1974.

imatge

La Nit dels Museus a la FAB

13 mai

La Nit dels Museus a la FAB

La nit dels museus a la Fab

L’obra del mes de març: Olímpiques (1967)

13 abr

ImagenLa dècada dels seixanta esdevingué un punt d’inflexió en l’obra d’Arranz Bravo. Deixava enrere  el  lirisme  poètic  dels  seus  inicis  per  donar  pas  a  una  nova  visió  de  la  realitat, basada en el cos humà i la seva deconstrucció. Olímpiques (1967) n’és un bon exemple que  assenta  les  bases  d’un  estil  propi  i  inconfusible.  Com  digué  Corredor ­Matheos, sempre  sensible  a  tantes  coses:  Los  cambios  profundos  van  siempre  precedidos  de momentos  especialmente  líricos.  ¿Signo  de  indecisión  cuando  se  intuye  que  algo especialmente profundo va a cambiar? [...] El lirismo del año anterior se ha transformado en  algo  visiblemente  vigoroso;  se  acentúa  esa  fuerza  que  emerge  de  las  figuras,  las cuales  son  macizas,  y  a  pesar  de  los  jirones  y  la  fragmentación,  y  cómo  contraste, compactas, sólidas. Continua llegint

%d bloggers like this: